A la Comella pressentida es publicaran els articles que tracten sobre les activitats que fan referència a les obres que s'exposen a La Comella. Comentaris sobre treballs de recerca, articles i explicacions que ajudaran a comprendre i estimar el que significa CEN. També relats que fan menció a la restauració del mas, a les aportacions de terres, recollida d’aigües i tot allò que significa La Comella com a proposta de vida...
El projecte CEN és el propòsit de fer d'una roca un jardí prolífic.
La fi de la il.lusió. Bronze, vidre i palla. 120x90x80 cm. Castellvell 1990
La fi de la il·lusió
Un
homenatge a A. Tàpies passa inevitablement per fer un l’elogi a la matèria,
aquesta ha estat la seva aportació més significativa i el punt on m’he trobat
amb ell.
Per a mi Tapies
no ha estat un referent directe però si ha sigut una ment exemplar que m’ha
servit per contemplar l’època amb mirada crítica i encuriosida.
Com
escultor he treballat de manera lliure i he dedicat una atenció especial a sentir-me
entre l’alè de la natura. Sens dubte ha estat ella la que m’ha proporcionat exemples
inigualables i la que ha definit part important del pensament i l’obra.
El respecte
pel material ha estat una constant i en poques ocasions he alterat la seva substància
com he fet en La fi de la il·lusió.
Una paca de
palla ordena l’espai, l’omple de sentit, reposa afable, és bella i destil.la jovialitat.
És emocionant observar com orienta la mirada, com reposa serena i confirma el
seu testimoni sobre la superfície àuria de l’estiu; llavors penso que la seva
presencia és la meva veu. Ella viurà una estada efímera i s’ha presentat de
manera sobtada. El seu discurs sordmut, m’ha presentat sempre les capses del
misteri i també m’ha regalat els esgarips més terribles. A l’agost el camps de
blat són panys daurats i s’omplen d’arquitectures increïbles, les paques de
palla s’acumulen, s’apilen i omplen el paisatge de significat estranys. Penso
que és així com la vibració de la matèria comunica i anuncia allò que som.
Fa molts
anys que segueixo l’evolució d’aquestes formes, des de que era petit m’han
captivat. Any rere any han formulat en mi una experiència amable i dura, plena
d’incertesa i fatiga però alhora és una visió reeixida que proporciona sentit a
les meves hipòtesis. Amb aquestes i altres vivències he cultivat el compromís
d’establir una aliança amb la natura i també treballar el principi de la realitat estètica.
Davant
d’algunes obres matèriques brollen qüestions remarcables, la més feixuga és
sobre la realitat que presenta la matèria i aquella que representen les
intencions de l’autor.
Aquí la
palla s’ha esdevingut en bronze i ens diu:
-És l’art el doble de la forma filada, conformada per la matèria? És la
intenció la còpula inspirada que la transmuta?-
En
nosaltres la matèria és el suport de
l’emoció; no pot ser d’altra manera! Aquest és una tema que sentim permanentment
i no podem eludir-ho. Som matèria animada; una capsa de memòries en vigília
permanent!
En l’obra,
la matèria i el seu desplegament simbòlic són fusionats per les intencions i
habilitats de l’autor, és ell el que inocula el concepte i modela les idees,
però no és el que guia la mirada de l’espectador. Aquí s’obre una gran llacuna
de solitud, d’incomprensió, de selecció inclement i terrible. És una qüestió
estratègica la que teixeix la història, la que subratlla el fet singular i
imposa el final de la il·lusió. La realitat de l'art és la més refinada de les paradoxes,
és la que aposta per presentar allò que vibra a l’interior de la matèria, la
que intenta revelar la veritat existent entre el món material i la emoció que
provoca, però el seu reflex a la pantalla de la ment és un joc de simulacions.
El dubte habita en l'ànima humana i és l'estat
més arrelat a les persones que tenen veu pròpia. En la vessant material de les formes, en el
misteri del seu mecanisme intern, el component conceptual i espiritual ha estat
una constant que he volgut cultivar, el resultat sempre ha estat un mirall
d’incertesa...
Tot plegat necessito descansar i miro el paisatge, veig una realitat adormida i
escolto com una paca de palla em diu:
-La realitat
és una il·lusió transformant-se permanentment, ahir era rostoll, ara soc
coàguls secs tancats en un armari -
Ara al museu d'Art Modern en homenatge a A Tàpies.
Arquitectura i oblit. Vaig fer un columbari, havia de ser la meva llar pòstuma; ara guarda les cendres del meu fill Andreu. Pedra d’Ulldecona, cendra, bronze i altres materials. 1990-2006, 300 x 110 x 110 cm. La Comella. Preàmbul
Per tal de tractar el tema del valor permanent de l’art, em veig forçat a presentar alguns conceptes relliscosos i il·luminar aquí les seves contradiccions. Ho faré de forma poc acadèmica, sí de manera desenfadada i lliure; ¡son opinions i prou! No obstant, ho faré amb la convicció de que estem necessitats d’una orientació, d’unes bases estables per recuperar el sentit profund de l’expressió artística.
Visió global
Als ulls humans, una galàxia llunyana es presenta com la més compacta de les estrelles i a l'intel·lecte, la imatge del mar mai serà substituïda pels bilions de molècules de H2o que el configuren. Llavors hem de pensar que en alguns casos som competents per observar les coses en la seva totalitat, entenem la globalitat de les coses i les sentim com tal. Quan mirem el cel no veiem una munió de gasos que formen l’atmosfera, veiem un blau intens que ens forma la ment i lentament crea els ulls. Aquest “color” condiciona la mirada i crea una imatge poètica. El blau el convertim en símbol, la profunditat en valor espiritual, la transparència en metàfora... D’aquesta manera produïm les situacions i projectem les emocions. El blau no és pas la realitat, és la percepció d'una qualitat específica de la llum i l’hem transformat en valor, significat i experiència.
Parlar de la vacuïtat, el llençol blanc on es manifesta el blau, és intentar definir-la i degut a que no hi ha res d’avant dels ulls, s’ha de pensar detingudament i formar la mirada amb sensacions i experiències. Hem d’aprendre de les reverberacions dels sentits per detectar i discórrer sobre alguna cosa valuosa per l’intel·lecte, però hem d’anar amb molta cura, els sentits ens enganyen.
Podem pensar i considerar que el blau és quelcom d’extraordinari que es formula en el buit, si més no, el no res és la base on queda sustentat el color i les altres coses; totes les expressions de la matèria gaudeixen del mateix estatut. Llançar la idea així és un atreviment massa gran, però no tinc més espai per desenvolupar-la. No obstant evitar fer-ho constituiria una covardia, seria com considerar que és millor callar per sempre i fer la viu viu en totes les situacions complicades de la vida.
L'obra
No és possible parlar del fons de les coses i menys encara d’una escultura. No és possible sense fer-ho d’allò que defineix la seva realitat; la matèria amb la que és feta, el tractament que l’han donat, el silenci que destil.la, el que presenta i allò que oculta, el blanc resplendent de la llum, la foscor de la penombra, la negació del que pot ser, l’afirmació del que no és, la remissió a l’origen de les emocions, la presencia de la seva finitud, l’absolut en una textura i la veu efímera d’un matís. També quedem corpresos en alguna cosa que és fora d’ella; la puresa del concepte, la gravetat de la idea, la presencia de l’autor i la seva absència, la voluntat en tot el procés creatiu, el testimoni que ens deixa, la projecció humana, moral, ètica i estètica, la voluntat de permanència, etc.
Al meu entendre, en el cas de l’escultura la matèria és la base concreta de l’obra; la substància fonamental que suporta la idea. El concepte és allò que hi posem i contemplem amb més o menys complicitat, allò que és afegit i presenta i protegeix una amplitud evident o inexplicable de valors.
La matèria és silent, en canvi transpira amb una vibració invisible i extraordinària. Aquesta ressonància s’activa quan el model de realitat mental es deixa en llibertat i la sensibilitat olística del cos, el govern íntegre del sistema neuronal, rep i percep una onada d’estímuls difícilment classificables.
Aquesta és la causa de l’emoció que sentia entre els megàlits arrenglerats de Carnac, entre els bras de Guisando o a les pedreres de Ulldemolins.
La veu de la matèria
A escales i freqüències diferents, aquestes comunicacions amb la matèria són sempre presents, però es fan evidents quan allò misteriós (la ressonància de la matèria) es presenta a la mirada de manera evident i amb contundència. La matèria parla el seu llenguatge i es comunica amb nosaltres per que també som matèria. És una comunió silent, la raó no pot fer gaires coses en aquesta situació, pot verbalitzar allò que s’ha sentit però no pot reproduir la sensació.
La matèria és la base de la realitat i aquesta no sabem que és. Som fills de les pedres, de la llacor del riu. Així, les petites partícules entrelligades, teixides com una malla d’acer, canten el misteri de la vida i ens presenten allò meravellós i terrible del seu mecanisme. La seva xarxa de relacions és tan complexa i forta que no es poden destriar ni separar. Com en el mar, el blau del cel o la galàxia, tot és present com una unitat sense fissures i alguna cosa ens diu que l’atracció forta de la seva estructura és interior; ¡al nostres ulls invisible!
La idea és un afegitó, una contingència humana que té sentit si és observada per nosaltres con una revelació. La matèria, el món complet, és indiferent a les nostres observacions. Som massa insignificants per tenir alguna cosa a dir en aquestes dimensions. En certa manera, en l’obra de l’Anell de pedra, com en la majoria de les obres que he realitzat, es produeix una paradoxa, segons la qual, aquelles impressions que no són revelables queden en silenci, llavors, nosaltres intenten entendre quelcom al marge de la matèria que les suporta; la representació. Llavors quedem atrapats en la part externa de la idea i el que veiem és el teatre del món, no la seva substància.
Sabem que sobre allò que paga la pena sentir no es pot parlar, que el valor transmissor de l’experiència estètica és una realitat enclaustrada entre els registres mentals. També que la transmissió espiritual de l’art és una qualitat que no es pot anomenar, sempre queda fora de la matèria que la suporta i de les paraules que la defineixen. Les transmissions dels valors són presents a l’aire, com un holograma immaterial que rep exclusivament aquella persona; ànima sensible que estableix cert nivell de complicitat amb aquella experiència estètica, ésser que rep el llenguatge de la natura com la veu estable de la veritat.
Aquest és l’atreviment d’avui, pot ser una veu ignorant que pot caure en la gratuïtat; ja em perdonareu si la impressió és aquesta.
Biblioteca de documents apòcrifs. De la sèrie Ocultacions. En agraïment als pensadors que m’han ajudat a fer el meu camí. A resguard queden les paraules. Pedra d’Ulldecona, bronze i coure. 1992. 300 x 120 x 100 cm. La Comella.
Misteri i
ocultació
En el cas de les ocultacions, els conceptes són més clars i objectius,
però són situades en espais paradoxals; obres reals que cerquen una porta de
fugida a les evidències estètiques. Concretament, les que exposaré són
totes presentades en el marc d’una realitat oculta a la mirada i, per tant,
també oculta a la possibilitat de racionalització. Així doncs, l’actitud
radical d’aquestes propostes es troba a l’escenari d’actuació, a l’espai real
on són situades les idees. L’obra és en una escenografia teòrica i també en allò utòpic que destil.la la proposta. Aquest és el
cas del manifest de l’aliança amb la natura, el desplegament teòric,
testamentari i simbòlic de l'obra: Biblioteca de documents apòcrifs. No amago que les
ocultacions presenten coincidències formals amb les propostes conceptuals
d’abans dels anys setanta. La pèrdua de presència en l’obra ja va ser una de
les propostes de Donald Judd el 1963. Sostenia la tesi que l’art podia buscar
exclusivament la idea, és a dir, abandonar els rastres d’aparença i el
contingut documental. Com que les obres que presento són, entre altres coses,
un dipòsit conceptual de la paraula, també podríem pensar que tracten de
revisar l’art analític que plantejava Terry Atkinson, però no és pas així. La
llengua no és per a mi l’instrument d’expressió, és, per contra, la matèria i
la seva transformació, és l’espai i la seva capacitat per a custodiar memòria.
En una altra direcció d’expressió de l’època, a l’art de George
Maciunas o de Yoko Ono, el material de l’obra és el concepte, el rastre d’una
acció que podia ser interpretada com un
fragment de la vida quotidiana. En el cas de les ocultacions tampoc és així.
L’escultura que fa referència al pacte -he estat anys treballant-hi- ha
necessitat, d’una banda, màquines de gran potència per moure les pedres i, de
l’altra, tècniques de foneria per fer les urnes. Tot el procés tenia com a
destí ocultar una acció entre paraules, sense deixar rastres evidents. De
l’obra mai se’n podrà fer una anàlisi formal ja que la
morfologia del seu rostre no és visible.
Les ocultacions són actes en un paisatge inexorable que estem condemnats
a conrear, un territori que abasta tot allò que és, la il·lusió que projecta,
un escenari que ha d’esdevenir tràgic per a l’home en la seva condició efímera.
Aquesta és l’obra, la contingència efímera d’una expressió lliurada a un destí,
la desaparició, la dissipació dins d’un desert de paraules o en les aigües
profundes de la nit.
El pacte amb la natura i la vida comporta l’admissió de la mort, la
reconciliació amb
ella i l’alliberament de la por que projecta. Així també, les
ocultacions són una entrada
furtiva en el món de la tenebra, en l’abisme fosc de les aigües subterrànies
on la mirada
queda anul·lada en la matèria en putrefacció. I el renaixement de la
vida esdevé en el punt inicial, tot després d’haver perdut la memòria. Final i
principi troben el seu lloc en
la foscor de les aigües i en la claror lluminosa de l’anell, en les
reverberacions
del sol. Les ocultacions també són mirar en la foscor la nova llum de
l’alba i trobar la penombra a ple dia.
El divendres dia 18, Issac Albesa va publicar aquest article a La Vanguardia de Tarragona, l'estic molt aguaït pel gest i per la mirada amable que fa de La Comella.
Anell de pedra, La Comella, Tarragona 2001. Granit de la es U.R.S.S. 17 m. de diàmetre per 2,70 d’alçada max.
Anell de pedra Els blocs que formen L’anell de pedra i la Capilla turkana han viscut un llarg recorregut; van ser importades des de l’antiga Unió Soviètica per formalitzar el ritual d’un pacte, per configurar un cercle físic d’uns disset metres de diàmetre i per ocupar un espai reduït en una arquitectura mínima. El text documental de l’aliança no està a l’escultura. L’escultura només recorda el contingut del pacte, és la imatge testimonial d’un acte de voluntat. Allò important és el compromís que s’estableix en l’acord pròpiament dit, que romandrà en silenci en les sis capses de Palabra oscura. Com ja s’ha dit al llarg deLas piedras rusas, la intervenció conceptual només es pot realitzar en la buidor, en el desert que s’amaga darrere la forma. Encara que els referents anomenats en el text han estat importants, l’obra també parteix de les realitats invisibles, del territori de la incertesa i la probabilitat; escenari teòric que avui presenta la nova física.
Saieen Zahoor. Okhay Panday.(Cantant sufí)Musica pupular del Punjab, Pakistà. Instrument el Tumbi o Toombi
Misteri
M’ha costat molt sentir el remor de la
natura, ara que ja estava avesat al seu xiuxiueig, un soroll permanent en
fereix constantment i ratlla l’harmonia que veuen els ulls; l’anomenen
acúfens... Tinc un soroll permanent al
cap, ¡és com un escap d’aire! Sigui con sigui, selecciono allò que m’arriba i
formulo la reconstrucció en un mapa nou; és una feina de formiga apassionada;
¡no queda altre remei!
La vida escataina la mort, però aquesta no
és real, és un estat de transició permanent, podríem pensar i valorar que no
existeix... El problema rau en l’existència: l’esser pren consciència del material
del qual és format, de les subtils rajoles que veuen els seus ulls, les fibres
que tensen els seus braços i constata que són comuns a aquelles que mouen la
resta de la natura. Observa que tot és un engranatge misteriós mogut per la
indestructible força de l’energia universal, llavors es sent trasbalsat per la
seva nimietat i la confon amb les figures del seu desig. Naturalment no queda
conforme amb el repartiment, ell és el centre del món; cada persona, cada poble
pensa el mateix...
¡És una il·lusió!
El que
podem observar és que el cos és fang immortal que configura una singularitat en
nosaltres; ¡és un instant! just el moment per pensar-nos i alliberar una idea
que formula el rostre de l’anima; ¡versicle de la creació que salmeja i explora
l’eternitat!
I Pensament sobre la realitat estètica.
(Sufisme, misticisme)
L’essència dels estats germinals és
permanent, d’igual manera, l’alè de l’agonia és implícit en la seva
transformació. El batec del primer moment és present arreu, la memòria de la creació
i posterior evolució s’expressa en cada una de les formes que configuren el
paisatge. Les etapes successives en el seu progrés ha quedat implicat en la
seva mecànica interna; cada unitat, cada llavor, cada estat germinal és l’expressió de la totalitat. Aquesta memòria implicada ha fet de la natura un
misteri que es manifesta davant els ulls cada dia; misteri ocult i present sota
la pell de les aparences. Realitat implicada a la terra, sota l’escorça de
l’arbre, entre la flor d’un ametller, darrera el blau del cel i entre les
esquerdes de les paraules...
IIPensament
sobre la realitat estètica. (Estètica de l’experiència)
La realitat física, la textura de la llum
sobre els ull, és molt més misteriosa
que la que vam imaginar sota el dogma de la fe; alhora, al pensar-la, al
sentir-la, és més senzilla, comprensible i bella que la que vam construir en el
passat.
Si el nivell de consciència augmenta, si les
capacitats sensibles desenvolupen tot el seu potencial, potser la humanitat
haurà arribat a un nou estadi espiritual, a una visió més natural i transparent
de la realitat. Segurament, si l’home conquereix aquesta nova etapa, l’art serà
prescindible, ja que l’esperit humà trobarà el goig estètic arreu, en les fonts
feréstegues de la natura i en la vivència i comprensió d’allò absolut que
emergeix de les coses.
La realitat estètica serà un fet espiritual
que no necessitarà cap substitució ni cap representació simbòlica. En certa
manera i des d’una perspectiva laica, serà possible una comunió real amb el
sagrat, és a dir, una l’aliança espiritual amb la natura i una renuncia al
saber i al poder. Aleshores es podrà
prescindir del propòsit teòric de L’anell de pedra i de les formes que configuren
el ritual, es a dir: totes les obres d’art...
IIIPensament
sobre la realitat estètica. (Propedèutica per una mirada nova)
Nota final: és molt probable que els humans,
tal com som avui, no arribarem mai a aquesta fase d’evolució...
Una pedra escolta el vent com passa, immutable desperta cada segon amb la mateixa expressió. La pedra sembla que no està feta per a escoltar amb les orelles; ho fa amb el ritme de la matèria, amb un bategar incansable que crea la música de l’univers. Les pedres a la paret creen un ritme, es comuniquen entre elles, amb els plens i els buits, entre les proporcions i les distàncies. A més a més, la pedra connecta amb ella mateixa, com les cèl·lules del cor, crea una simfonia on totes les partícules i els àtoms actuen de forma sincrònica. En el cas de les cèl·lules cardíaques totes elles es posen a navegar juntes, a palpejar al mateix ritme com un tambor percudit per una sola mà: separant-les, però, ho farien de manera diferent, sense sincronia.
La pedra és una unitat constructiva que comporta un llenguatge. Si és ella que configura l’arquitectura, si és ella que suporta les càrregues i presenta la pell al sol i al vent, si és així, el seu valor és dissolt a l’espai que configura i la percepció d’aquest valor és evident. En el cas de les escultures, l’espai
és experimental i l’ús, espiritual. La matèria, però, ha d’expressar-se en plenitud. Així ho
vaig entendre en els treballs de l’estatuària antiga, en l’acció sobre les pedreres, a les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, els marges i les casetes de pedra
seca del camp de Tarragona.
Totes aquestes pedres, tots els seus buits, han estat l’escenari d’observacions sobre el fet de construir i sobre la importància expressiva del material en l’obra. La pedra com material, com a relíquia i com a fetitxe, es presenta pletòrica de significacions...
Són innombrables els casos que podríem citar; Molloy portava sempre setze pedres a la butxaca i es limitava a girar-les de tant en tant.
La seducció del
buit ha estat una de les atraccions que amb més insistència he treballat: les
pedreres, les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, etc han estat una motivació permenent. Les
idees sobre el buit han sobreviscut fins a la sèrie ocultaciones,
treball que vaig iniciar a finals de 1987 i que encara l'estic treballant; l'ultima obra ha estat 359º sense llum al 2011.
En
un principi foradava el ventre de les pedres per deixar la evidència del no
res, més tard, aquests buits els vaig tapar, convertint-los en caixes i posant
quelcom de la vida quotidiana al seu interior. Les formes m'eren indiferents, el que si m'interessava
era la idea instal.lada al ventre de les capxes, la cara oculta de la forma i el rostre estable de la materia.
D'aquella acció
vaig fer altres treballs sobre el mateix concepte, el més important a nivell experimental, la cova que
vaig obrir en un roca al jardí de casa. D'aquella experiència varen sortir moltes idees, també reflexions que anotava pels racons del taller, escrits com el que vaig publicar en el llibre: Las marcas del laberinto. 1995
-Desde el
fondo de la cueva contemplo a cada instante el inicio de un camino nuevo.-
La reflexió té
com a rerefons les paraules de Plató sobre la cova i la metàfora del pensador
que és capaç de fer un gir al cap i veure la causa que produeix les ombres al
fons. Jo des del fons de la cova no podia donar l'abast de la quantitat de
camins que sortien a cada mil·lilitre que avançava. La cova era un territori
immens que es bifurcava a cada instant, cada pedra, cada arrel o canvi de color en la terra era una nova
aventura. Milions d'anys m'estaven esperant, fòssils d'animals variats em van
sortir entre les pedres i a cada cop que
donava emergia d'elles un gemec especial, un lament que havia estat silenciós i
que ara, a cops arrencava de l'eternitat. Vaig replegar dues senalles de
fòssils, les quals vaig portar als meus amics com a recordatoris de viatge.
Eren els tresors de l'aventura, el trofeu d'una creuada pel desert, de la
visita a una terra mai explorada per la mirada de l'home i com Ulisses les
sirenes, d'escoltar el cant de les pedres.
Actes testimonials, petits i sense
intencionalitat estètica, tan sols la d'aprendre de les experiències pròpies,
la d'obrir els ulls a tot allò que per primera vegada, és rebut com a
extraordinari. La valoració en el treball de la cova era moral i no estètica,
una parada al camí per fer una observació detinguda a l'entorn, una presa de contacte amb els
silencis del paisatge.
Va ser per a mi
una experiència agradable introduir-me als forats, a les escletxes o mandorles, a
les coves i poous. Els pensaments que emergien en aquestes circumstàncies sempre eren
de retrobament amb un mateix. El contacte amb la pedra, l'olor i la humitat, la
fredor de la terra, etc. sempre ens situa en una cruïlla inquietant del
pensament. La terra en els seus silencis ens té posseïts, sabent
inconscientment o conscient que som part d'ella, que l'existència
és lligada amb un arrel invisible que
ens uneix. El buit i el silenci d'aquests espais sempre són plens d'absències que han deixat els rastres
gravats en l'aire i les presències són captades, pressentides pels porus de la
pell. Les absències també són formes, enregistrades en els idearis, són
formes en negatiu que evidencien en la memòria la presència de la seva
negació.
De l'experiència
de la cova en vaig treure conclusions
importants i baixar al nivell de la pedra, de la terra, submergir-me en ella era una forma diferent
d'agafar energia nova. Era la manera de poder mirar el sol cara a cara amb els
ulls plens de desig i no cremar-me les celles. Un dels textos escrits a la sèrie
de pensamientos de perro" deia:
-"Habré
de sumergirme para tomar aliento".-
El text va ser
pensat mentre feia la cova al jardí de casa a Castellvell.
Les teories modernes sobre la creació ens parlen
que l’origen del univers parteix d’una singularitat, un instant decisiu. Diuen que
en els primers moments del naixement del món tot era una llum infinita, a una
temperatura dislocada dintre d’una “llavor totalment fosca”. Afirmen que tot
era tan comprimit o més que un gra de pol·len i que en l’instant singular del
naixement del món no existia res. Diuen que encara no existia la memòria de la
matèria ni els conceptes d’espai i temps tampoc. Es a dir: l’univers era dintre
d’una flor inexistent com ho és una cirerer dintre d’una flor i aquesta és
en el potencial d’un arbre que encara és una molècula, etc, etc... No obstant la
debilitat i fortalesa de tot plegat, en aquella singularitat ja eren presents les pedres de l’anell de la Comella, tot era fermentant-se, potencialment gestant-se i macerant-se en el buit de la seva no existència.
En aquell moment, tot era implicat en el caos d’aquella energia vital, acció luxuriosa de l'orgia creadora. Tot era implicat però res era explicat, encara no podien manifestar-se ni les partícules més
elementals, ni les distàncies entre les coses, ni l’expressió del temps i menys
encara la forma de l’anell de pedra.
Paradoxalment, el Big Bang, no va ser tant gran
ni tan explosiu com diuen ja que encara no hi havia espai per expandir-se, ni
àtoms per explotar. Va ser al refredar-se, 10-35 segundos
tiempo de Planckquant aquell forn d’energia
a temperatura desmesurada, però menor que en el moment singular, que va crear les
primeres formacions materials; els àtoms de deuteri i d’heli. Va ser llavors que
el electrons van dibuixar del no res una simetria perfecta dos electrons
envoltant el nucli en el cas d’un àtom d’Heli. Va ser en aquell moment que va
crear-se la forma de l'anell, l'equilibri del cercle i com a conseqüència en una reflexió posterior... dintre d'una construcció mental i enfebrat pel desig de certesa, vaig fer l'anell del pacte, la forma de l'aliança...
El buit originari era una substància potencialment
plena de matèria, però en el moment de néixer no tenia ni l’alè del primer
plor; va ser una època de "plenitud perduda" dins de la consciencia universal. Èxtasi de la solitud absoluta y alhora de la companyia total; res
era escindit de la massa informe del embrió gestant. Millios d’anys en
silenci fins que una singularitat va crear una dinàmica inflacionària; la
matèria va aparèixer de manera tremolosa, el temps va néixer en la successió i
els canvis, l’espai es va formar i es va poder formular el moviment explosiu,
expandint-se l’univers tal com lo pensem avui... La força inflacionària del Big
Bang és la creadora de totes les coses que observem, inclosa la vida a la
terra, i també, aquesta petita reflexió perduda entre paraules...
Instal.lació de l'enell de pedra. 1974-2001, La Comella. Tarragona. Spain.
Propòsits i recerques
Per a realitzar el pacte simbòlic amb la natura vaig fer una escultura de grans dimensions, L'anell de pedra: alhora, vaig fer una indagació experimental sobre la qualitat sensible que segrega la natura. No ha estat una recerca teòrica sobre el tema de l’aliança, ni sobre el camí que hem de recórrer per aconseguir la reconciliació amb el món, ha estat un trajecte en solitari recolzat en el treball personal. Encara que també m’han ajudat les aportacions d’altres artistes i pensadors, el procediment s’ha esdevingut tot sol segons els dictats de la meva voluntat i especialment, aquells que eren previs a la realització de l’obra.
Les conseqüències teòriques s’han presentat sempre de manera espontània, són el fruit del treball escultòric i també de les qüestions que segrega pensar amb les mans. Les accions que he realitzat i que presento aquí, han estat sempre una manera de construir i crear realitat a partir d’idees embrionàries, idees que calia experimentar per sentir el batec de la matèria, l'alè de la natura, o el que segrega la realitat estètica. En realitat és la meva quimera, el valor que jo he cercat darrera de les màscares de la realitat.
Benedetto Croce cercaba coses semblants i les va anomenar "esperit estètic", i deia:
Lo que no es producto del espíritu estético
y nos lleva a él no es ni feo ni bello. El
proceso estético surge de las conexiones
ideales en que se colocan los objetos
naturales.
Les recerques han estat una activitat que s’ha prolongat des dels anys
setanta; sempre buscant una qualitat que intueixo en l’art, com un senyal
misteriós que revela la natura i que s’escapoleix al mateix instant de ser
pressentit. És una veritat intuïda que no es
pot traduir en paraules, sinó que és atrapada entre les formes; un
perfum que destil·la de
manera dèbil i sinuosa els lligams que uneixen la dimensió
espiritual humana i la
matèria que la forma. Aquesta és una qualitat que m’interessa trobar en
l’activitat artística i lluito amb totes les eines per tal d’incorporar-la
posteriorment a l’obra; aquesta ha estat la meva quimera i la intentaré
inscriure en aquest blog al llarg de la seva producció.
Aquest és l’objectiu principal de la recerca: proporcionar algunes idees sobre l’art com intermediari entre l’home fruit de la cultura i allò que és, natura comunicant-se amb ella mateixa. La resta; l’èxit, els mitjans de comunicació, els museus, etc., per bé que importants, són aleatoris en el projecte simbòlic del creador. Segons l’entenc, l’art ha de cercar els valors més universals i perdurables, allò que és essencial i proporciona sentit transcendent a la humanitat.
D’aquesta manera veig les coses ara. L’argument que presento pren una significació i un compromís personal en aquesta línia, però queda satisfet en mi, ja que desconfio que d’aquest art en pugui arribar res a la societat instituïda. Això no obstant, penso que cal cercar, en l’arrel dels símbols que proporciona la natura, aquells de concrets que formen la seva energia vital i creen el fonament de la ciutat dels homes. L'aliança com l’urna sagrada a la terra. Cal treballar, parlar i escriure sobre l’espai estètic, cal experimentar el flux dels dies, interpretar l’art com una forma d’agnosi i deixar la petjada del temps impresa a les obres, prendre consciència de la dimensió efímera i transcendent de la humanitat.
Amb certa distància, l’art estableix aquí una relació interna amb els mecanismes de la natura, artífex de la sensibilitat creativa en el mirall de la bellesa estètica que oculta.
D’aquesta manera, l’art es converteix en un fons documental que ens ajuda a observar i a viure en harmonia, a aprendre de les pròpies quimeres i a constatar que la veritat és una experiència personal que s’extreu de les fonts de la natura i es perden als abismes de l’oblit.
El valor estètic de la natura no rau en allò que presenta, en la força forta, sinó en allò que oculta, la força dèbil, que ens arriba en forma de ressonància, en un alè perfumat que exhala el silenci dels dies i, en ocasions, dorm a l’interior d’una pedra.
L’anell de pedra no és una obra que vulgui postular, tan sols és una proposta oberta a suggeriments poètics. Si en alguna ocasió sembla que té una flaire de doctrina, és degut a l’èmfasi que em traeix en l’ús de les paraules. En cap cas, són aquestes les meves intencions. Allò que intento explicar en el marc d’aquesta proposta són alguns temes que m’han interessat com escultor, conceptes que m’han servit de rerefons per treballar, motius per a fer obres d’interès col·lectiu que reflexionaven sobre la natura.
El fruit de tot plegat ha quedat entre paraules, fotografies i dibuixos de la sèrie d’escultures de bronze, Palabra oscura, i al testimoni del pacte, L’anell de pedra. Aquesta feina l’he realitzat en els últims vint-i-cinc anys i comporta obres susceptibles de ser valorades per altres veus al marge d’aquests mots. Aspectes comuns a totes les persones en les quals la idea de pacte propicia sentiments que adquireixen un valor humà, tan bon punt el pensament s’hi atura.
Així, la natura i el seu component creatiu formen un relleu a la mirada que serà imprès a la memòria com un patrimoni valuós. Tant si és positiu com si no, L’anell de pedra no es pot sostreure d’aquestes paraules; elles són part implicada en les idees que ha de projectar. En la vostra comprensió deixo la possibilitat que pugui ser algun dia una idea col·lectiva.
Pedrera romana: El Medol. Tarragona
En el manifest realista que van redactar Naum Gabo i Antoine Pevsner
ja s’anunciava la necessitat de fer un art que contemplés les forces de la
vida, l’energia espiritual que desprèn la natura. En aquell moment, però, la
revolució social va fer impossible que allò pogués reeixir d’una manera fèrtil
i allunyada de la política i, més encara, descarregada de tot dogmatisme. És ara
que podem parlar d’ecologia, és ara que podem destruir la terra, és ara que necessitem
reconciliar-nos amb ella i recollir els sentits de les paraules del seu ideari creatiu.
Todo es ficción, sólo la vida y sus
leyes son autenticas, y en la vida sólo lo
que es activo es maravilloso y capaz,
fuerte y justo, porque la vida no conoce
belleza en cuanto medida estética. La
mas grande belleza es una existencia
efectiva... Espacio y tiempo son las
únicas formas sobre las cuales la vida se
construye, y sobre ellos, por tanto, se
debe edificar el Arte.
L’anell de pedra com a títol,
com a símbol de l’acció del pacte amb la natura, s’inspira en fonts diverses.
La primera és una imatge real que es realitza a l’escorça de la terra, a la
forma dels astres, a les ones expansives i a les pedres foradades. És la imatge
de l’anell natural que es troba fortuïtament i ens serveix per a guaitar amb curiositat
l’altre costat del món. La realitat estètica s’associa a l’emoció que desprèn
la imatge circular de la terra, a l’equilibri de forces on habitem, a l’aliança
amb el context natural que l’home haurà de trobar (si no és que el seu camí és
el de la seva pròpia destrucció) i a la reconciliació que cal a una vida
espiritual equilibrada. També formen part de la visió de l’anell els cercles virtuals de les teories i els que ens
presenten els circuits de comunicació ràpida, que transformen la realitat
humana a cada instant. Naturalment, en la visió de l’anell també hi és implícit
el concepte de temps circular, la seducció que projecta la mirada sobre un món
que es redefineix contínuament, sempre en el trànsit de l’eterna repetició.
És un “pacte de pedra” amb la matèria, una aliança que ens recorda que
hem de fer possible la supervivència de la vida a la Terra. Ens ha de fer
pensar en la necessitat d’un temps en equilibri amb la natura. És també un conviure
amb l’altra realitat, que és fora de les percepcions convencionals i és aliena
a les idees i hipòtesis concretes, però que es pressent en les revelacions de
les obres d’art i en allò que ens ha aportat l’absència de Déu. Retrobament i
encaix de les dues parts del symbolon, la que s’esmicola a l’escenari
real de l’origen, entre les partícules entotsolades de la matèria, i forma la
imatge del món que veiem, la imatge del món que pensem. Trencadissa d’un món
que flueix del caos a l’ordre i, des d’aquest punt, inicia el viatge de retorn
amb melangia cap a un origen perdut que reverbera en cada una de les pedres.
