dimecres, 29 de febrer de 2012

Propòsits i recerqes

Instal.lació de l'enell de pedra. 1974-2001, La Comella. Tarragona. Spain.

Propòsits i recerques


Per a realitzar el pacte simbòlic amb la natura vaig fer una escultura de grans dimensions, L'anell de pedra: alhora, vaig fer una indagació experimental sobre la qualitat sensible que segrega la natura. No ha estat una recerca teòrica sobre el tema de l’aliança, ni sobre el camí que hem de recórrer per aconseguir la reconciliació amb el món, ha estat un trajecte en solitari recolzat en el treball personal. Encara que també m’han ajudat les aportacions d’altres artistes i pensadors, el procediment s’ha esdevingut tot sol segons els dictats de la meva voluntat i especialment, aquells que eren previs a la realització de l’obra.

Les conseqüències teòriques s’han presentat sempre de manera espontània, són el fruit del treball escultòric i també de les qüestions que segrega pensar amb les mans. Les accions que he realitzat i que presento aquí, han estat sempre una manera de construir i crear realitat a partir d’idees embrionàries, idees que calia experimentar per sentir el batec de la matèria, l'alè de la natura, o el que segrega la realitat estètica. En realitat és la meva quimera, el valor que jo he cercat darrera de les màscares de la realitat.

Benedetto Croce cercaba coses semblants i les va anomenar "esperit estètic", i deia:


Lo que no es producto del espíritu estético
y nos lleva a él no es ni feo ni bello. El
proceso estético surge de las conexiones
ideales en que se colocan los objetos
naturales.


Les recerques han estat una activitat que s’ha prolongat des dels anys setanta; sempre buscant una qualitat que intueixo en l’art, com un senyal misteriós que revela la natura i que s’escapoleix al mateix instant de ser pressentit. És una veritat intuïda que no es
pot traduir en paraules, sinó que és atrapada entre les formes; un perfum que destil·la de
manera dèbil i sinuosa els lligams que uneixen la dimensió espiritual humana i la
matèria que la forma. Aquesta és una qualitat que m’interessa trobar en l’activitat artística i lluito amb totes les eines per tal d’incorporar-la posteriorment a l’obra; aquesta ha estat la meva quimera i la intentaré inscriure en aquest blog al llarg de la seva producció.


Aquest és l’objectiu principal de la recerca: proporcionar algunes idees sobre l’art com intermediari entre l’home fruit de la cultura i allò que és, natura comunicant-se amb ella mateixa. La resta; l’èxit, els mitjans de comunicació, els museus, etc., per bé que importants, són aleatoris en el projecte simbòlic del creador. Segons l’entenc, l’art ha de cercar els valors més universals i perdurables, allò que és essencial i proporciona sentit transcendent a la humanitat.

D’aquesta manera veig les coses ara. L’argument que presento pren una significació i un compromís personal en aquesta línia, però queda satisfet en mi, ja que desconfio que d’aquest art en pugui arribar res a la societat instituïda. Això no obstant, penso que cal cercar, en l’arrel dels símbols que proporciona la natura, aquells de concrets que formen la seva energia vital i creen el fonament de la ciutat dels homes. L'aliança com l’urna sagrada a la terra. Cal treballar, parlar i escriure sobre l’espai estètic, cal experimentar el flux dels dies, interpretar l’art com una forma d’agnosi i deixar la petjada del temps impresa a les obres, prendre consciència de la dimensió efímera i transcendent de la humanitat.

Amb certa distància, l’art estableix aquí una relació interna amb els mecanismes de la natura, artífex de la sensibilitat creativa en el mirall de la bellesa estètica que oculta.

D’aquesta manera, l’art es converteix en un fons documental que ens ajuda a observar i a viure en harmonia, a aprendre de les pròpies quimeres i a constatar que la veritat és una experiència personal que s’extreu de les fonts de la natura i es perden als abismes de l’oblit.

El valor estètic de la natura no rau en allò que presenta, en la força forta, sinó en allò que oculta, la força dèbil, que ens arriba en forma de ressonància, en un alè perfumat que exhala el silenci dels dies i, en ocasions, dorm a l’interior d’una pedra.

L’anell de pedra no és una obra que vulgui postular, tan sols és una proposta oberta a suggeriments poètics. Si en alguna ocasió sembla que té una flaire de doctrina, és degut a l’èmfasi que em traeix en l’ús de les paraules. En cap cas, són aquestes les meves intencions. Allò que intento explicar en el marc d’aquesta proposta són alguns temes que m’han interessat com escultor, conceptes que m’han servit de rerefons per treballar, motius per a fer obres d’interès col·lectiu que reflexionaven sobre la natura.

El fruit de tot plegat ha quedat entre paraules, fotografies i dibuixos de la sèrie d’escultures de bronze, Palabra oscura, i al testimoni del pacte, L’anell de pedra. Aquesta feina l’he realitzat en els últims vint-i-cinc anys i comporta obres susceptibles de ser valorades per altres veus al marge d’aquests mots. Aspectes comuns a totes les persones en les quals la idea de pacte propicia sentiments que adquireixen un valor humà, tan bon punt el pensament s’hi atura.

Així, la natura i el seu component creatiu formen un relleu a la mirada que serà imprès a la memòria com un patrimoni valuós. Tant si és positiu com si no, L’anell de pedra no es pot sostreure d’aquestes paraules; elles són part implicada en les idees que ha de projectar. En la vostra comprensió deixo la possibilitat que pugui ser algun dia una idea col·lectiva.


Pedrera romana: El Medol. Tarragona



En el manifest realista que van redactar Naum Gabo i Antoine Pevsner ja s’anunciava la necessitat de fer un art que contemplés les forces de la vida, l’energia espiritual que desprèn la natura. En aquell moment, però, la revolució social va fer impossible que allò pogués reeixir d’una manera fèrtil i allunyada de la política i, més encara, descarregada de tot dogmatisme. És ara que podem parlar d’ecologia, és ara que podem destruir la terra, és ara que necessitem reconciliar-nos amb ella i recollir els sentits de les paraules del seu ideari creatiu.

Todo es ficción, sólo la vida y sus
leyes son autenticas, y en la vida sólo lo
que es activo es maravilloso y capaz,
fuerte y justo, porque la vida no conoce
belleza en cuanto medida estética. La
mas grande belleza es una existencia
efectiva... Espacio y tiempo son las
únicas formas sobre las cuales la vida se
construye, y sobre ellos, por tanto, se
debe edificar el Arte.

L’anell de pedra com a títol, com a símbol de l’acció del pacte amb la natura, s’inspira en fonts diverses. La primera és una imatge real que es realitza a l’escorça de la terra, a la forma dels astres, a les ones expansives i a les pedres foradades. És la imatge de l’anell natural que es troba fortuïtament i ens serveix per a guaitar amb curiositat l’altre costat del món. La realitat estètica s’associa a l’emoció que desprèn la imatge circular de la terra, a l’equilibri de forces on habitem, a l’aliança amb el context natural que l’home haurà de trobar (si no és que el seu camí és el de la seva pròpia destrucció) i a la reconciliació que cal a una vida espiritual equilibrada. També formen part de la visió de l’anell els cercles  virtuals de les teories i els que ens presenten els circuits de comunicació ràpida, que transformen la realitat humana a cada instant. Naturalment, en la visió de l’anell també hi és implícit el concepte de temps circular, la seducció que projecta la mirada sobre un món que es redefineix contínuament, sempre en el trànsit de l’eterna repetició.
És un “pacte de pedra” amb la matèria, una aliança que ens recorda que hem de fer possible la supervivència de la vida a la Terra. Ens ha de fer pensar en la necessitat d’un temps en equilibri amb la natura. És també un conviure amb l’altra realitat, que és fora de les percepcions convencionals i és aliena a les idees i hipòtesis concretes, però que es pressent en les revelacions de les obres d’art i en allò que ens ha aportat l’absència de Déu. Retrobament i encaix de les dues parts del symbolon, la que s’esmicola a l’escenari real de l’origen, entre les partícules entotsolades de la matèria, i forma la imatge del món que veiem, la imatge del món que pensem. Trencadissa d’un món que flueix del caos a l’ordre i, des d’aquest punt, inicia el viatge de retorn amb melangia cap a un origen perdut que reverbera en cada una de les pedres.

dimarts, 28 de febrer de 2012

Realitat estètica


Susurros en un agujero. Mónica Fernández. 2010

Realitat estètica
El concepte neix de la constatació conscient d’allò incomprensible que emana de l’univers de les sensacions. És el sentit i el valor de la mirada reconstruïda, la veu que exhalen les formes que generen la natura i interpreta la cultura.
Disciplina transitada entre ombres i territoris erms, quimera personal per fer obres i valoracions ètiques i estètiques que reconciliïn l’home amb ell mateix i amb el medi on habita...

Anell de pedra, La Comella, Tarragona 2001. Granit de la es U.R.S.S. 17 m. de diàmetre per 2,70 d’alçada max. 


Anell de pedra
Els blocs que formen L’anell de pedra i la Capilla turkana han viscut un llarg recorregut; van ser
importades des de l’antiga Unió Soviètica per formalitzar el ritual d’un pacte, per configurar un cercle físic d’uns disset metres de diàmetre i per ocupar un espai reduït en una arquitectura mínima. El text documental de l’aliança no està a l’escultura. L’escultura només recorda el contingut del pacte, és la imatge testimonial d’un acte de voluntat. Allò important és el compromís que s’estableix en l’acord pròpiament dit, que romandrà en silenci en les sis capses de Palabra oscura. Com ja s’ha dit al llarg de Las piedras rusas, la intervenció conceptual només es pot realitzar en la buidor, en el desert que s’amaga darrere la forma. Encara que els referents anomenats en el  text han estat importants, l’obra també parteix de les realitats invisibles, del territori de la incertesa i la probabilitat; escenari teòric que avui presenta la nova física.

La capilla TurkanaLa Comella. Tarragona. Humanització d’una pedra. L’home deambula al seu voltant; la pedra mira per la finestra. Granit negre, pedra de Sant Pere i Sant Pau, ferro, morter i formigó. 2003. 5 x 5 x 5 m. de diàmetre.


Capilla turkana, 2003
L’espai genera ontologia i la mirada interpreta realitats diferents; aquesta és la lectura que esperen totes les obres. La pedra s’esdevé significat en el seu centre, ella sola es revela en la seva presència silenciosa, brilla en la foscor a l’espai de la Capilla turkana.
La pedra és una entitat a valorar i amb ella queda formalitzada l’aliança en la forma de l’anell. Una pedra no és indiferent a la mirada. Les forces dèbils són el testimoni d’aquesta reverberació, la inquietud que desprèn és causada per la interferència que provoca la falta de significació a la postmodernitat.
L’aliança és possible sense que Déu faci d’intermediari, és un acte de trobada i reconciliació amb aquestes forces,  avui, en l'era de l'electrònica, ja no tant invisibles.

diumenge, 26 de febrer de 2012

El rostre de deu



El rostre de deu.
Déu va ser indiferent a la seva soledat i a la seva malformació. No va fer res en tota la setmana, ni tampoc en els primers milions d’anys. Va esperar que les coses s’anessin fent-se totes soles. Déu ni tan sols va ser capaç de fer-se una cadira per a contemplar l’espectacle de la creació, ¡i crec mereixia la pena! El món va fer-se tot sol perquè aquesta era la seva condició primària d’existència; el ser sura sobre el ferment del no ser... Refredant-se lentament anava construint petits camps de matèria en forma d’àtoms, així s’escampava i es feia gran com les pomes creixen del nucli invisible d’una flor.  L’univers s’estenia com un núvol en totes les direccions i es transformava en aquesta meravella que avui contempla la mirada humana. Ell és la paraula de la seva creació, igual que cada persona és el qui elabora el seu pensament. Nosaltres, però, sí que hem fet la cadira per a contemplar la creació del món; cada persona té a la seva ment una de les múltiples lectures i això és el que anomeno la realitat estètica.
La ciència ens presenta un univers més fantàstic que el que descrivien les antigues religions. Les complexitats i els models de la nova realitat sobrepassen totes les imaginacions possibles.
Des de la física podem contemplar una visió paral·lela a algunes de les reflexions estètiques que intento endreçar en aquest text.  La realitat estètica és conseqüència del que D. Bohm anomena ordre implicat i ordre desplegat, és un concepte similar al que invoco, de vegades, amb les nocions d’immanències ocultes (R.  Shendrake) o, en d’altres, forces dèbils (R.  Penrose). En ocasions, afirmo que l’esperit del temps és imprès a la matèria (I. Prigogine) quan deixo que la successió natural sigui la responsable de l’acabat de les obres, un fet força usual a les ocultacions. També espero que les obres tinguin una resposta vinculada a les hierofanies (M. Eliade), una connexió misteriosa que participi a la reconciliació espiritual de l’home.


Memòria de la matèria
Aquesta darrera noció és ben afortunada, però en el meu cas no espero una sensació determinada del fet, no és una epifania la que ha de revelar-se a la intuïció; és, senzillament, deixar que la memòria implicada en la matèria sigui copartícip de la realització de l’obra. Les coses que han quedat doblegades a l’interior de la matèria també queden a l’interior de l’escultura i amb això ja en tinc prou. Aquest punt de vista m’ha confirmat recentment algunes de les idees que havia estat treballant als finals dels setanta sobre les immanències ocultes, o la memòria absent de les coses.
En el cas d’algunes de les obres que he realitzat, l’ordre implicat és la part conceptual de l’obra que queda amagada: no podia ser d’altra manera, ja que es tractava d’escriure, dibuixar o anotar sobre l’aigua, el fang, la terra, la pols, o l’aire, de deixar entre la matèria un missatge implicat de difícil o impossible lectura. En el fons de la qüestió, tot és un joc carregat d’ironia, un gest simbòlic que queda amagat en un món que ha perdut la capacitat de les lectures transcendents. Ara mateix, l’art no és el més important per a mi. Sí crec, però, que és important viure amb la sensació que el pacte amb la natura és una manera especial de viure, de quedar implicat en la reverberació misteriosa que emana d'ella. Sento i penso que en la conducta de l’aliança viu ja un ésser nou, aquesta és la millor manera de sentir la realitat estètica, el compromis com l’alè dels dies i les hores.
A la vida humana, sembla que hi ha dues realitats contrastades: l’entusiasme que opera des de la intuïció i tendeix cap al retorn i la reconciliació amb el món creatiu que emergèix del caos, i l’acció secularitzada que es mou des dels paràmetres de la raó. Acció que cerca l’ordre i la claredat del pensament. Personalment, crec en una tercera via, la que cerca el fonament de les coses en l’equilibri, la que no perd els referents de la realitat humana, la que es manifesta en el dubte o entre una i altra forma de saber. Amb la convicció ajustada a la seva expressió, sé que hi ha molts artistes que treballen en aquesta direcció i m’animo a encoratjar-los a trobar raons universals per fer de l’obra i la seva direcció l’expressió d’un equilibri estable. Tinc el convenciment que les circumstàncies actuals d’apatia no són altra cosa que la visió enrarida que es veu des de la perspectiva del present: un dia o altre serem arrossegats altre cop pel corrent de la cultura, per les directrius clares d’un nou paradigma, i el sentit del pacte ens tornarà la reconciliació amb el món, amb ell farem una simbiosis permanent.

Misteri
L’essència del primer moment, la creació i la memòria de les etapes successives en la seva evolució, han fet de la natura un misteri, un misteri ocult sota la pell de la terra, sota l’escorça de l’arbre, darrera el blau del cel. Si el nivell de consciència augmenta, si les capacitats sensibles desenvolupen tot el seu potencial, potser la humanitat haurà arribat a un nou estadi espiritual, a una visió més senzilla i transparent de la realitat. Segurament, si l’home conquereix aquesta nova etapa, l’art serà prescindible, ja que l’esperit humà trobarà el goig estètic arreu, en les fonts feréstegues de la natura i en la vivència i comprensió d’allò absolut que emergeix de les coses.
La realitat estètica serà un fet espiritual que no necessitarà cap substitució ni cap representació simbòlica. En certa manera i des d’una perspectiva laica, serà possible una comunió real amb el sagrat, és a dir, una l’aliança espiritual amb la natura.  Aleshores es podrà prescindir del propòsit teòric de L’anell de pedra i de les formes que configuren el ritual; les obres d’art...

dissabte, 25 de febrer de 2012

Pensament i matèria


Final de trajecte. La pedra i la cova. Glíptica (Autorretrat) 2006. 

Pensament i matèria
La conquesta del “signe-valor”, la del saber discernir, ha estat una de les lluites més aferrissades de  la humanitat. Pensem que som nosaltres els que reflexionem sobre la qualitat intel·ligent que emana de la matèria i sobre la consciència que il·lumina, la nostra ment. És l’home qui observa des de l’interior l’activitat del pensament. Ell és sensible als signes i a les lectures que li són presentades. Des de la percepció i la praxis extrau hipòtesis raonables i des de les claus de l’inconscient actua amb la intel·ligència intuïtiva i extrau conclusions inspirades.
És l’home qui estructura i analitza els detalls del seu projector d’imatges internes; activitat que emergeix del caos que brolla com un vent suau de la seva memòria. I és el joc del món físic, el seu misteri i les seves probabilitats, les que presenten en ell un model que també és implícit en els senyals que emet la matèria. D'aquesta munió creativa es desprèn la realitat estètica...

Al final de tot, un seguit de processos creatius es manifesten de manera clara i alhora aleatòria, ell i el món que l’envolta és part de la mateixa cosa. L’obra que surt de les mans, el signe que transmet, la intel·ligència que genera, és una rèplica induïda per les mateixes forces de la natura; el creador és un vehicle conduït de manera subtil per les dinàmiques i forces universals.

Des d’una actitud més o menys conscient, és la raó la que pren la decisió final en l’acabat d’una obra, és ella la que crea mecanismes per a plasmar i interpretar els impulsos de l’inconscient, és la que ordena i presenta el valor del signe i el seu significat. Aquestes operacions les fa segons la formació, les intuïcions, els pressentiments, la inspiració i també, o especialment, amb tot allò que emana de la matèria en forma de ressonància intel·ligent...

El cervell és el creador de partícules diminutes, els neurotransmissors, encarregades de recuperar del seu fons immaterial la memòria del passat, la textura, la percepció olfactiva, el so, el color i el sabor de les coses. Com la resta de matèria, la que forma les neurones del cervell també és buida; tot és lluminós en aquest munió de replecs saturat de probabilitats que apareixen i es dissipen al instant. Llavors hem de pensar que l’espai vuit és també la biblioteca oculta que configura les marques d’allò provable, és el llibre material que conté les vivències i records que es fan presents al ser invocats. Això vol dir que la matèria energia és plena, farcida de la memòria original i també de l’impuls de l’existència.
És per això que no és gratuït pensar que la matèria que conforma i construeix el cervell, també conté part de la memòria comuna amb la resta de la matèria, conserva l’alè de les circumstàncies del primer instant, el primer gemec que va fer trontollar el silenci universal.
Podríem pensar que es tracta de la revelació intel·ligent, el brumir del borinot en el moment de néixer, vibració que encara roman en l’activitat mental en forma de aparicions furtives. Podem observar també, com en la seva evolució, en les seves performances, la creació arriba a un dels seus múltiples destins, la formació de l’ésser i la consciència humana.
La història de la matèria també s’oculta a l’interiorde l’home i, també, a les infinites distàncies entre partícules on, al cap i a la fi, s’expressa per sempre la realitat estètica.
Pensem per un instant... L’eterna llum, la transformació potencial de la energia és possiblement tota l'acció de la creació, en ella descansa la realitat estètica i ¡el rostre auri de Deu!

Tornem a la cova
En iniciar aquestes reflexions no em queda altre remei que tornar a recordar l’experiència de la cova com una mena de preàmbul i resum dels conceptes que s’han explicat.

D’aquella manifestació dèbil i de les presències que allí eren implicades s’ha desglossat aquesta reflexió i també l’apartat anterior sobre la realitat estètica.

Com un tall en diagonal a un discurs no científic, crec que hem constatat com estem interferits per una xarxa de relacions ocultes que ens travessen constantment, ens trauquen com ens traspassen els neutrins sense que ens n’adonem.
El valor de les intuïcions té una base material i podem creure en elles amb la mateixa convicció que allò que ens presenta la ciència com una llei comprovable.
A l’experiència de la cova veiem com el principi d’evolució de la matèria també és present en la dinàmica de la producció d’idees. Finalment, hem fet un assaig senzill sobre les diferents maneres de crear hipòtesis i la forma més directa de generar consciència.

Tot això ha servit per adonar-nos que som una de les produccions més complexes de la creació, que en nosaltres descansa el model de realitat que volem observar en la natura i que d’ella hem d’aprendre els patrons de conducta, tant per aplicar-los a les produccions d’art com a les manifestacions de la vida quotidiana.

La intel·ligència universal es manifesta arreu, tant en la plena adaptació d’una planta com en el pensament abstracte de l’home. Sembla que també creix en augmentar la complexitat de qualsevol sistema on actua.

La saviesa es formula en la seva pròpia experiència, pren forma en els actes de creació espontània, en l’evolució posterior i, cosa encara més sorprenent, es fa visible a la llum de la intel·ligència humana. En el joc d’interaccions i contingències, en les representacions que executa el món de manera oberta i imprevisible, l’home és un espectador privilegiat ja que té la capacitat de sorpresa i l’ànim per cercar incansablement en el misteri.
Podríem dir que el món i la saviesa que l’anima són un producte que s’acaba de fer, termina la seva fermentació en la consciència humana, en les seves creacions i en l’experiència assolida al llarg de la història. Fora de la consciència humana, de la llum dels seus ulls, la intel·ligència universal tan sols és una figura retòrica i buida, un mecanisme dintre de la comunicació de la matèria. Per alguns, pot ser és la figura del sagrat, ara consagrat a no fer res per demostrar-se’n.

De la comprensió d’aquest pensament es desprèn la importància que té l’art en el procés de creació de la consciència humana, ja que qualsevol activitat creadora és llum que reverteix sobre el saber. És en la creació artística on s’evidencien les forces comunicatives a nivells profunds, on les aures primigènies de la natura queden visibles a la intuïció i on l’home de disciplina i saber es posa en contacte amb realitats eternes. És allí on descobreix un vincle subtil i misteriós, l’emoció sobtada i terrible que l’anuncia la seva condició material i espiritual. Presencia de la realitat estètica que és projectada a la pell encara que sigui el fruit d’un instant.

L’home transcendeix la natura i converteix la part mecànica del món en un flux espiritual de significació existencial. El símbol transmuta la matèria als ulls dels humans, aquesta és una qualitat superior del pensament, un altre salt quàntic que canvia i transforma la realitat, un altre pont d’enllaç que fa possible que una gota d’aigua sigui una llàgrima de Déu...

dimarts, 21 de febrer de 2012

Memòria de la materia


 Testimonis sense llum. Acció sobre un dels nuclis... (Ocultar la paraula a l'ombra de 359 º sense llum.)

Memòria de la materia

Diu Ilya Prigogine en: El nacimiento del tiempo;

¿Como se imprime el tiempo en la materia? 
En definitiva esto es la vida, es el tiempo que se inscribe en la materia y esto no solo sirve para la vida sinó también para la obra de arte.-

Acaba el capítol dient:

-No tenemos ni idea, pero sin embargo me parece que la obra de arte es la inscripción de nuestra simetría rota.-
-Una simetría muy acentuada que nosotros vivimos muy intensamente en el tiempo, en la materia, en la piedra-

La pedra que va buidar la cova (ver la cova de valls), era la presència d'un espectacle en silenci, espectacle que té un poder extraordinari. A l'interior de la pedra sembla ser que hi ha un secret amagat des de fa milions d'anys i es revela a cada instant en una projecció contínua. Dit d'altra manera, al ventre de totes les pedres batega incansablement el cor de la matèria, i en els espais inabastables de les seves estructures, encara ressona la melodia del primer instant. Allà la matèria ha tancat les pàgines d'un temps antic, el qual queda en perfecte equilibri i a resguard dels ulls dels humans. En aquest espai inaccessible per nosaltres, el buit és la qualitat essencial, buit que reclama una reflexió estètica i una atenció especial en el tractament que li podem donar.

L'absència d'allò que abans era el contingut de la cova ara és més necessari a la nostra mirada, la imatge a la nostra ment és una realitat del passat que ara es manifesta com una presència virtual dels nostres records.

Amb tot això desitjo explicar-vos que la presència del no res també és a la mirada, es adir, és al final d'un passadís on la matèria i les formes desapareixen. A la meva experiència aquest fet va ser real i com escultor ha estat una de les àrees de recerca més intensa. Personalment crec que la matèria i el misteri que tanca al seu interior, realment configura l'únic univers poètic i estètic que tenim.
L'experiència de l'absència de les coses és una mostra evident de la capacitat creadora de la ment i en la matèria, sempre hi ha quelcom a l'espera de ser presentat, sobretot si estem disposats a mirar mes enllà d'allò que ens dicta el sentit comú. Les pedres són plenes de silencis, són una caixa tancada la qual podem obrir amb les eines de la imaginació.


Per donar una explicació raonable a allò que habita a la muntanya, entre els arbres, les pedres, les fites, la cova, etc. hem serveix perfectament l'exemple de David Bohn. L'ordre implicat és una bona il·lustració d'allò que en ocasions anomeno les immanències ocultes. Sobre la realitat del temps ell diu que aquest es doblega sobre si mateix i com un laberint s'embolica a l'aire, quedant per sempre implicat en la seva substància. Ell mateix parla de la possibilitat de tornar enrere, de girar la moviola en direcció contraria, desdoblar l'ordre del passat com una serpentina després de la festa, però també hi és la possibilitat de fer una lectura instantània, també és possible que el passat es doni a cada moment, com una revelació que es manifesta al marge de la intervenció del pensament humà.

Com és natural en l'activitat d'un escultor, és d'esperar del seu treball una resposta espiritual, un compromís estètic en les obres realitzades. Personalment trobo una relació important entre les reverberacions enigmàtiques que presenten algunes l'obres d'art, el valor auràtic i misteriós d'alguns treballs i el que ell anomena, l'ordre implicat. Ell diu que, a les coses que veiem  hi ha un ordre explicat (desplegat) i un ordre implicat, immanent. El mecanisme del món, el moviment de les planetes, les galàxies i l'expansió de l'univers per exemple, és l'expressió de tot allò que ha succeït, és també la memòria desplegada de l'ordre implicat.  [1]


Un ejemplo más sorprendente del orden implicado puede demostrarse en el laboratorio, con un recipiente transparente, lleno de un flujo muy viscoso, como la melaza, y equipado con un rotor mecánico capaz de remover lentamente, pero en todo su volumen. Si dejamos caer una gota  de tinta insoluble en el fluido y ponemos en movimiento el aparato, la gota de tinta se irá transformando en una hebra que se irá extendiendo en todo el fluido. Al final aparecerá distribuida al azar y se verá como una sombra gris. Si a continuación hacemos girar el rotor mecánico en dirección opuesta, la transformación se hará a la inversa y la  gota de tinta aparecerá de repente reconstituida.


Fragments de la tesi Anell de pedra
Rufino Mesa 2000-06


[1]David Bohm, La totalidad y el orden implicado. pg. 210

diumenge, 19 de febrer de 2012

Anell de pedra.




Anell de pedra.1975-2001
Acabo d’escriure unes paraules sobre una planxa de fang, el pensament està situat en L’anell de pedra, en l’aliança amb la natura, en el somriure de la terra que acabo d’escampar entre les roques del mas, en l’aigua que he d’arreplegar per fer d’aquesta terra seca un jardí fèrtil. Després d’escriure- hi, l’he doblegada diverses vegades i torno a fer el mateix una i altra vegada, sempre ho faig mantenint el flux de les idees i el procés sembla que no ha d’acabar mai.


Palabra oscura. 2001-2002
(Fragment del text sobre la mateixa obra)

Empiezan las manos a moverse, ¡actúan solas!
Con el dedo hago un agujero en el barro, el índice penetra hasta el fondo, hago un envite tan profundo como me es posible...
¡Soy constructor de formas vacías!
-Pienso-.
Acerco la boca a aquel espacio pequeño y deposito una idea prolongada. La confío como el que deja caer una semilla en la tierra, después espero a que germine en primavera.

Actúo con las manos y también sé pensar; ebrio de los licores del mundo me dejo ir entre palabras, me confundo con ellas, me veo entre sus temblores, me siento en sus incertidumbres y presiento que mi mano y mi boca se escapan por aquel agujero... ¡no se adónde iran a parar! 

Cierro el agujero y allí queda oculto el mensaje, es un misterio permanente que me hace estremecer  Desde allí irradiará energía como una luz oscura y débil, desde allí emanará una idea estética y ética; requiebro oscuro que se deja animar si existen inquietudes para sentirlo y ojos dispuestos a mirarlo.
Sin descanso vuelvo a hacer la misma operación tres días y tres noches, el barro empieza a endurecerse, el dedo ya no puede entrar y las palabras empiezan a quedar en superficie.
Lo doy por acabado, no soy suficientemente fuerte, ¡me falla la voluntad! Pero sé con certeza que en la urna de barro sigue abierto el espacio para muchas más acciones y que en él todo está dispuesto para empezar de nuevo. La razón me dice que sólo es cuestión de agua y energía para volver de nuevo a la experiencia inicial y la necesidad estética me induce a continuar siempre en círculo.
Con el eje central inhiesto, firme y siempre rodeando el mismo problema: el trémulo compromiso del pacto, la tozuda convicción en la alianza, el destino unido al pálpito de las piedras.

Anells a la natura
https://www.facebook.com/TELEGRAPH.CO.UK/videos/vb.143666524748/10154269595279749/?type=2&theater.


Objecte per viure l’espai


Objecte per viure l’espai. Col.labora Jaume Coll, 1974. Fotografía: Arxiu Rufino Mesa

Les  idees inicials determinen  part  del trajecte. 1974


Objecte per viure l’espai, 1975.
En aquesta obra, l’home és la fita, configura la frontera i lleix de simetria entre el dins i el fora, i percep la idea de límit, habita en l’espai que defineix la consciència i és testimoni del flux de l’instant. L’acció la vaig fer a Sant  Andreu de la Barca, en uns camps de conreu que hi havia davant del taller de pedra del Miret. Vaig instal·lar dos pals de telèfon clavats a terra a una distància d’uns quatre metres aproximadament. Formant un triangle equilàter vaig clavar al terra Jaume Coll, el meu professor d’escultura.



El desdoblament de l’activitat com escultor es va donar entre els anys 1974-76. Passada aquella època, es va manifestar la necessitat de fer, de portar a terme allò que havia estat experimentant i van aparèixer algunes obres, tot sovint sobre suport de tela, però també en altres materials, com la fusta, la pedra i el fang, El brau i el cavall, Els ous i La fita. A l’inici, la pedra va ser un material de valor iniciador, concretament amb la Fita, i amb les obres que vaig realitzar a Sant Andreu de la Barca, Matriz i, més endavant, als vuitanta, en la sèrie Senyals a la pell 1986 i les ocultacions 1990. Naturalment, el fang també ha estat present en tot el procés de reducció, més aviat com a material reflexiu que com la base per a fer obres. No obstant això, m’havia deixat un bon record des de la sèrie experimental dels desplaçaments, treball que
havia realitzat a la classe d’escultura amb Jaume Coll i Joaquim Chancho.
Feia quatre o cinc anys que havia elaborat Objecte per viure l’espai i la Fita, respectivament. Vaig pensar que una persona esquematitzada, o vista a certa distància, també és un senyal al paisatge.
Tenia ganes de fer una escultura que tractés el tema de la simetria i la referència a l’espai i vaig aprofitar, entre d’altres motivacions, el mite de Dionisi i de la seva mare de pedra, Hera, l’esposa de Zeus. Un tronc d’om va servir-me per fer l’obra, 1979. Com a tractament de la forma, vaig partir de l’eix central de la figura, pensant en l’acció que havia realitzat sobre les diferents dimensions espacials que l’home pot experimentar. Aquestes obres, derivades de la fita i de la cova, van ser les primeres i encara són presents en el treball.


Resum del text sobre Objeto para vivenciar el espacio. 1980

Las piedras cantan






Canten les pedres és un intent de presentar allò que la física contemporània ens diu: la memòria del temps és impresa en la matèria i tot allò que ha succeït és retingut com una presència fora del temps. És també una de les obres que ha recollit l’experiència d’una sèrie llarga de treballs que vaig realitzar al finals dels setantes sobre les pedres i el misteri que se’n desprèn de manera directa. De fet, la pedra ha estat el material que més he fet servir, en ell he dipositat tota la meva confiança. És una matèria sòlida que aporta tota sola la solemnitat de l’escultura, i a més, té voluntat de permanència. De les reflexions a les pedreres i del gemec que exhalaven en trencar-se va néixer el propòsit d’unir en un cant a capella el soroll misteriós de les pedres i l’alè d’un ésser humà. Anys més tard vaig fer algunes obres; intervencions que van ser gravades en vídeo i fotografia.

diumenge, 5 de febrer de 2012

L’acció de tornada


Espai Mínim. 1978. Maspujols. Tarragona

L’acció de tornada

Les reflexions paral·leles al treball com escultor han estat una de les activitats més enriquidores de la meva professió. Objecte per viure l’espai, és per a mi, una de les obres més significatives de totes les que he fet i Espai mínim va ser determinant. En un altre moment parlaré de les motivacions que van provocar els diferents treballs que vaig fer sobre el tema.


El forat, la mandorla.
En la vivència de l’espai ha estat una constant des de la trobada amb la cova del Garraf. després van seguir les recerques sobre les coves i les mandorles, espais associats a la feminitat i que permetien un joc ample de reflexions i experiències. Una de les accions previstes era la de fer una regressió a la vida uterina. Per a presentar el tema havia de fer un llarg trajecte a través de la mare de totes les mares, la terra, y arribar fins a la primera, la mare negra de Turkana. Aquest trajecte va ser llarg i complex i ara no entraré en detalls de com vaig avançar en aquella selva mental. Però aquest laberint no era el final; era l’inici de tot plegat i amb aquestes feines vaig iniciar una trajectòria que m'ha fer créixer. També calia arribar al primer senyal de vida, a la primera expressió d’un vegetal i a les organitzacions primàries de la matèria; tot era un repte! El motiu original era depurar la idea fins arribar a allò imposible per la qual cosa calia fer un salt enrere per trobar-me dissolt entre les partícules elementals. Mentalment desitjava conviure en el virulent caos del primer moment i allí esperar una comunió sorprenent. Volia observar com els elements en conflicte preparen la marmita primigènia de la qual emergeix la vida... va ser un intent, tant sols això, un intent!

Espai mínim, 1978.79
El retorn a l’origen, a la vida uterina, ha estat uns dels rituals més comuns a tots els pobles per a representar el naixement del món. Sobre aquesta idea vaig fer Espai mínim l'any 1978-79. En l’acció per a realitzar l’obra necessitava un tall a la terra que presentés, ben  definides, les diferents capes geològiques. Allí, entre els estrats, les matèries que determinaven els cicles temporals, vaig fer una cavitat on havia d’entrar el cos d’una persona.
El lloc més  adequat el vaig trobar a la riera de Maspujols; les terres eren ocres i vermelloses amb els perfils ben definits i amb una textura compactada. Vaig traçar una línia que  configurava una finestra sobre l’estrat més evident de tota la secció de la paret tallada en la terra. A continuació, vaig fer les dues línies que  l’acompanyen. Aquestes signes eren la continuació de les que van quedar marcades en la sorra de la platja de Castelldefels. Allí les vaig fer com a conseqüència de l’acció sobre el temps i l’espai, ara era sobre la idea de néixer i morir. Aquí les dues línies representaven el mateix, però la dualitat de les coses unificades en una acció de tornada obria suggeriments molt valuosos, relacionats directament amb les simetries del món i les dependències mútues dels contraris.

Amb un pic i una pala, les eines més idònies per fer el treball, vaig fer un forat en forma de finestra petita, centrada en el grafiti que havia traçat prèviament. Al final, vaig ficar-m’hi dins en posició fetal.

 Espai póstum. Maspujols. Tarragona. 1978-79. Fotografia Assumta Rosés

Uns mesos més tard, vaig fer una altra acció en la qual l’espai era traçat de manera horitzontal, La terra sepulcre. Necessitava igualment una secció en la terra i una definició en l’estratificació que donés la informació d’una temporalitat diferent.
Necessitava que el temps quedés expressat en el valor dels materials que les aigües
havien arrossegat fins allí. Vaig fer el forat allargat, com una tomba oberta a la paret i a l’interior de la cova, vaig traçar-hi també les dues marques. Al final vaig ficar-m’hi dins en posició horitzontal, acompanyat de les eines que havia fet servir per a construir la meva tomba. Fer la casa pòstuma és contemplar l’eternitat amb l’ànim reconciliat i no tenir la sensació que tot s’ha acabat. En realitat penso que tot continua igual, només s’ha apagat la consciència i prou.

 Espai póstum. Riera de Maspujols. Tarragona. 1978-79. Fotografia Assumta Rosés

Les dues accions es vinculaven amb la necessitat de retorn a la terra, la matriu que recrea l’origen, el naixement i, al final del trajecte, el lloc de la mort.
La matriu és una espiral concèntrica infinita, una espiral que es doblega sobre ella mateixa i fa possible trobar la singularitat de l’inici de les espècies vives. Sens dubte, és el camí sinuós que ens uneix al territori on neixen els primers escenaris biològics, els que cerquen la consciència en la recerca de l’origen i es despleguen en el procès evolutiu.
La primera peça vol ser l’espai del  ventre, camí que ens transporta en un viatge de retorn des de fora del temps. El lligam d’unió amb el passat té el seu centre al melic on queda simbòlicament unit a la mare, i ella a la seva i així fins a la primera. La mare de totes les mares que va néixer entre les substàncies químiques de l’evolució prebiòtica i les memòries dels primers protozous.


Wittgenstein deia que per a tractar els moviments del pensament, per fer filosofia, havia de situar-se en el bell mig del caos i allí, en la terra iniciàtica de l’origen, sentir-se com a casa. Aquesta és una bona disposició. Són molts els pensadors, científics i artistes que pensen o exhalen una flaire de tornada a l’origen, a la vivència d’una mística nova, una post-mística, avui orientada a avançar en la reconstrucció d’un l’home que ha perdut, o ha llançat, la crossa de Déu.
La creació que emergeix del caos va ser la gran aportació de Poincaré, ell va comprovar que les petites pertorbacions eren acumulatives i es podrien revelar en un moment determinat; el caos podia generar canvis estructurals en tot un sistema i esdevenia, per tant, una font de creació. Tot el sistema solar podia quedar afectat per les insignificants pertorbacions d’un asteroide. La màquina estable de l’univers estava a l’arbitri dels efectes dèbils, de les forces que es retro alimenten i poden crear canvis significatius. Aquestes accions tenen el seu origen en les forces caòtiques, en els vòrtex que generen moviments invisibles. En els sistemes  holístics, però, aquests moviments poden crear ressonàncies creatives, modificadores i transformadores de la totalitat. El caos és el territori del possible, on les forces dèbils poden esdevenir-se en realitats aclaparadores.

Doncs bé: allí desitjo trobar-me, al bell mig del desordre i sense arribar a perdre de vista la dimensió còsmica que ens uneix a la resta de les coses, fer del viatge de tornada un acte de reflexió. Penso que allí l’home s’iguala a una pedra, respira lentament pensa, canta com el brunzir d’un borinot al seu voltant...


Les causes
La incertesa i el sentiment d’ànima desarrelada és la part més dolorosa de la vida. La necessitat del paradís perdut apaivaga el dolor i la idea del retorn és sempre una hipòtesis que descansa en el somni i la vetlla. L’enyorança i el sentiment de culpa és el malaguanyat fruit d’haver traït l’antic sortilegi i no haver deixat a l’empara del fons del riu el fil daurat del pacte. (L’or amagat en el ventre de la terra). Aquesta incertesa i confusió, aquest desig de trobar una resposta reeixida entre les reverberacions de la natura, és també el motiu que m’ha animat a forjar una aliança amb ella. Ara, ja sense esperança possible en trobar la pau perduda, l’obra esdevé en l’anell de la reconciliació, el compromís i l’acció directa sota les umbracles del sol. Aquesta vegada és de  pedra, sense cap valor material que pugui enlluernar l’esperit humà i estimular la seva vanitat. Prescindir doncs del poder i els luxes i construir-lo sobre l’escorça de la terra. Al cap i a la fi és ella qui ens suporta i qui pot restituir la pàtria perduda.

De l’obra es desprenen el següents apartats:

-La realització conceptual: s’amaga dins les caixes, les urnes o els espais tancats, per exemple: (Palabra oscura. 2003. Biblioteca de Xavier Amorós Reus).
·      - La idea fuig de l’evidència per tal d’evitar que la mirada que cerca un referent misteriós, un estany calmat on perdre’s en la contemplació, trobi el receptacle per deixar-hi dins la queixa i la pregària.
·      -Tornar al valor simbòlic del pacte: canviar el suport y la visibilitat del testament i ocultar-lo intencionadament.
·     - Prescindir del valor material: el fil daurat amagat al fons del riu que encara és la causa de les quimeres humanes.
·      -Realitzar-lo en el material més comú, la pedra: material-escorça, pell d’un planeta blau, suport i causa de la terra fèrtil, anell al voltant d’una ànima calenta i plena d’energia que, com una nau espacial, ens porta per un creuer estel·lar.

-Per a un escultor, tornar al joc del nen, al caos iniciàtic de l’origen és un exercici del
qual no ha de prescindir mai, especialment si la seva voluntat és la de construir alguna cosa que respiri l’alè de l’eternitat.