diumenge, 13 de gener de 2013

Pep Borrell Garcíapons


Foto: Pep Borrell

Pep Borrell Garcíapons
Centre de Lectura de Reus
C/ Major 15 del 30 de novembre al 5 de gener de 2013

"Les quatre estacions"

La mirada seductora 
Pep Borrell presenta al Centre de Lectura un tema complex: la vida i el cicle natural del temps.  Ens diu que la història d’una planta és un misteri a la mirada, és part del repertori simbòlic de l’existència i queda expressat en l'ocultació i el simulacre dels dies. Les imatges, les idees, les metàfores i l’expressió del color; tot és presentat per les virtuts de la llum!
Pep no treballa cada una de les estacions amb la mateixa dedicació, fa especial èmfasi en la primavera i la tardor, les èpoques on la natura es mostra més extrema i quan afecta més als estats d’ànim. L’espai de la mostra no exhaureix les possibilitats obertes però queda una mirada esplèndida de com l’ull ensinistrat presenta l’acció de recollir el nèctar d’una flor, la potencia d’una tija, la llum reverberant d’una fulla i la fuga sinuosa d’una forma. El tema és massa ample per deixar un registre generós, per descriure les variables que entrega cada etapa de la vida; és un tast que espero continuï per poder-lo gaudir algun dia.

Els símbols
Les plantes estan unides a la realitat simbòlica dels humans; una llavor germina sota terra, és l’hivern i expirà com Demèter per tornar a la vida en primavera. Quan madura a l’estiu ja és una realitat nova, el seu nom ha canviat, ara és Persèfone i en el canvi d’estació serà la nova mare, la que enllaça la vida en un circuit interminable. A la tardor, la terra s’obre en un solc d’ombra i melangia; ella quedarà sepultada tot l’hivern y tornarà a ser la filla perduda en la tenebra. La vida dorm entre la llavor que espera les aigües tèbies, el calor del sol; llavors surt el brot tendre, la petita esperança que algun dia s’esdevindrà arbre ple de flors i propostes inaudites.
Aquesta realitat pressentida i verificada situa a l'home, al fotògraf, en l'abisme de la memòria, a l'espai on governa l'oblit. L’ull visionari ha de captar en el rostre envellit d’una fulla el món de la foscor i el fred de l’hivern. El fotògraf  queda situat entre realitats misterioses, les quals obren un univers opac, sense possible revelació. L’única cosa que es fa present i omple de significat la imatge, la trama de la representació, és que sabem que la llavor comporta l’espiga i d’ella naixerà una vida nova. Però la revelació simbòlica és possible gràcies a la contínua repetició; cada primavera tornarà a nosaltres la mateixa flor, o no...?
Sabem que no és així, que la imatge que s’ha fet d’un nenúfar mai rebrà la mateixa llum i la planta modifica el seu rostre cada dia. No obstant és una realitat encisadora, emocionada i sublim que demana ser observada. El present es manifesta als sentits de manera diàfana i al ser traspassat per les agulles del món ens deixa captius.  Llavors quedem fascinats i volem que allò sigui part de l’eternitat.
La vibració de la llum presenta una fulla que sura sobre aigües tèrboles, sobre la qual queden taques de color, curvatures abruptes, trencadisses cristal·lines; tot plegat ens explica la tardor. No tenim les eines mentals per a construir una epifania i lliurar-nos a la mort com ho farà la fulla, tenim una càmera, un llapis, una mica de pintura per fer un acte en primera persona. El captem amb l’atenció afinada, amb la respiració continguda, tot per continuar en l’esperança que necessitem continuar, esperar a les eternes primaveres! 

La mirada mecànica
Confesso certa preocupació pel que diré a continuació; el text que escriuré ara de ben segur em portarà algun disgust, especialment entre els professionals. Informo doncs que en la majoria de les exposicions que visito quedo decebut. Entre la confusió de les obres fotogràfiques tant sols puc trobar la presentació de la il·lusió en procés, es a dir, en promeses de futur. Quasi sempre trobo que és una mirada innocent, falta de coratge, nul·la reflexió i en molts casos resulta una mirada morta o desgastada. La realitat fotografiada i les emocions que provoquen han estat substituïdes per els circuits electrònics de la informació i sota l’excusa tècnica queda tot resolt; no hi ha rés més, ni tant sols coherència interna a les imatges presentades.
Des de sempre els homes han creat un univers al voltant de la seva sensibilitat i han cercat una actitud espiritual davant de la realitat per fer  l’obra. En ocasions, els fotògrafs han connectat amb el fons misteriós de la natura, amb l’enigma que desprèn i han desvetllat una realitat oculta i misteriosa. Són pocs però quan trobem algú sentim como la seva observació ens reconforta. Com dic, ara són pocs, poquíssims, en el millor dels casos aconsegueixen fer una bona il·lustració, un document exemplar. Llavors podem pensar que és tot un èxit, però s’ha de demanar més i no parar mai, Ara les càmeres fotogràfiques solucionen soles aquestes qüestions i el que cal és l’aportació de la mirada, el compromís personal amb l'època i la consistència ètica del que s'està mirant.

La fotografia té prou grandesa com per assumir alguna cosa més que una imatge mecànica ben resolta, una descripció formal i superficial del drama o la bellesa del món.
La realitat és processada, no al cap, a la memòria virtual de l'ordinador i en el procés tècnic sembla que queda aclarida la solució. La majoria de fotògrafs no examinen,  senten, escolten u oloren la fragància d’una flor; disparen i miren tot seguit el resultat formal a la pantalla. Sabem que la solució és instantània i poden fer múltiples variables al mateix preu. Amb promptitud queden presentades les alternatives a la  càmera i són prou suggeridores com per acomodar-les a la demanda. La decisió estètica ve donada per la coherència del llenguatge amprat, la relació dels elements expressius presentats; punt de vista, distància, enquadrament, focus, profunditat de camp, luminància, contrast, gama de colors, etc. De la resultant presentada per la càmera es decideix si la imatge és el que s’està cercant, o bé si l’objecte fotografiat és incomprensible en aquell moment. Llavors apareix el talent del creador, allí on alguns no troben res i ho deixen per una altra ocasió, ell busca entre les infinites alternatives, cerca incansable en la galeria d’imatges que presenta la realitat.
Essa imatge substitutòria del món, mirall d’incomptables dígits de llum, és ja la lectura de la nova situació, ja és pensament processat que ensinistra la ment. La comprensió de la icona es donada per els referents similars que aporten els mateixos mitjans i que desborden els ulls cada dia de forma obsessiva. D’aquesta manera es genera un circuït endogen, una “fotofagia” que elimina de cop la força universal de la creació. La mirada al·lusiva, homòloga, mai genuïna, és la que substitueix la realitat. La solució que surt per la pantalleta, la que es veu pel visor de la càmera, són espais de substitució on la contemplació mecànica, apaivaga allò que anima totes les creacions; la força directa de la llum del sol. Penso que la mirada indirecta és la millor manera, l’acció fotogràfica impresa sobre els sentits i l’activació de la imatge sobre un fons de saber.  Cal sentir com sona la matèria, el batec del cor d’una pedra, l’alè de la llum de l’alba, el mormol d’un rierol, el silenci de l’aigua estancada, la fredor de l’ombra, l’escalfor de la llum; cal sentir amb els porus de la pell, de manera sincrònica el moment de fer la captura. En la imatge sentida queda imprès el manifest de la comunicació, la relació profunda entre l'home i el seu entorn.



 Foto: Pep Borrell