Realitat estètica

Glíptica. Autoretrat, camí i trànsit cap a la tornada. Pedra de Tarragona, granit de l’ex-URSS, ferro, cera, fang i altres materials. 2004-2007. 20 x 20 x 8 m. La Comella.

Realitat estètica

Una de les qüestions que es plantegen davant del problema de l'art i les seves motivacions, és sobre la realitat que desplega a la ment, el desdoblament de les observacions a l’obra i la senyal a les intencions de la mirada. Sobre aquest punt faré una valoració dels motius que m'han portat a resoldre de manera simple el problema de les formes escultòriques i també, l'actitud que he pres respecte a la valoració de la matèria. Aquest apartat quedarà unit conceptualment a un rerefons general en tot el text dedicat a la natura, a la l’observació i relació amb ella tenint certa vocació experimental com un sistema per aprendre. Per exposar algunes idees que facin referència a la natura faré servir treballs d'inicis del setantes, un d'ells, la trobada amb un pagès de Rubí que va motivar algunes de les reflexions més obertes que vaig fer en aquella època. Una exposició conceptual sobre la  relació de l'home i l'entorn, el qual em va crear un vincle especial amb la natura i va provocar tot un ample ventall de possibilitats expressives. Les accions amb les mans, el valor antropològic dels gestos, la cova, el forat, l'anell, treballs que van ser realitzats com parts d'un ritual totalment amagat, o marginat de l'obra acabada i que ara desitjo mostrar-los units per una preocupació permanent, el pacte amb la natura i la reivindicació d'una estètica de la realitat. En ocasions, aquest concepte queda interferit amb la pedagogia ja que les accions dintre de les urnes són jerarquies conceptuals, idees que s’exposen en secret i que il·lustren vivències concretes.

Les capses, les urnes, els amagatalls, són  maneres de preservar les idees, formes de afrontar el fet de mostrar allò que s’està fent i que en la majoria dels casos son de naturalesa quimèrica, indissoluble i eterna. El nus del treball centra la seva mirada en allò que es ocult, en la capacitat de sorpresa que habita en nosaltres, en el misteri que desplega el món i en la terrible experiència que ens imprimeix al rostre el pas de la vida.

Obra i recors del passat

Cova a la Riera de Sorreigs. 6-7-2013

Obra i recors del passat.

Dissabte passat vam anar a la masia de Marc Coromines a Gorb, Riera de Sorreigs, molt a prop de Vic. Va ser un dia agradable amb excursió per la bora del riu on vaig trobar aquesta petita cova, el buit de la qual presidia aquella vall fèrtil.

Sobre l'espai buit ja n'he parlat varies vagades i ha estat el motiu d'alguns treballs que he realitzant, especialment a les obres que feia a la sorra com a expressions efímeres i momentànies. L'espai temps, l'ou, les fites, etc. Però sobre tot en les primeres obres on l'espai era el referent; a les coves com la abans descrita, amb l'eliminació de l'objecte i la recerca i presentació de l'absència. Llavors feia servir la foto document, el registre de les accions o reflexions sobre la matèria. Les obres morien a l'instant de fer-les com les ones del mar a la platja i las imatges formaven l'únic testimoni de la idea. Una de les fotografies més remarcables d'aquella època va ser la que enregistrava la meva ombra dibuixada al terra, la presència de res, del buit, d'allò immaterial i real. Una ombra com a presència personal al desert d'Afganistan. L'ombra allargada de la matinada, espai definit per la interferència de la llum del sol, document efímer dibuixat per l'absència de la llum. Aquesta imatge ens presenta allò subtil que forma el negatiu de les coses.  Ací, a la imatge, les interferències de les ones electromagnètiques sobre el terra també són realitat i són suficientment importants com per mostrar de forma clara la lectura d'una presencia personal intencionada.

La seducció del buit ha estat una de les atraccions que amb més insistència he treballat. Les pedreres, les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, etc. Les idees sobre el buit han sobreviscut fins a la sèrie ocultaciones, treball que vaig iniciar a finals de 1987 i que encara l'estic treballant. En un principi foradava el ventre de les pedres per deixar la evidència del no res, més tard, aquests buits els vaig tapar, convertint-los en caixes i posant quelcom al seu interior. Les formes m'eren indiferents, el que si m'interessava era el ventre de les obres, la cara oculta de la forma.

D'aquella acció vaig fer altres treballs sobre el mateix concepte, el més important la cova que vaig obrir en un roca al jardí de casa. També alguns dels pensaments que desprès han esta publicats sota el nom de Las marcas del laberinto, el que fa referència al text que ara estic elaborant sobre el buit i un altre que deia:

Desde el fondo de la cueva contemplo a cada instante el inicio de un camino nuevo.

La reflexió té com a rerefons les paraules de Plató sobre la cova i la metàfora del pensador que és capaç de fer un gir al cap i veure la causa que produeix les ombres al fons. Jo des del fons de la cova no podia donar l'abast de la quantitat de camins que sortien a cada mil·lilitre que avançava. La cova era un territori immens que es bifurcava a cada instant, cada pedra, cada arrel  o canvi de color en la terra era una nova aventura. Milions d'anys m'estaven esperant, fòssils d'animals variats em van sortir entre les pedres i  a cada cop que donava emergia d'elles un gemec especial, un lament que havia estat silenciós i que ara, a cops arrencava de l'eternitat. Vaig replegar dues senalles de fòssils, les quals vaig portar als meus amics com a recordatoris de viatge. Eren els tresors de l'aventura, el trofeu d'una creuada pel desert, de la visita a una terra mai explorada per la mirada de l'home i com Ulises les sirenes, d'escoltar el cant de les pedres.

 Actes testimonials, petits i sense intencionalitat estètica, tan sols la d'aprendre de les experiències pròpies, la d'obrir els ulls a tot allò que per primera vegada, és rebut com a extraordinari. La valoració en el treball de la cova era moral i no estètica, una parada al camí per fer una observació detinguda a  l'entorn, una presa de contacte amb els silencis del paisatge. La fita de pedra que acumula la pell ennegrida del temps va ser un dels testimonis que vaig trobar amb més força. Va ser per a mi  una experiència agradable introduir-me als forats, a les escletxes, a les coves. Els pensaments que emergien en aquestes circumstàncies sempre eren de retrobament amb un mateix. El contacte amb la pedra, l'olor i la humitat, la fredor de la terra, etc. sempre ens situa en una cruïlla inquietant del pensament. La terra en els seus silencis ens té posseïts, sabent inconscientment o conscient que som part d'ella, que la nostra existència és  lligada amb un arrel invisible que ens uneix. El buit i el silenci d'aquests espais sempre són  plens d'absències que han deixat els rastres gravats en l'aire i les presències són captades, pressentides pels porus de la pell. Les absències també són formes, enregistrades en els nostres idearis, són formes en negatiu que evidencien en la nostra memòria la presència de la seva negació.

De l'experiència de la  cova en vaig treure conclusions importants i baixar al nivell de la pedra, de la terra,  submergir-me en ella era una forma diferent d'agafar energia nova. Era la manera de poder mirar el sol cara a cara amb els ulls plens de desig i no cremar-me les celles. Un dels textos escrits a la sèrie de pensamientos de perro" deia: "Habré de sumergirme para tomar aliento". El text va ser pensat mentre feia la cova al jardí de casa.

La matèria impresa

Posible intervenció a la pedrera de Vespella de Gaià 2013

La matèria impresa

Ara m’agradaria parlar de La memòria de l’aigua, de l’acció que vaig realitzar a L’espai Guinovart; aquell dia vaig escriure sobre la seva superfície les emocions del moment... Però aquesta és la història d’un altre relat. En comptes d’això parlaré de la qualitat material de l’aigua. L’espai misteriós que presenta la seva estructura interna, el buit dels seus silencis, l’ambigüitat de la seva naturalesa... Són qualitats eminentment plàstiques que obren estrades d’acció amb grans possibilitats creatives.

Aquest escenari és el lloc ideal per a la presentació del treball sobre les ocultacions, és la fulla daurada del poeta, el tel sensible de la gebrada. Descriure aquest espai és proporcionar un escenari virtual per a situar l’acció de Palabra oscura: així doncs presento el paper per a dibuixar o escriure el contingut de la proposta sobre les ocultacions.

L’aigua té un arc d’oscil·lació tèrmica molt reduït: a zero graus centígrads es glaça i a noranta  s’evapora. Diuen els físics que l’organització de la matèria, els seus estats d’agregació, és estadística dirigida per les lleis de la termodinàmica. L’exemple de l’aigua és revelador. Els àtoms d’hidrogen d’oxigen podrien estar eternament dispersos en l’aire, però si la proximitat, la temperatura i la pressió són constants i apropiades, l’estructura d’una molècula d’aigua es formarà; amb certa libido no reprimida, establiran vincles moleculars dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. Si aquestes molècules són molt pròximes (diuen que el desig d’una molècula és d’unir-se amb una altra) i la temperatura baixa, en saturar-se, les molècules s’agregaran i formaran una gota petita d’aigua. L’espai saturat d’humitat formen milers de milions de gotes d’aigua que, tot precipitant-se les unes en les altres produiran la pluja... ¿?

L’aigua és plàstica i te el recorregut traçat, el seu destí dibuixat i els efectes que provoca en la vida son meravellosos, vitals e impressionants, però aquest tampoc és el tema d’avui, ara toca parlar de les seves qualitats materials. Si la temperatura baixa per sota dels zero graus, les gotes es glaçaran, les molècules s’hauran estructurat en forma de cristalls i quedaran unides les unes amb les altres de forma rígida, d’aquesta manera formaran boles o plaques de gel dures i compactes. Aquest procés simple constitueix una exposició dels canvis de la matèria, concretament de dos tipus d’àtoms, el d’hidrogen i el d’oxigen. Del sòlid al líquid, del líquid al gasós, canvis d’estat que mostren la versatilitat de la matèria i que també ens donen una radiografia de la seva estructura, com també de la constitució de les múltiples formes que l’aigua pot assolir en l’art i la natura.

Per a l’escultura, que prima el valor conceptual sobre la forma, aquesta és una qüestió molt important, ja que presenta un espai d’actuació on és possible una comunió amb la matèria prescindint de les seves manifestacions externes: el gran espectacle sensual de la vida entre el sol i els éssers vius. També perquè, definitivament, situa la creació en el lloc exacte, allí on es formulen els canvis, dintre de l’univers físic i ens obliga a renunciar a l’espectacle de les configuracions més o menys sorprenents del nostre entorn. Veiem doncs, que l’espectacle més gran, la sorpresa més inesperada, habita en la buidor dels canvis, en les performances del no res, en la renúncia al llenguatge en favor del misteri que s’amaga darrere de l’aparença. Pensem per un moment que és possible escriure sobre el gel o formar amb ell un rostre estimat (ara s’ha posat de moda fer grans escultures amb aquest material), que hi podem dipositar les idees més fèrtils i que un canvi de temperatura pot portar la visió de les evidències a l’altre costat de la realitat. Aleshores, tota l’estructura mental tremola i cau a la reserva latent de les coses i, en ocasions, a l’ocultació definitiva. Aquesta experiència també s’observa cada vegada que fonem bronze: les formes apareixen del gresol i moren en ell, el metall sempre és el mateix, però la memòria de les coses viu entre nosaltres com imatges sense cos; les idees viuen en una realitat mental que poden ser físiques. Nosaltres fem les formes, son figuracions, impulsos de la ment que cerquen la manera de fer-se present.