diumenge, 8 de setembre de 2013

El bosc

Com estava el bosc a la Comella en 1990.

El bosc
Escrivia a finals de 1998.

“El verd omple els ulls però sota la seva pell fresca, les branques seques esperen i amenacen; el bosc s’ha fet una jungla impossible! A l’estiu és un encenall que crema en un instant. D’aquestes cendres va néixer “Cremada” una obra feta pensant-hi en l’incendi de La riba. Ara la Comella és bruta de plàstics i de runes furtives. És una agressió a la natura i una lacra social continuada que cal solucionar. Hem fet del bosc un espai abandonat, sols espera l’atenció d’una sensibilitat nova. A l’hivern és un plaer mirar com la lluita de les plantes cobreixen tot el camp visual, però continua sent-hi un perill, els humans estem massa a prop i ens falta sensibilitat per sentir en seu clamor.”

Al catàleg de l’exposició Comella Escultura Natura, va quedar escrit:

“L’aliança amb la natura, la que presenta L’anell de pedra, no té la pretensió de crear moviment social ni de reivindicar una actitud protectora de la natura salvatge, res més lluny que contribuir a l’estètica eco… És una acció que tracta un problema ètic i fica les mans al femer per apaivagar l’anorèxia de l’hort. No és una idea terminal en l’acció estètica, és un compromís assumible per cadascú de nosaltres. No és una postura estètica, és mitigar el sofriment de la natura, proporcionar-li condicions possibles per fer d’una roca un jardí de futures esperances. No és viure en la melangia, és aportar esforç i treball per alimentar una alzina; és, al cap i a la fi, millorar les condicions de la vida que ens acompanya.”


Com estava el bosc a la Comella en 1990.

En altre moment vaig escriure aquets versos.

En esta tierra desolada fundaré mi hogar,
con esta roca enjuta haré un jardín esperanzado.
Con estos muros derruidos levantaré un fortín
y en el tránsito de los días dulces,
cantaré junto a los árboles.


Com estava el bosc a la Comella en 1990.

La realitat estètica
Quan observem els arbres, el clam de la natura i la vida que canta; llavors l’art és possible, Això és per mi la veu de la realitat estètica i es manifesta arreu per transcendir-se, per convertir-se en la pura substància de l’esperit. Amb quin objecte si no ho havia de fer? Cada paraula ha de ser pronunciada amb el referent que ella ens obliga; així la memòria implicada s’obre entre sensacions com s’obren els nenúfars sobra l’aigua.
Davant la frondositat del bosc no cal fer res d’especial, només mirar en allò que és i rebre la seva onada de llum, la seva frescor emocionant. També l’alè que exhala i regenera pensament, llavors veiem com es converteix en una urna de plaer. Les ressonàncies entre sistemes vibren quan s’esdevenen entre ells determinades simpaties, quan les connexions més insignificants magnifiquen les interaccions mútues. De la mateixa manera que una nota vibrarà mal amb la presència d’una corda de violí mal afinada, si l’afinem, coincidirà en la freqüència de ressonància, amb simpatia. Així, l’ànima humana vibra davant les ressonàncies de la natura, ja que som part d’un sistema holístic i hi estem units per lligams profunds i ocults.
L’esperit humà vol tocar la frescor de la terra anunciada i s’endinsa en els espais prometeics, allí on la raó perd tota referència, on la mirada queda sense llum perquè mira amb els ulls de l’ànima. És l’espai on l’alè es congela en el temps i un segon de la seva existència és suficient per entendre l’eternitat. La realitat estètica talla el silenci amb la presència d’alguna cosa o, més ben dit, amb  l’absència de missatge, un so apagat, una forma difusa entre les branques, una paraula que vibra a l’interior del laberint i queda la veu oculta entre ressonàncies no desxifrables.