Com estava el bosc a la Comella en 1990.
El bosc
Escrivia a finals de 1998.
Al catàleg de l’exposició Comella Escultura
Natura, va quedar escrit:
Com estava el bosc a la Comella en 1990.
En altre moment vaig escriure aquets
versos.
En esta
tierra desolada fundaré mi hogar,
con esta
roca enjuta haré un jardín esperanzado.
Con estos
muros derruidos levantaré un fortín
y en el
tránsito de los días dulces,
cantaré
junto a los árboles.
Com estava el bosc a la Comella en 1990.
La realitat estètica
Quan observem els arbres, el clam de
la natura i la vida que canta; llavors l’art és possible, Això és per mi la veu
de la realitat estètica i es manifesta arreu per transcendir-se, per
convertir-se en la pura substància de l’esperit. Amb quin objecte si no ho havia
de fer? Cada paraula ha de ser pronunciada amb el referent que ella ens obliga;
així la memòria implicada s’obre entre sensacions com s’obren els nenúfars
sobra l’aigua.
Davant la frondositat del bosc no cal
fer res d’especial, només mirar en allò que és i rebre la seva onada de llum, la
seva frescor emocionant. També l’alè que exhala i regenera pensament, llavors
veiem com es converteix en una urna de plaer. Les ressonàncies entre sistemes
vibren quan s’esdevenen entre ells determinades simpaties, quan les connexions
més insignificants magnifiquen les interaccions mútues. De la mateixa manera
que una nota vibrarà mal amb la presència d’una corda de violí mal afinada, si
l’afinem, coincidirà en la freqüència de ressonància, amb simpatia. Així,
l’ànima humana vibra davant les ressonàncies de la natura, ja que som part d’un
sistema holístic i hi estem units per lligams profunds i ocults.
L’esperit humà vol tocar la frescor
de la terra anunciada i s’endinsa en els espais prometeics, allí on la raó perd tota
referència, on la mirada queda sense llum perquè mira amb els ulls de l’ànima.
És l’espai on l’alè es congela en el temps i un segon de la seva existència és
suficient per entendre l’eternitat. La realitat estètica talla el silenci amb
la presència d’alguna cosa o, més ben dit, amb l’absència de missatge, un so apagat, una forma difusa entre les
branques, una paraula que vibra a l’interior del laberint i queda la veu oculta
entre ressonàncies no desxifrables.