diumenge, 8 de setembre del 2013

El bosc

Com estava el bosc a la Comella en 1990.

El bosc
Escrivia a finals de 1998.

“El verd omple els ulls però sota la seva pell fresca, les branques seques esperen i amenacen; el bosc s’ha fet una jungla impossible! A l’estiu és un encenall que crema en un instant. D’aquestes cendres va néixer “Cremada” una obra feta pensant-hi en l’incendi de La riba. Ara la Comella és bruta de plàstics i de runes furtives. És una agressió a la natura i una lacra social continuada que cal solucionar. Hem fet del bosc un espai abandonat, sols espera l’atenció d’una sensibilitat nova. A l’hivern és un plaer mirar com la lluita de les plantes cobreixen tot el camp visual, però continua sent-hi un perill, els humans estem massa a prop i ens falta sensibilitat per sentir en seu clamor.”

Al catàleg de l’exposició Comella Escultura Natura, va quedar escrit:

“L’aliança amb la natura, la que presenta L’anell de pedra, no té la pretensió de crear moviment social ni de reivindicar una actitud protectora de la natura salvatge, res més lluny que contribuir a l’estètica eco… És una acció que tracta un problema ètic i fica les mans al femer per apaivagar l’anorèxia de l’hort. No és una idea terminal en l’acció estètica, és un compromís assumible per cadascú de nosaltres. No és una postura estètica, és mitigar el sofriment de la natura, proporcionar-li condicions possibles per fer d’una roca un jardí de futures esperances. No és viure en la melangia, és aportar esforç i treball per alimentar una alzina; és, al cap i a la fi, millorar les condicions de la vida que ens acompanya.”


Com estava el bosc a la Comella en 1990.

En altre moment vaig escriure aquets versos.

En esta tierra desolada fundaré mi hogar,
con esta roca enjuta haré un jardín esperanzado.
Con estos muros derruidos levantaré un fortín
y en el tránsito de los días dulces,
cantaré junto a los árboles.


Com estava el bosc a la Comella en 1990.

La realitat estètica
Quan observem els arbres, el clam de la natura i la vida que canta; llavors l’art és possible, Això és per mi la veu de la realitat estètica i es manifesta arreu per transcendir-se, per convertir-se en la pura substància de l’esperit. Amb quin objecte si no ho havia de fer? Cada paraula ha de ser pronunciada amb el referent que ella ens obliga; així la memòria implicada s’obre entre sensacions com s’obren els nenúfars sobra l’aigua.
Davant la frondositat del bosc no cal fer res d’especial, només mirar en allò que és i rebre la seva onada de llum, la seva frescor emocionant. També l’alè que exhala i regenera pensament, llavors veiem com es converteix en una urna de plaer. Les ressonàncies entre sistemes vibren quan s’esdevenen entre ells determinades simpaties, quan les connexions més insignificants magnifiquen les interaccions mútues. De la mateixa manera que una nota vibrarà mal amb la presència d’una corda de violí mal afinada, si l’afinem, coincidirà en la freqüència de ressonància, amb simpatia. Així, l’ànima humana vibra davant les ressonàncies de la natura, ja que som part d’un sistema holístic i hi estem units per lligams profunds i ocults.
L’esperit humà vol tocar la frescor de la terra anunciada i s’endinsa en els espais prometeics, allí on la raó perd tota referència, on la mirada queda sense llum perquè mira amb els ulls de l’ànima. És l’espai on l’alè es congela en el temps i un segon de la seva existència és suficient per entendre l’eternitat. La realitat estètica talla el silenci amb la presència d’alguna cosa o, més ben dit, amb  l’absència de missatge, un so apagat, una forma difusa entre les branques, una paraula que vibra a l’interior del laberint i queda la veu oculta entre ressonàncies no desxifrables.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Realitat estètica

Glíptica. Autoretrat, camí i trànsit cap a la tornada. Pedra de Tarragona, granit de l’ex-URSS, ferro, cera, fang i altres materials. 2004-2007. 20 x 20 x 8 m. La Comella.

Realitat estètica
Una de les qüestions que es plantegen davant del problema de l'art i les seves motivacions, és sobre la realitat que desplega a la ment, el desdoblament de les observacions a l’obra i la senyal a les intencions de la mirada. Sobre aquest punt faré una valoració dels motius que m'han portat a resoldre de manera simple el problema de les formes escultòriques i també, l'actitud que he pres respecte a la valoració de la matèria. Aquest apartat quedarà unit conceptualment a un rerefons general en tot el text dedicat a la natura, a la l’observació i relació amb ella tenint certa vocació experimental com un sistema per aprendre. Per exposar algunes idees que facin referència a la natura faré servir treballs d'inicis del setantes, un d'ells, la trobada amb un pagès de Rubí que va motivar algunes de les reflexions més obertes que vaig fer en aquella època. Una exposició conceptual sobre la  relació de l'home i l'entorn, el qual em va crear un vincle especial amb la natura i va provocar tot un ample ventall de possibilitats expressives. Les accions amb les mans, el valor antropològic dels gestos, la cova, el forat, l'anell, treballs que van ser realitzats com parts d'un ritual totalment amagat, o marginat de l'obra acabada i que ara desitjo mostrar-los units per una preocupació permanent, el pacte amb la natura i la reivindicació d'una estètica de la realitat. En ocasions, aquest concepte queda interferit amb la pedagogia ja que les accions dintre de les urnes són jerarquies conceptuals, idees que s’exposen en secret i que il·lustren vivències concretes.

Les capses, les urnes, els amagatalls, són  maneres de preservar les idees, formes de afrontar el fet de mostrar allò que s’està fent i que en la majoria dels casos son de naturalesa quimèrica, indissoluble i eterna. El nus del treball centra la seva mirada en allò que es ocult, en la capacitat de sorpresa que habita en nosaltres, en el misteri que desplega el món i en la terrible experiència que ens imprimeix al rostre el pas de la vida.

dijous, 11 de juliol del 2013

Obra i recors del passat

Cova a la Riera de Sorreigs. 6-7-2013

Obra i recors del passat.
Dissabte passat vam anar a la masia de Marc Coromines a Gorb, Riera de Sorreigs, molt a prop de Vic. Va ser un dia agradable amb excursió per la bora del riu on vaig trobar aquesta petita cova, el buit de la qual presidia aquella vall fèrtil.
Sobre l'espai buit ja n'he parlat varies vagades i ha estat el motiu d'alguns treballs que he realitzant, especialment a les obres que feia a la sorra com a expressions efímeres i momentànies. L'espai temps, l'ou, les fites, etc. Però sobre tot en les primeres obres on l'espai era el referent; a les coves com la abans descrita, amb l'eliminació de l'objecte i la recerca i presentació de l'absència. Llavors feia servir la foto document, el registre de les accions o reflexions sobre la matèria. Les obres morien a l'instant de fer-les com les ones del mar a la platja i las imatges formaven l'únic testimoni de la idea. Una de les fotografies més remarcables d'aquella època va ser la que enregistrava la meva ombra dibuixada al terra, la presència de res, del buit, d'allò immaterial i real. Una ombra com a presència personal al desert d'Afganistan. L'ombra allargada de la matinada, espai definit per la interferència de la llum del sol, document efímer dibuixat per l'absència de la llum. Aquesta imatge ens presenta allò subtil que forma el negatiu de les coses.  Ací, a la imatge, les interferències de les ones electromagnètiques sobre el terra també són realitat i són suficientment importants com per mostrar de forma clara la lectura d'una presencia personal intencionada.
La seducció del buit ha estat una de les atraccions que amb més insistència he treballat. Les pedreres, les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, etc. Les idees sobre el buit han sobreviscut fins a la sèrie ocultaciones, treball que vaig iniciar a finals de 1987 i que encara l'estic treballant. En un principi foradava el ventre de les pedres per deixar la evidència del no res, més tard, aquests buits els vaig tapar, convertint-los en caixes i posant quelcom al seu interior. Les formes m'eren indiferents, el que si m'interessava era el ventre de les obres, la cara oculta de la forma.
D'aquella acció vaig fer altres treballs sobre el mateix concepte, el més important la cova que vaig obrir en un roca al jardí de casa. També alguns dels pensaments que desprès han esta publicats sota el nom de Las marcas del laberinto, el que fa referència al text que ara estic elaborant sobre el buit i un altre que deia:
Desde el fondo de la cueva contemplo a cada instante el inicio de un camino nuevo.
La reflexió té com a rerefons les paraules de Plató sobre la cova i la metàfora del pensador que és capaç de fer un gir al cap i veure la causa que produeix les ombres al fons. Jo des del fons de la cova no podia donar l'abast de la quantitat de camins que sortien a cada mil·lilitre que avançava. La cova era un territori immens que es bifurcava a cada instant, cada pedra, cada arrel  o canvi de color en la terra era una nova aventura. Milions d'anys m'estaven esperant, fòssils d'animals variats em van sortir entre les pedres i  a cada cop que donava emergia d'elles un gemec especial, un lament que havia estat silenciós i que ara, a cops arrencava de l'eternitat. Vaig replegar dues senalles de fòssils, les quals vaig portar als meus amics com a recordatoris de viatge. Eren els tresors de l'aventura, el trofeu d'una creuada pel desert, de la visita a una terra mai explorada per la mirada de l'home i com Ulises les sirenes, d'escoltar el cant de les pedres.
 Actes testimonials, petits i sense intencionalitat estètica, tan sols la d'aprendre de les experiències pròpies, la d'obrir els ulls a tot allò que per primera vegada, és rebut com a extraordinari. La valoració en el treball de la cova era moral i no estètica, una parada al camí per fer una observació detinguda a  l'entorn, una presa de contacte amb els silencis del paisatge. La fita de pedra que acumula la pell ennegrida del temps va ser un dels testimonis que vaig trobar amb més força. Va ser per a mi  una experiència agradable introduir-me als forats, a les escletxes, a les coves. Els pensaments que emergien en aquestes circumstàncies sempre eren de retrobament amb un mateix. El contacte amb la pedra, l'olor i la humitat, la fredor de la terra, etc. sempre ens situa en una cruïlla inquietant del pensament. La terra en els seus silencis ens té posseïts, sabent inconscientment o conscient que som part d'ella, que la nostra existència és  lligada amb un arrel invisible que ens uneix. El buit i el silenci d'aquests espais sempre són  plens d'absències que han deixat els rastres gravats en l'aire i les presències són captades, pressentides pels porus de la pell. Les absències també són formes, enregistrades en els nostres idearis, són formes en negatiu que evidencien en la nostra memòria la presència de la seva negació.

De l'experiència de la  cova en vaig treure conclusions importants i baixar al nivell de la pedra, de la terra,  submergir-me en ella era una forma diferent d'agafar energia nova. Era la manera de poder mirar el sol cara a cara amb els ulls plens de desig i no cremar-me les celles. Un dels textos escrits a la sèrie de pensamientos de perro" deia: "Habré de sumergirme para tomar aliento". El text va ser pensat mentre feia la cova al jardí de casa.

dissabte, 6 de juliol del 2013

La matèria impresa

Posible intervenció a la pedrera de Vespella de Gaià 2013

La matèria impresa

Ara m’agradaria parlar de La memòria de l’aigua, de l’acció que vaig realitzar a L’espai Guinovart; aquell dia vaig escriure sobre la seva superfície les emocions del moment... Però aquesta és la història d’un altre relat. En comptes d’això parlaré de la qualitat material de l’aigua. L’espai misteriós que presenta la seva estructura interna, el buit dels seus silencis, l’ambigüitat de la seva naturalesa... Són qualitats eminentment plàstiques que obren estrades d’acció amb grans possibilitats creatives.

Aquest escenari és el lloc ideal per a la presentació del treball sobre les ocultacions, és la fulla daurada del poeta, el tel sensible de la gebrada. Descriure aquest espai és proporcionar un escenari virtual per a situar l’acció de Palabra oscura: així doncs presento el paper per a dibuixar o escriure el contingut de la proposta sobre les ocultacions.

L’aigua té un arc d’oscil·lació tèrmica molt reduït: a zero graus centígrads es glaça i a noranta  s’evapora. Diuen els físics que l’organització de la matèria, els seus estats d’agregació, és estadística dirigida per les lleis de la termodinàmica. L’exemple de l’aigua és revelador. Els àtoms d’hidrogen d’oxigen podrien estar eternament dispersos en l’aire, però si la proximitat, la temperatura i la pressió són constants i apropiades, l’estructura d’una molècula d’aigua es formarà; amb certa libido no reprimida, establiran vincles moleculars dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. Si aquestes molècules són molt pròximes (diuen que el desig d’una molècula és d’unir-se amb una altra) i la temperatura baixa, en saturar-se, les molècules s’agregaran i formaran una gota petita d’aigua. L’espai saturat d’humitat formen milers de milions de gotes d’aigua que, tot precipitant-se les unes en les altres produiran la pluja... ¿?

L’aigua és plàstica i te el recorregut traçat, el seu destí dibuixat i els efectes que provoca en la vida son meravellosos, vitals e impressionants, però aquest tampoc és el tema d’avui, ara toca parlar de les seves qualitats materials. Si la temperatura baixa per sota dels zero graus, les gotes es glaçaran, les molècules s’hauran estructurat en forma de cristalls i quedaran unides les unes amb les altres de forma rígida, d’aquesta manera formaran boles o plaques de gel dures i compactes. Aquest procés simple constitueix una exposició dels canvis de la matèria, concretament de dos tipus d’àtoms, el d’hidrogen i el d’oxigen. Del sòlid al líquid, del líquid al gasós, canvis d’estat que mostren la versatilitat de la matèria i que també ens donen una radiografia de la seva estructura, com també de la constitució de les múltiples formes que l’aigua pot assolir en l’art i la natura.

Per a l’escultura, que prima el valor conceptual sobre la forma, aquesta és una qüestió molt important, ja que presenta un espai d’actuació on és possible una comunió amb la matèria prescindint de les seves manifestacions externes: el gran espectacle sensual de la vida entre el sol i els éssers vius. També perquè, definitivament, situa la creació en el lloc exacte, allí on es formulen els canvis, dintre de l’univers físic i ens obliga a renunciar a l’espectacle de les configuracions més o menys sorprenents del nostre entorn. Veiem doncs, que l’espectacle més gran, la sorpresa més inesperada, habita en la buidor dels canvis, en les performances del no res, en la renúncia al llenguatge en favor del misteri que s’amaga darrere de l’aparença. Pensem per un moment que és possible escriure sobre el gel o formar amb ell un rostre estimat (ara s’ha posat de moda fer grans escultures amb aquest material), que hi podem dipositar les idees més fèrtils i que un canvi de temperatura pot portar la visió de les evidències a l’altre costat de la realitat. Aleshores, tota l’estructura mental tremola i cau a la reserva latent de les coses i, en ocasions, a l’ocultació definitiva. Aquesta experiència també s’observa cada vegada que fonem bronze: les formes apareixen del gresol i moren en ell, el metall sempre és el mateix, però la memòria de les coses viu entre nosaltres com imatges sense cos; les idees viuen en una realitat mental que poden ser físiques. Nosaltres fem les formes, son figuracions, impulsos de la ment que cerquen la manera de fer-se present.

dimecres, 26 de juny del 2013

Pregàries

Forats per a queixes i pregàries. Marbre d'Uldecona. 2002 

Pregàries
Es dedueix que el món és una paradoxa inexplicable, com ho és el fet de l'existència humana ja que el nostre cos també és format per la mateixa substància i l'ànima és com el lament de les pedres; la queixa permanent que dorm a la memòria retinguda en la matèria.
L'esperit humà és la suma de les substàncies paradoxals, potser és el contingut d'un document escrit en una superfície sense límits, un testament que suporta la imatge del món que veiem com les caixes suporten les meves quimeres.

Ara faré un parèntesi per dipositar entre tenebres la queixa dels ulls i les pregàries que veuen en la foscor; ulls, ja cecs, que deixen una lletania dintre de forats fets en una roca. El sol les il·lumina per dins i així estaran, apuntant al mig del cel com canons que disparen sense descans. Sis han estat les pregàries  i norantados les queixes; totes han quedat perdudes com el vent entre les fulles dels arbres. L'obra s'ha acabat com isea i el pit s'ha alliberat d'una carrega com aquell que es desempallega de la prova que l'inculpa.
No obstant el fet extraordinari d'haver acurat les idees amb bona voluntat, l'obra és una taca en la memòria, un fet carregat de perversió. Les contradiccions que desplega poden ofegar i em faig totalment responsable de tot allò que pugi esdevenir-se com a conseqüència de l'acció.
Un raig de sol en captivitat, una mirada al cel blau de la mediterrània, el perfum de l'alzina, un grapat de queixes i el bordar d’Argos, un gos més negre que l'ombra més negra, han quedat atrapats en el territori de l'oblit i jo soc el culpable. Els forats miraven el sol i han quedat pletòrics, el suport era poderós i el temps és inqüestionable, en ells s'han dipositat les queixes, les pregaries i la soledat; ara tant sols resta tapar les entrades. És el mes d'abril del 2002, fa més de cinquanta dies que els recipients s'estan omplint i encara no se fins a quant han d'estar.
Així és aquesta feina tant plena d'incertesa i melangia...

diumenge, 23 de juny del 2013

La forma

Siete cajas minerales.  2013 Clara, una idea replicada...

Impulsos a la natura

Possiblement el llenguatge secret de les formes respira en els impulsos de la natura, són batecs inaudibles que ens venen donats des d'un estadi pre-humà, doncs aquestes, la màgia de les formes, no poden sostraure's a la percepció sensible, inconscient, i per tant a la seva “lectura”. Observo el que fan els animals i en ocasions em sorprenent la reacció que te el “Maco” (el meu gos) quan entra a la Capilla turkana, acotxa el cap i queda rendit, fins hi tot jo diria aterrit; s’està amb mi una estona curta i seguidament marxa amb la cua baixada. 

Les formes i especialment aquelles que són plenes de significacions humanes, aquelles que han estat pensades o elaborades des d'una actitud estètica, sensible, ens posen en comunió amb un nivell profund de la realitat, allò que ens envolta parla amb l’entitat del “Creador”. Com ja explicaré algun dia que em vingui de gust, el món i la seva memòria activa en nosaltres el contingut que s'amaga al seu interior i en totes les cultures s'ajusta a l'estructura bàsica del pensament humà. També les formes a la natura són contenidors de valors, d’impulsos comunicatius de difícil traducció; la memòria del temps ha quedat enregistrada en elles i en determinades circumstàncies es fan perceptibles. Aquestes emissions comunicatives són de baixa intensitat i he pensat que podria anomenar-les forces dèbils, contraposant-les al concepte i poder que ha exercit sobre l'art, les influències fortes. Les forces dèbils vibren com immanències invisibles a la mirada conscient, però en realitat són ocultes a la raó no als sensibles detectors del nostre inconscient.

Les forces fortes són incontrolables però són captades concientment. Són aquelles que es desprenen dels elements i sobre les quals la humanitat sempre ha quedat seduïda i atemorida. Atrapat en la seva terrible bellesa, en la presó del seu drama, en l’important repercussió de les dimensions catastròfiques, l'home s'ha vist "sacsejat per la fatalitat i per tant cautivat pels Déus"; era un terreny que no podia controlar i havia de crear un univers sostenible, apaivagador i creatiu.

La subtil influència dels astres, la mesura del temps, la pluja tempestuosa, els huracans, els terratrèmols, les malalties i la mort no tenien una explicació raonable, per la qual cosa calia una resposta intuïtiva, espiritual i conformadora. Darrere d’aquest terrible rostre de mil cares sempre apareixia una ma "Creadora", un impuls que “animava les formes”. Aquestes han estat les forces que han despertat els gestos més heroics de la història, la que va justificar la presencia del "Creador" i la que ha guiat el destí de la humanitat...

L’atracció humana per les vibracions dèbils de la natura ha estat una constant; encara ara es busca en el bosón de Higgs l’ultima frontera i la causa inicial de totes les formes...

És molt comú entre cultures recollir determinades pedres u objectes que desperten interès per alguna cosa en particular. Al marge de les aparences, de la forma capritxosa o estètica, aquestes percepcions són causades per l'acció que la matèria té envers nosaltres, per un ordre interior que revela i desperta la idea d'absolut. Sempre sentim certa fascinació per allò que oculta i ens motiva la idea d’obrir la pedra per indagar que amaga al seu interior. És el poder d’allò pressentit que es revela; ¡hierofania del món...! “Relligament del jo amb la matèria”, unió d'allò etern que compartim, i sobretot, de la memòria que ha deixat oculta l’acte de la creació. És l’impuls “hacedor” que actua des de l'origen del temps. Memòria implicada que configura el motiu constructor, el que exhorta a la matèria a ser fèrtil i més tard suposa la gran aventura de la vida. Paraula invisible que emana de la natura i s’expressa permanentment arreu; ¡el seu alè es absolut i el seu poder inquietant! És una "substància vital, inmaterial" però que ens identifica amb el sostrat material i produeix un sentiment de pertinença universal...


Distancia i negació
Els mecanismes de la societat, els tripijocs de la cultura, són tant aclaparadors que l'home, manifestament feble, tendeix a desaparèixer entre les seves estratègies, entre la seducció i l'encreuament del seus missatges. Però l'home també és biologia que viu de manera simbiòtica, també és natura i a ella deu una part vital de la seva existència.
Ara mirem amb els ulls del clatell i ens sembla que la humanitat té una nova esperança; les ciències i les tecnologies modernes ens estan presentant una imatge nova, ara podem sentir el xiuxiuejar d’una partícula al voltant del nucli i tenir la sensació de que el Creador ja és capturat dins l’ampolla. En certa manera el món de Sinàpia pren forma en un accelerador atòmic, la utopia esperada ja ha arribat i el retorn al paradís és avui més a prop que mai, això si, un paradís fabricat a escala humana, el paradís tecnològic i els homes proveta. Ara tot queda confiat a la paraula de la ciència i als esquemes de la raó i en ells ha de prendre força els secrets mecanismes de la nostra biologia.
El paradís s'estableix en la il·lusió de “saber”. Tot està disponible, a l’abast i a cada instant. La informació ens satura, bassa les vores de l’enteniment i som sabedors de tot. Però penso que s’ha perdut alguna cosa del que és important, l’oïda, el tacte, el miracle dels sentits que captaven els orígens del misteri. Tenim por a les paraules, als impulsos naturals, a la calmada voluntat de la natura, a escoltar el mormol d’una pedra, al silenci de l’eternitat. Tenim por a que pensin que hem perdut l’enteniment i a tenir veu pròpia.... En canvi tenim plena confiança en les “democràcies” sabent-hi que són pervertides, en les garanties dels drets humans coneixent la violació continuada, en la medicina que allarga la vida fins al patiment insuportable i en la llibertat que ens regala un segon de gloria; ara tothom ha de tenir la possibilitat de ser-hi una estrella.

En aquest paradís ningú té realment res d'extraordinari per a ser significat, la negació del jo ens ve per saturació de l'espectacle, per sobreabundància de signes, llavors l'home cau com una pluja morta en la seva pròpia desgana, en l'obesitat del cos i l'anorèxia de l'ànima.


Hem de recordar les paraules d'Ortega y Gasset:

El poeta empieza donde el hombre acaba...
El poeta aumenta el mundo, añadiendo a lo real, que ya está ahí por sí mismo, un irreal continente.