Cova a la Riera de Sorreigs. 6-7-2013
Obra
i recors del passat.
Dissabte passat vam anar a la masia de Marc Coromines a Gorb, Riera de
Sorreigs, molt a prop de Vic. Va ser un dia agradable amb excursió per la bora
del riu on vaig trobar aquesta petita cova, el buit de la qual presidia aquella
vall fèrtil.
Sobre l'espai
buit ja n'he parlat varies vagades i ha estat el motiu d'alguns treballs que he
realitzant, especialment a les obres que feia a la sorra com a expressions
efímeres i momentànies. L'espai temps, l'ou, les fites, etc. Però sobre tot en
les primeres obres on l'espai era el referent; a les coves com la abans
descrita, amb l'eliminació de l'objecte i la recerca i presentació de
l'absència. Llavors feia servir la foto document, el registre de les accions o
reflexions sobre la matèria. Les obres morien a l'instant de fer-les com les
ones del mar a la platja i las imatges formaven l'únic testimoni de la idea.
Una de les fotografies més remarcables d'aquella època va ser la que
enregistrava la meva ombra dibuixada al terra, la presència de res, del buit, d'allò
immaterial i real. Una ombra com a presència personal al desert
d'Afganistan. L'ombra allargada de la matinada, espai definit per la
interferència de la llum del sol, document efímer dibuixat per l'absència de la
llum. Aquesta imatge ens presenta allò subtil que forma el negatiu de les
coses. Ací, a la imatge, les
interferències de les ones electromagnètiques sobre el terra també són realitat
i són suficientment importants com per mostrar de forma clara la lectura d'una
presencia personal intencionada.
La seducció del
buit ha estat una de les atraccions que amb més insistència he treballat. Les
pedreres, les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, etc. Les
idees sobre el buit han sobreviscut fins a la sèrie ocultaciones,
treball que vaig iniciar a finals de 1987 i que encara l'estic treballant. En
un principi foradava el ventre de les pedres per deixar la evidència del no
res, més tard, aquests buits els vaig tapar, convertint-los en caixes i posant
quelcom al seu interior. Les formes m'eren indiferents, el que si m'interessava
era el ventre de les obres, la cara oculta de la forma.
D'aquella acció
vaig fer altres treballs sobre el mateix concepte, el més important la cova que
vaig obrir en un roca al jardí de casa. També alguns dels pensaments que
desprès han esta publicats sota el nom de Las marcas del laberinto, el
que fa referència al text que ara estic elaborant sobre el buit i un altre que
deia:
Desde el
fondo de la cueva contemplo a cada instante el inicio de un camino nuevo.
La reflexió té
com a rerefons les paraules de Plató sobre la cova i la metàfora del pensador
que és capaç de fer un gir al cap i veure la causa que produeix les ombres al
fons. Jo des del fons de la cova no podia donar l'abast de la quantitat de
camins que sortien a cada mil·lilitre que avançava. La cova era un territori
immens que es bifurcava a cada instant, cada pedra, cada arrel o canvi de color en la terra era una nova
aventura. Milions d'anys m'estaven esperant, fòssils d'animals variats em van
sortir entre les pedres i a cada cop que
donava emergia d'elles un gemec especial, un lament que havia estat silenciós i
que ara, a cops arrencava de l'eternitat. Vaig replegar dues senalles de
fòssils, les quals vaig portar als meus amics com a recordatoris de viatge.
Eren els tresors de l'aventura, el trofeu d'una creuada pel desert, de la
visita a una terra mai explorada per la mirada de l'home i com Ulises les
sirenes, d'escoltar el cant de les pedres.
Actes testimonials, petits i sense
intencionalitat estètica, tan sols la d'aprendre de les experiències pròpies,
la d'obrir els ulls a tot allò que per primera vegada, és rebut com a
extraordinari. La valoració en el treball de la cova era moral i no estètica,
una parada al camí per fer una observació detinguda a l'entorn, una presa de contacte amb els
silencis del paisatge. La fita de pedra que acumula la pell ennegrida del temps
va ser un dels testimonis que vaig trobar amb més força. Va ser per a mi una experiència agradable introduir-me als
forats, a les escletxes, a les coves. Els pensaments que emergien en aquestes
circumstàncies sempre eren de retrobament amb un mateix. El contacte amb la
pedra, l'olor i la humitat, la fredor de la terra, etc. sempre ens situa en una
cruïlla inquietant del pensament. La terra en els seus silencis ens té
posseïts, sabent inconscientment o conscient que som part d'ella, que la nostra
existència és lligada amb un arrel
invisible que ens uneix. El buit i el silenci d'aquests espais sempre són plens d'absències que han deixat els rastres
gravats en l'aire i les presències són captades, pressentides pels porus de la
pell. Les absències també són formes, enregistrades en els nostres idearis, són
formes en negatiu que evidencien en la nostra memòria la presència de la seva
negació.
De l'experiència
de la cova en vaig treure conclusions
importants i baixar al nivell de la pedra, de la terra, submergir-me en ella era una forma diferent
d'agafar energia nova. Era la manera de poder mirar el sol cara a cara amb els
ulls plens de desig i no cremar-me les celles. Un dels textos escrits a la
sèrie de pensamientos de perro" deia: "Habré de sumergirme
para tomar aliento". El text va ser pensat mentre feia la cova al
jardí de casa.