diumenge, 29 de gener del 2012

La cova del Garraf


La cova del Garraf. 1975. Racó de pressentiments ii realitats estètiques. Encara viu a la memòria l’emoció d’aquell instant. Encara és en vigor el valor estètic de les coses quotidianes i la necessitat de reconciliar-se amb la natura.


La cova del Garraf

Mesos més tard de l’acció de retirar una pedra petita en una cova de Valls i de les observacions sobre el forat buit i ple, vaig tenir un encontre sorprenent. Mentre seguia les reflexions sobre les cavitats i els espais naturals, sobre l’absència i la presència de les coses, vaig trobar-me en una cruïlla insòlita. Anava per les muntanyes del Garraf i vaig trobar una cavitat molt a prop del lloc on feien l’extracció de la pedra per a la fabricació del ciment, pedreres de les quals més endavant us escriuré algunes paraules. Semblava evident que era un refugi, però el terra era net i no hi havia presència humana enlloc. Crec que es feia servir per aixoplugar-se de les pedres que queien del cel, les que volaven amb la força de les explosions per extreure el material de la muntanya. Milers de tones es desprenien en un instant i quedaven implicades en la història del lloc com una nafra incurable.

Era un espai petit, obert de forma natural que recordava un mitreu, un petit temple o el refugi d’un animal salvatge. Al fons, la roca havia deixat unes plaques amb formes circulars i senyals molt suggeridors. Tot l’espai estava posseït per una màgia especial, una llum vagabunda reverberava per tot arreu i creava un relleu suau i gris; el sostre era format per una llosa de pedra consistent i neta. Era una petita part de la veta que navegava horitzontalment per tota la muntanya, també un senyal de la memòria que s’explicava entre les pedres. El terra el formava el fang acumulat i trepitjat pel temps i proporcionava una sensació neta, orgànica i tova. Als costats hi havia algunes pedres planes i de mitjanes proporcions, arrenglerades i paral·leles a les parets. El silenci de la muntanya es deixava caure amb una densitat especial, com si l’aire parlés entre els arbres o fes un brunzit especial, un cant repetitiu que quedava materialitzat, convertint-se també en roca.

Com he dit, el fons de la cova formava un relleu suau que es podia llegir perfectament, com si el codi que havia imprès a la roca es pogués traduir de forma directa i instantània.

Cadascun dels petits accidents de la textura de la paret prenia un valor diferent i encara que el significat no quedava clar a la raó, tot era misteriosament comprensible, tot era al seu lloc amb unes proporcions ajustades, tot tenia un sentit acurat i formava una unitat que quedava lligada per motius que no eren evidents a la meva comprensió. Aquella impressió que proporcionava el lloc vaig anomenar-la més tard “realitat estètica”: va ser una lliçó que encara recordo amb especial fruïció. M’agradaria que l’experiència fos entesa com l’explicació d’un fet físic amb repercussions espirituals, però sense cap referència religiosa, cap lectura extrasensorial; tot és senzill i comprensible si les intencions que ens mouen són les d’aprendre.

En els primers instants en aquell espai, la respiració era humida i la pell va quedar irisada, feia de membrana que enregistra les presències de les partícules que suren a l’aire, com una superfície sensible que també sap mirar. Em sentia confós, d’una banda era aliè a aquella circumstància misteriosa que tenia el poder de desvetllar sentiments, idees i fantasmes al pensament; de l’altra, m’agradava sentir aquella pau plena de signes que m’invitava a continuar, que em mantenia entre la sorpresa i la tranquil·litat d’una situació relaxada.

En ocasions, mirava aquell lloc des de fora, com si fos un objecte que es pogués contemplar, l’observava atentament en totes les direccions. En d’altres, el mirava des de dins, jo era contingut en ell, vivia l’espai amb fruïció, sentia una presència que s’explicava amb tot allò que ocultava. En aquell espai hi havia alguna cosa que transformava els sentits, que els feia més perceptius, el silenci es podia escoltar, les olors de l’aire es podien classificar: fòsfor, aigua, ferro, herbes...

El gust havia desaparegut, la punta de la llengua havia quedat paralitzada, enganxada al paladar, i els ulls captaven la llum difusa com un bany d’eternitat. Tot l’espai era paralitzat, com l’escenari d’un teatre que espera eternament que s’iniciï la funció. El temps no existia, si no és per les pedres, acuradament arrenglerades, hagués pensat que jo era la primera persona que hi havia entrat, que jo era en un espai que retenia i presentava els misteris de la creació. Semblava com si, des de l’origen, els signes del temps s’haguessin acumulat en aquell indret fins a saturar-lo.

La Cova de Valls



La cova de Valls 1974


La pedra i la cova.
Al 1974, en un dels viatges que vaig realitzar a Reus, a casa de la meva dona, vaig trobar una petita cova a la vora de la carretera del Vendrell direcció a Valls. La cova estava construïda en un conglomerat a mig fer, una pedra tosca, com si es tractes de formigó tocat d'aluminosi. La utilitat era poc clara, devia servir com a refugi d'una persona en cas d'urgència, o per tenir el menjar i l'aigua a la fresca. El temps i la pols havien deixat una coberta de terra ferruginosa i ocre com una estora deixada pel temps. Al mig del lloc hi havia una pedra de petites proporcions que feia de centre i de seient provisional per alguna persona. Vaig estar una estona llarga mirant aquell espai ocupat per la pedra, la qual li donava una significació indefinida i aparentment, no semblava tenir-ne cap. Com deia, vaig estar una estona contemplant aquell espai i finalment li vaig fer una fotografia. La imatge enregistra una pedra instal·lada al mig del forat tot ocupant-lo. L'espai restava tibant per la presència de la pedra instal·lada al seu escenari i el poder del centre es manifestava amb tota la força, projectava una  energia que induïa a la reflexió de temes inquietants. L'espai que el temps havia obert a la roca era ocupat per un senyal insignificant, la pedra, senyal  que l'omplia i semblava presentar un buit format  des de la distància del temps. En aquell moment, la pedra va creà en el meu ànim una imatge plena de suggeriments i de  misteri.




La cova de Valls 1974


Seguidament, tot traient la pedra de dintre, vaig fer una segona fotografia a aquell escenari misteriós. Ja sense excusa, l'espai de la cova restava totalment buit i es mostrava com una presència neguitosa, la qual semblava esperar algun esdeveniment extraordinari, alguna acció que prengués consciència d'aquella imatge. A la meva memòria restava un bri de pols, era present algun senyal de la pedra que abans habitava la cavitat. Ara la seva absència deixava a l'aire una estela que es podia observar amb un sentit desconegut i ocult. Potser era una il·lusió de la ment, però la pedra encara era posseïdora de tot el protagonisme d'aquella escena. Vist d'altra manera, podia tractar-se dels rastres d'una força latent, una estela que les pedres deixen, com el calor que irradia el cos d'una persona i grava imperceptiblement l'espai per on passa. Ara la cova era aparentment buida, l'espai mostrava la seva qualitat enigmàtica presentant allò que a la mirada no li és possible captar, però era perceptible a la intuïció en una dimensió diferent, si es vol mística, creadora, o poètica. En aquella ocasió, segurament la memòria actuava de manera especial i trobava la presència del buit com l'evidència de la desocupació de l'objecte, l'absència del qual era protagonista d'aquella tensió. Es formava una paradoxa a tres bandes entre el que els ulls estaven veien, els aspectes que el pensament recordava i allò que la intuïció rebia en tota la seva dimensió.
Crec que en ocasions els ulls queden cecs, la raó no es capaç d'articular un judici satisfactori i les idees brollen de manera desordenada, cerquen relacions entre el món on són les coses i aquell on la absència de forma ho governa tot. Ací les intuïcions ens porten a situacions creadores, a lectures de registres que normalment són aliens a la comprensió humana.

359º sense llum. Urim i Tumim: una versió actualitzada de la paraula secreta.

Biblioteca, Crisis del 2006-2014.  Instal.lació de 359º sense llum. Urim i Tumim: una versió actualitzada de la paraula secreta. Pedra de Vinaixa, fang, cera i bronze. 3,50X11m. La Comella. Tarragona .

La base conceptual de CEN queda definida en el poema; y haré de ésta roca un jardín. Amb aquesta idea s'ha fet una política d'aportació de terres, replantació d'arbres i recollida d'aigües de pluja. La finca té 68.000 m2. els quals han esdevingut un parc d'escultures amb més de cent obres de l'autor. El trajecte escultòric transcorre per camins de grava i terra batuda i les obres es troben entre els arbres sense interferència visual entre elles. El parc s'organitza en un circuit de camins on passejar envoltat per pins i flora mediterrània, es conjuga amb la contemplació de les instal·lacions escultòriques. Comella, Escultura, Natura també disposa d'un taller d'escultura amb foneria on s'imparteixen cursus d'estiu per estudiants, de patis i d'espais interiors on hi ha exposada obra de petit format i material de divulgació.

La masia

Plaça gran i la masia al fons. La Comella Escultura Natura és una proposta estètica i ètica: Personalment m'he compromés a fer d'aquesta roca seca un jardí fertil... 2010

A la Comella hi trobem una masia de pedra i fang que és el material més comú en la arquitectura popular de la zona. L’edifici te algunes restes del segle XIV-XV i les petjades de les restauracions del XX. Actualment és el taller i la residència de l’escultor Rufino Mesa i la seva família. Ha estat ell qui ha tutelat l’última restauració i adequació de l’espai i els terrenys adjacents. Mantenint l’estil i els materials d’origen ara s’han incorporat, amb delicadesa, els serveis de la vida moderna.

Visites


REFLEXIONS SOBRE LA SORTIDA Alumnes de l’IES Gabriel Ferrater de Reus(13/5/2010)

Després de visitar La Comella, fes una breu descripció del que podem trobar en aquest lloc.

És un lloc en el qual pots gaudir de la natura juntament amb l’art. Aïda Balañá.

En La Comella s’hi pot trobar tot tipus d’escultura d’en Rufino Mesa. És un lloc tranquil i obert i ja només per aquest fet em va agradar. Eloi Rubio.

Utilitza molt la pedra per crear les seves obres i moltes han sigut inspirades en situacions que ha viscut o contes extraordinaris. Tu vas passejant i pots interactuar amb moltes de les obres, ja sigui posant-te en el seu interior o parlant-hi, per tal de trobar-te a tu mateix. Núria Zaragoza.

L’artista ha creat un paisatge relacionant els elements de la natura i la seva obra, buscant crear llocs de reflexió amb un punt espiritual on trobar-se amb un mateix. Marçal Aragonès.

Obres que han estat dissenyades per ajudar-te a netejar-te interiorment, ja que lo principal és sentir-se bé amb un mateix. Lídia de la Fuente

Què és el que mes t’ha cridat l’atenció?

La tranquil·litat que hi havia en aquell espai. Aïda Balañá.

Em va agradar l’escultura de les pedres en cercle perquè em va recordar a Stonehenge, i et senties protegit i segur allí dins. Cristina Serra.

L’obra que més m’ha agradat és una amb la qual podies desfogar-te i explicar totes les teves inquietuds. Ariadna Francin.

El que més m’ha cridat l’atenció ha sigut l’artista Rufino Mesa, era com un poeta, però en escultor. Nila Sánchez.

Els missatges que tenia amagats dins de les seves obres. Roger Maluenda

L’autorretrat, mai m’hauria pogut imaginar que aquesta obra fos un autorretrat. Belén Escobar.

Una de les seves obres es referia al naixement i a la fecunditat (...) podies interpretar que tornaves a néixer si hi entraves dins. Ayla Pellicer.


Alumnes de l’IES Gabriel Ferrater de Reus