Pep Borrell Garcíapons

Foto: Pep Borrell

Pep Borrell Garcíapons

Centre de Lectura de Reus
C/ Major 15 del 30 de novembre al 5 de gener de 2013

"Les quatre estacions"

La mirada seductora 

Pep Borrell presenta al Centre de Lectura un tema complex: la vida i el cicle natural del temps.  Ens diu que la història d’una planta és un misteri a la mirada, és part del repertori simbòlic de l’existència i queda expressat en l'ocultació i el simulacre dels dies. Les imatges, les idees, les metàfores i l’expressió del color; tot és presentat per les virtuts de la llum!

Pep no treballa cada una de les estacions amb la mateixa dedicació, fa especial èmfasi en la primavera i la tardor, les èpoques on la natura es mostra més extrema i quan afecta més als estats d’ànim. L’espai de la mostra no exhaureix les possibilitats obertes però queda una mirada esplèndida de com l’ull ensinistrat presenta l’acció de recollir el nèctar d’una flor, la potencia d’una tija, la llum reverberant d’una fulla i la fuga sinuosa d’una forma. El tema és massa ample per deixar un registre generós, per descriure les variables que entrega cada etapa de la vida; és un tast que espero continuï per poder-lo gaudir algun dia.

Els símbols

Les plantes estan unides a la realitat simbòlica dels humans; una llavor germina sota terra, és l’hivern i expirà com Demèter per tornar a la vida en primavera. Quan madura a l’estiu ja és una realitat nova, el seu nom ha canviat, ara és Persèfone i en el canvi d’estació serà la nova mare, la que enllaça la vida en un circuit interminable. A la tardor, la terra s’obre en un solc d’ombra i melangia; ella quedarà sepultada tot l’hivern y tornarà a ser la filla perduda en la tenebra. La vida dorm entre la llavor que espera les aigües tèbies, el calor del sol; llavors surt el brot tendre, la petita esperança que algun dia s’esdevindrà arbre ple de flors i propostes inaudites.

Aquesta realitat pressentida i verificada situa a l'home, al fotògraf, en l'abisme de la memòria, a l'espai on governa l'oblit. L’ull visionari ha de captar en el rostre envellit d’una fulla el món de la foscor i el fred de l’hivern. El fotògraf  queda situat entre realitats misterioses, les quals obren un univers opac, sense possible revelació. L’única cosa que es fa present i omple de significat la imatge, la trama de la representació, és que sabem que la llavor comporta l’espiga i d’ella naixerà una vida nova. Però la revelació simbòlica és possible gràcies a la contínua repetició; cada primavera tornarà a nosaltres la mateixa flor, o no...?

Sabem que no és així, que la imatge que s’ha fet d’un nenúfar mai rebrà la mateixa llum i la planta modifica el seu rostre cada dia. No obstant és una realitat encisadora, emocionada i sublim que demana ser observada. El present es manifesta als sentits de manera diàfana i al ser traspassat per les agulles del món ens deixa captius.  Llavors quedem fascinats i volem que allò sigui part de l’eternitat.

La vibració de la llum presenta una fulla que sura sobre aigües tèrboles, sobre la qual queden taques de color, curvatures abruptes, trencadisses cristal·lines; tot plegat ens explica la tardor. No tenim les eines mentals per a construir una epifania i lliurar-nos a la mort com ho farà la fulla, tenim una càmera, un llapis, una mica de pintura per fer un acte en primera persona. El captem amb l’atenció afinada, amb la respiració continguda, tot per continuar en l’esperança que necessitem continuar, esperar a les eternes primaveres! 

La mirada mecànica

Confesso certa preocupació pel que diré a continuació; el text que escriuré ara de ben segur em portarà algun disgust, especialment entre els professionals. Informo doncs que en la majoria de les exposicions que visito quedo decebut. Entre la confusió de les obres fotogràfiques tant sols puc trobar la presentació de la il·lusió en procés, es a dir, en promeses de futur. Quasi sempre trobo que és una mirada innocent, falta de coratge, nul·la reflexió i en molts casos resulta una mirada morta o desgastada. La realitat fotografiada i les emocions que provoquen han estat substituïdes per els circuits electrònics de la informació i sota l’excusa tècnica queda tot resolt; no hi ha rés més, ni tant sols coherència interna a les imatges presentades.

Des de sempre els homes han creat un univers al voltant de la seva sensibilitat i han cercat una actitud espiritual davant de la realitat per fer  l’obra. En ocasions, els fotògrafs han connectat amb el fons misteriós de la natura, amb l’enigma que desprèn i han desvetllat una realitat oculta i misteriosa. Són pocs però quan trobem algú sentim como la seva observació ens reconforta. Com dic, ara són pocs, poquíssims, en el millor dels casos aconsegueixen fer una bona il·lustració, un document exemplar. Llavors podem pensar que és tot un èxit, però s’ha de demanar més i no parar mai, Ara les càmeres fotogràfiques solucionen soles aquestes qüestions i el que cal és l’aportació de la mirada, el compromís personal amb l'època i la consistència ètica del que s'està mirant.

La fotografia té prou grandesa com per assumir alguna cosa més que una imatge mecànica ben resolta, una descripció formal i superficial del drama o la bellesa del món.

La realitat és processada, no al cap, a la memòria virtual de l'ordinador i en el procés tècnic sembla que queda aclarida la solució. La majoria de fotògrafs no examinen,  senten, escolten u oloren la fragància d’una flor; disparen i miren tot seguit el resultat formal a la pantalla. Sabem que la solució és instantània i poden fer múltiples variables al mateix preu. Amb promptitud queden presentades les alternatives a la  càmera i són prou suggeridores com per acomodar-les a la demanda. La decisió estètica ve donada per la coherència del llenguatge amprat, la relació dels elements expressius presentats; punt de vista, distància, enquadrament, focus, profunditat de camp, luminància, contrast, gama de colors, etc. De la resultant presentada per la càmera es decideix si la imatge és el que s’està cercant, o bé si l’objecte fotografiat és incomprensible en aquell moment. Llavors apareix el talent del creador, allí on alguns no troben res i ho deixen per una altra ocasió, ell busca entre les infinites alternatives, cerca incansable en la galeria d’imatges que presenta la realitat.

Essa imatge substitutòria del món, mirall d’incomptables dígits de llum, és ja la lectura de la nova situació, ja és pensament processat que ensinistra la ment. La comprensió de la icona es donada per els referents similars que aporten els mateixos mitjans i que desborden els ulls cada dia de forma obsessiva. D’aquesta manera es genera un circuït endogen, una “fotofagia” que elimina de cop la força universal de la creació. La mirada al·lusiva, homòloga, mai genuïna, és la que substitueix la realitat. La solució que surt per la pantalleta, la que es veu pel visor de la càmera, són espais de substitució on la contemplació mecànica, apaivaga allò que anima totes les creacions; la força directa de la llum del sol. Penso que la mirada indirecta és la millor manera, l’acció fotogràfica impresa sobre els sentits i l’activació de la imatge sobre un fons de saber.  Cal sentir com sona la matèria, el batec del cor d’una pedra, l’alè de la llum de l’alba, el mormol d’un rierol, el silenci de l’aigua estancada, la fredor de l’ombra, l’escalfor de la llum; cal sentir amb els porus de la pell, de manera sincrònica el moment de fer la captura. En la imatge sentida queda imprès el manifest de la comunicació, la relació profunda entre l'home i el seu entorn.

 Foto: Pep Borrell

La fi de la il·lusió

La fi de la il.lusió. Bronze, vidre i palla. 120x90x80 cm. Castellvell 1990

La fi de la il·lusió

Un homenatge a A. Tàpies passa inevitablement per fer un l’elogi a la matèria, aquesta ha estat la seva aportació més significativa i el punt on m’he trobat amb ell.

Per a mi Tapies no ha estat un referent directe però si ha sigut una ment exemplar que m’ha servit per contemplar l’època amb mirada crítica i encuriosida.

Com escultor he treballat de manera lliure i he dedicat una atenció especial a sentir-me entre l’alè de la natura. Sens dubte ha estat ella la que m’ha proporcionat exemples inigualables i la que ha definit part important del pensament i l’obra.

El respecte pel material ha estat una constant i en poques ocasions he alterat la seva substància com he fet en La fi de la il·lusió.

Una paca de palla ordena l’espai, l’omple de sentit, reposa afable, és bella i destil.la jovialitat. És emocionant observar com orienta la mirada, com reposa serena i confirma el seu testimoni sobre la superfície àuria de l’estiu; llavors penso que la seva presencia és la meva veu. Ella viurà una estada efímera i s’ha presentat de manera sobtada. El seu discurs sordmut, m’ha presentat sempre les capses del misteri i també m’ha regalat els esgarips més terribles. A l’agost el camps de blat són panys daurats i s’omplen d’arquitectures increïbles, les paques de palla s’acumulen, s’apilen i omplen el paisatge de significat estranys. Penso que és així com la vibració de la matèria comunica i anuncia allò que som.

Fa molts anys que segueixo l’evolució d’aquestes formes, des de que era petit m’han captivat. Any rere any han formulat en mi una experiència amable i dura, plena d’incertesa i fatiga però alhora és una visió reeixida que proporciona sentit a les meves hipòtesis. Amb aquestes i altres vivències he cultivat el compromís d’establir una aliança amb la natura i també treballar el principi de la realitat estètica.  

Davant d’algunes obres matèriques brollen qüestions remarcables, la més feixuga és sobre la realitat que presenta la matèria i aquella que representen les intencions de l’autor.

Aquí la palla s’ha esdevingut en bronze i ens diu:  

-És l’art el doble de la forma filada, conformada per la matèria? És la intenció la còpula inspirada que la transmuta?-

En nosaltres la  matèria és el suport de l’emoció; no pot ser d’altra manera! Aquest és una tema que sentim permanentment i no podem eludir-ho. Som matèria animada; una capsa de memòries en vigília permanent!   

En l’obra, la matèria i el seu desplegament simbòlic són fusionats per les intencions i habilitats de l’autor, és ell el que inocula el concepte i modela les idees, però no és el que guia la mirada de l’espectador. Aquí s’obre una gran llacuna de solitud, d’incomprensió, de selecció inclement i terrible. És una qüestió estratègica la que teixeix la història, la que subratlla el fet singular i imposa el final de la il·lusió. La realitat de l'art és la més refinada de les paradoxes, és la que aposta per presentar allò que vibra a l’interior de la matèria, la que intenta revelar la veritat existent entre el món material i la emoció que provoca, però el seu reflex a la pantalla de la ment és un joc de simulacions.

El dubte habita en l'ànima humana i és l'estat més arrelat a les persones que tenen veu pròpia. En la vessant material de les formes, en el misteri del seu mecanisme intern, el component conceptual i espiritual ha estat una constant que he volgut cultivar, el resultat sempre ha estat un mirall d’incertesa...

Tot plegat necessito descansar i  miro el paisatge, veig una realitat adormida i escolto com una paca de palla em diu:

 -La realitat és una il·lusió transformant-se permanentment, ahir era rostoll, ara soc coàguls secs tancats en un armari -

Ara al museu d'Art Modern en homenatge a A Tàpies.

La veu de la matèria

Arquitectura i oblit. Vaig fer un columbari, havia de ser la meva llar pòstuma; ara guarda les cendres del meu fill Andreu. Pedra d’Ulldecona, cendra, bronze i altres materials. 1990-2006, 300 x 110 x 110 cm. La Comella.

Preàmbul

Per tal de tractar el tema del valor permanent de l’art, em veig forçat a presentar alguns conceptes relliscosos i il·luminar aquí les seves contradiccions. Ho faré de forma poc acadèmica, sí de manera desenfadada i lliure; ¡son opinions i prou! No obstant, ho faré amb la convicció de que estem necessitats d’una orientació, d’unes bases estables per recuperar el sentit profund de l’expressió artística.

Visió global

Als ulls humans, una galàxia llunyana es presenta com la més compacta de les estrelles i a l'intel·lecte, la imatge del mar mai serà substituïda pels bilions de molècules de H2o que el configuren. Llavors hem de pensar que en alguns casos som competents per observar les coses en la seva totalitat, entenem la globalitat de les coses i les sentim com tal. Quan mirem el cel no veiem una munió de gasos que formen l’atmosfera, veiem un blau intens que ens forma la ment i lentament crea els ulls. Aquest “color” condiciona la mirada i crea una imatge poètica. El blau el convertim en símbol, la profunditat en valor espiritual, la transparència en metàfora... D’aquesta manera produïm les situacions i projectem les emocions. El blau no és pas la realitat, és la percepció d'una qualitat específica de la llum i l’hem transformat en valor, significat i experiència.

Parlar de la vacuïtat, el llençol blanc on es manifesta el blau, és intentar definir-la i degut a que no hi ha res d’avant dels ulls, s’ha de pensar detingudament i formar la mirada amb sensacions i experiències. Hem d’aprendre de les reverberacions dels sentits per detectar i discórrer sobre alguna cosa valuosa per l’intel·lecte, però hem d’anar amb molta cura, els sentits ens enganyen.

Podem pensar i considerar que el blau és quelcom d’extraordinari que es formula en el buit, si més no, el no res és la base on queda sustentat el color i les altres coses; totes les expressions de la matèria gaudeixen del mateix estatut. Llançar la idea així és un atreviment massa gran, però no tinc més espai per desenvolupar-la. No obstant evitar fer-ho constituiria una covardia, seria com considerar que és millor callar per sempre i fer la viu viu en totes les situacions complicades de la vida.

L'obra

No és possible parlar del fons de les coses i menys encara d’una escultura. No és possible sense fer-ho d’allò que defineix la seva realitat; la matèria amb la que és feta, el tractament que l’han donat, el silenci que destil.la, el que presenta i allò que oculta, el blanc resplendent de la llum, la foscor de la penombra, la negació del que pot ser, l’afirmació del que no és, la remissió a l’origen de les emocions, la presencia de la seva finitud, l’absolut en una textura i la veu efímera d’un matís. També quedem corpresos en alguna cosa que és fora d’ella; la puresa del concepte, la gravetat de la idea, la presencia de l’autor i la seva absència, la voluntat en tot el procés creatiu, el testimoni que ens deixa, la projecció humana, moral, ètica i estètica, la voluntat de permanència, etc.

Al meu entendre, en el cas de l’escultura la matèria és la base concreta de l’obra; la substància fonamental que suporta la idea. El concepte és allò que hi posem i contemplem amb més o menys complicitat, allò que és afegit i presenta i protegeix una amplitud evident o inexplicable de valors.
La matèria és silent, en canvi transpira amb una vibració invisible i extraordinària. Aquesta ressonància s’activa quan el model de realitat mental es deixa en llibertat i la sensibilitat olística del cos, el govern íntegre del sistema neuronal, rep i percep una onada d’estímuls difícilment classificables.

Aquesta és la causa de l’emoció que sentia entre els megàlits arrenglerats de Carnac, entre els bras de Guisando o a les pedreres de Ulldemolins.

La veu de la matèria

A escales i freqüències diferents, aquestes comunicacions amb la matèria són sempre presents, però es fan evidents quan allò misteriós (la ressonància de la matèria) es presenta a la mirada de manera evident i amb contundència. La matèria parla el seu llenguatge i es comunica amb nosaltres per que també som matèria. És una comunió silent, la raó no pot fer gaires coses en aquesta situació, pot verbalitzar allò que s’ha sentit però no pot reproduir la sensació.

La matèria és la base de la realitat i aquesta no sabem que és. Som fills de les pedres, de la llacor del riu. Així, les petites partícules entrelligades, teixides com una malla d’acer, canten el misteri de la vida i ens presenten allò meravellós i terrible del seu mecanisme. La seva xarxa de relacions és tan complexa i forta que no es poden destriar ni separar. Com en el mar, el blau del cel o la galàxia, tot és present com una unitat sense fissures i alguna cosa ens diu que l’atracció forta de la seva estructura és interior; ¡al nostres ulls invisible!

La idea és un afegitó, una contingència humana que té sentit si és observada per nosaltres con una revelació. La matèria, el món complet, és indiferent a les nostres observacions. Som massa insignificants per tenir alguna cosa a dir en aquestes dimensions. En certa manera, en l’obra de l’Anell de pedra, com en la majoria de les obres que he realitzat, es produeix una paradoxa, segons la qual, aquelles impressions que no són revelables queden en silenci, llavors, nosaltres intenten entendre quelcom al marge de la matèria que les suporta; la representació. Llavors quedem atrapats en la part externa de la idea i el que veiem és el teatre del món, no la seva substància.

Sabem que sobre allò que paga la pena sentir no es pot parlar, que el valor transmissor de l’experiència estètica és una realitat enclaustrada entre els registres mentals. També que la transmissió espiritual de l’art és una qualitat que no es pot anomenar, sempre queda fora de la matèria que la suporta i de les paraules que la defineixen. Les transmissions dels valors són presents a l’aire, com un holograma immaterial que rep exclusivament aquella persona; ànima sensible que estableix cert nivell de complicitat amb aquella experiència estètica, ésser que rep el llenguatge de la natura com la veu estable de la veritat.

Aquest és l’atreviment d’avui, pot ser una veu ignorant que pot caure en la gratuïtat; ja em perdonareu si la impressió és aquesta.

Misteri i ocultació

Biblioteca de documents apòcrifs. De la sèrie Ocultacions. En agraïment als pensadors que m’han ajudat a fer el meu camí. A resguard queden les paraules. Pedra d’Ulldecona, bronze i coure. 1992. 300 x 120 x 100 cm. La Comella.

Misteri i ocultació

En el cas de les ocultacions, els conceptes són més clars i objectius, però són situades en espais paradoxals; obres reals que cerquen una porta de fugida a les evidències estètiques. Concretament, les que exposaré són totes presentades en el marc d’una realitat oculta a la mirada i, per tant, també oculta a la possibilitat de racionalització. Així doncs, l’actitud radical d’aquestes propostes es troba a l’escenari d’actuació, a l’espai real on són situades les idees. L’obra és en una escenografia teòrica i també en allò utòpic que destil.la la  proposta. Aquest és el cas del manifest de l’aliança amb la natura, el desplegament teòric, testamentari i simbòlic de l'obra: Biblioteca de documents apòcrifs. No amago que les ocultacions presenten coincidències formals amb les propostes conceptuals d’abans dels anys setanta. La pèrdua de presència en l’obra ja va ser una de les propostes de Donald Judd el 1963. Sostenia la tesi que l’art podia buscar exclusivament la idea, és a dir, abandonar els rastres d’aparença i el contingut documental. Com que les obres que presento són, entre altres coses, un dipòsit conceptual de la paraula, també podríem pensar que tracten de revisar l’art analític que plantejava Terry Atkinson, però no és pas així. La llengua no és per a mi l’instrument d’expressió, és, per contra, la matèria i la seva transformació, és l’espai i la seva capacitat per a custodiar memòria.

En una altra direcció d’expressió de l’època, a l’art de George Maciunas o de Yoko Ono, el material de l’obra és el concepte, el rastre d’una acció que podia ser  interpretada com un fragment de la vida quotidiana. En el cas de les ocultacions tampoc és així. L’escultura que fa referència al pacte -he estat anys treballant-hi- ha necessitat, d’una banda, màquines de gran potència per moure les pedres i, de l’altra, tècniques de foneria per fer les urnes. Tot el procés tenia com a destí ocultar una acció entre paraules, sense deixar rastres evidents. De l’obra mai se’n podrà fer una anàlisi formal ja que la

morfologia del seu rostre no és visible.

Les ocultacions són actes en un paisatge inexorable que estem condemnats a conrear, un territori que abasta tot allò que és, la il·lusió que projecta, un escenari que ha d’esdevenir tràgic per a l’home en la seva condició efímera. Aquesta és l’obra, la contingència efímera d’una expressió lliurada a un destí, la desaparició, la dissipació dins d’un desert de paraules o en les aigües profundes de la nit.

El pacte amb la natura i la vida comporta l’admissió de la mort, la reconciliació amb

ella i l’alliberament de la por que projecta. Així també, les ocultacions són una entrada

furtiva en el món de la tenebra, en l’abisme fosc de les aigües subterrànies on la mirada

queda anul·lada en la matèria en putrefacció. I el renaixement de la vida esdevé en el punt inicial, tot després d’haver perdut la memòria. Final i principi troben el seu lloc en

la foscor de les aigües i en la claror lluminosa de l’anell, en les reverberacions

del sol. Les ocultacions també són mirar en la foscor la nova llum de l’alba i trobar la penombra a ple dia.

José Ángel Valente diu en La piedra y el centro.

La vida y la palabra de Juan de la Cruz

fueron visitadas por el sueño de las aguas:

desde la necesaria experiencia de las

tenebrosas aguas hasta la delgada

transparencia de la cristalina fuente, lugar

del pacto y de la alianza nueva con las

aguas, en las que se consuman la visión y

la unión

La Comella a la Vanguardia

El divendres dia 18, Issac Albesa va publicar aquest article a La Vanguardia de Tarragona, l'estic molt aguaït pel gest i per la mirada amable que fa de La Comella.

























Anell de pedra, La Comella, Tarragona 2001. Granit de la es U.R.S.S. 17 m. de diàmetre per 2,70 d’alçada max.

Anell de pedra
Els blocs que formen L’anell de pedra i la Capilla turkana han viscut un llarg recorregut; van ser
importades des de l’antiga Unió Soviètica per formalitzar el ritual d’un pacte, per configurar un cercle físic d’uns disset metres de diàmetre i per ocupar un espai reduït en una arquitectura mínima. El text documental de l’aliança no està a l’escultura. L’escultura només recorda el contingut del pacte, és la imatge testimonial d’un acte de voluntat. Allò important és el compromís que s’estableix en l’acord pròpiament dit, que romandrà en silenci en les sis capses de Palabra oscura. Com ja s’ha dit al llarg deLas piedras rusas, la intervenció conceptual només es pot realitzar en la buidor, en el desert que s’amaga darrere la forma. Encara que els referents anomenats en el text han estat importants, l’obra també parteix de les realitats invisibles, del territori de la incertesa i la probabilitat; escenari teòric que avui presenta la nova física.