Ció, Donant donantes.

L'obra instal.lada al hospital de Reus.

Ció, Donant donantes. (Una escultura per l’hospital de Reus)

Ció és l’abreviació de Concepció i ha estat una de les derivacions del treball que vaig fer els anys 2009-2010 amb el títol; Fénix o la ciudad del sol. En el treball realitzat el mite encarna la imatge del sol i el relat és el que proporciona calor i llum vital a la idea i afirma que el sol és el que ens regala la vida. El fet de fecundar-se, de pensar, evolucionar i replicar-se com éssers vius, de gaudir i patir com nosaltres, és una consequència posible gràcies a l’energía del sol. D’aquesta manera s’ha contemplat en el renaixement de la proposta escultòrica i especialment en la figura de Ció.

Sens dubte que els donants de sang són (com el Fènix), l’alè d’una esperança nova, una epifania en el poder renovador de la ment humana. Donants-donantes és el subtítol, fa referencia directa al contingut obert de l’obra i al valor social i polític que comporta.

El cercle

1973, Quitar la hierba

Anells de paques de palla, 1986

Anells de palla, 1976

El cercle és la forma més equilibrada i dinàmica de totes les formes geomètriques pures; així l'he fer constar. Desde l’any 1973 l’he utilitzat en multiples ocasions, quasi sempre de manera experimental; dibuixos al terra, a la sorra, a l’aigua, amb pedretes, brossa, fulles, etc. Posteriorment l’he fet servir en obres estables com  L’Anellde pedra, una aliança amb la natura, situada a La Comella, 1973-2001. El nus de pedra, (Castellvell del Camp 1998-99), 16 kilómetros, un regal al meu fill  Víctor el dia del 16 aniversàri, La Comella 2006,  Susurros en un agujero. Cinc pedres en cercle amb cavitats per deixar-hi els mormols, La Comella 2008, Ció, Hospital de Reus, 2010, 359º sense llum, La Comella 2911.  

El cercle és la més abundant de les formes en la presentació del món físic i gaudeix de significacions múltiples. És la imatge de sol i de la majoria dels astres com de tots els sistemes auto-continguts.

La forma circular, l’anell i el compromis que comporta ja l’habia definit, hi ha una extensa documentació. El treball és el més extens que he fet y del qual es despren part important de la meva vida con escultor. Adjunto link de la tesis doctoral sobre el tema: http://www.tesisenxarxa.net/TDX-1214106-124219/ Mireu: pp. 28-34

Els donants

Els donants de sang també fan una aliança amb la vida és per això que el cercle, la cinta amurallada i alhora contingent de l’anell, ha estat la forma que he amprat pel projecte CIÓ. L’obra fa servir una forma senzilla en la qual tots el punts són equidistants; resposta al compromís dels donants i a la circularitat de la seva ofrena.

Palitos de milenrama, Fénix 3-2-010

Antecedents de l’obra 

El títol: CIÓ, és el nom amb que he anomenat el dolorós naixement del nou Fénix; la vida-mort i la font lluminosa dissolta en els colors de l’aurora. Aquest fet recreat entre brumes,  al·lusions de caràcter poètic i metafòric treballades l’any 2009-2010, van ser tractades amb diferents suports expressius; fotografia, vídeo, escultura, poesia, assaig i objectes amprats, etc. El final de la seva complexa trajectòria queda lligada de manera natural amb el projecte de l’hospital de Reus i es deduèix en tota l’obra que el renàixement tant sols és possible si es manifesta en l'avatar de la vida, el retrobament amb l’altre.

Descripció de l’obra

L’obra presenta un cercle de 10 metres de diàmetre exterior format per blocs de Granit de Quintana de la Serena de 320 X120X110. Proporciona unes obertures en forma de finestres de 120x0,50x0,50 de fondària, són petits tabernacles per contenir al seu interior els braços i les cares dels donants. Un cercle de blocs de granit orientats al centre; tots ells formen un anell de fàcil accès i alhora directa comunicació.

Material

Per les característiques de l’obra, el lloc que ocupen, la relació amb el públic i la perdurabilitat de la idea s’ha pensat en materials resistents a tot tipus de inclemències. El granit, un gris perlat amb gabarros lliurats al atzar és el material idoni pels 12 blocs. Les cares i els braços estàn fets de bronze copiats de motlles trets directament dels donants.

Us del públic i concepte de l’escultura.

L’escultura és també una metàfora, una imatge amb significats variats i complexes. El públic podrà passar entre els blocs de pedra com la sang passa pels capil·lars. L’obra es una cruïlla de camins en totes les direccions, està instal.lada en el pas peatonal d’accès al hospital i és visible de manera horitzontal.... El flux de la gent entre ella fa prendre consciència de la labor dels donants i del significat social i vital que comporta la seva acció....

Continguts

El cercle com aliança, la cavitat a la pedra com a tabernacle, formen l’arquitectura mínima, l’espai misteriós que recull l’ànima del projecte. Les dotze peces configuren capelles on queden les imatges, les formes plenes de gratitud i valor espiritual. La referencia al tabernacle, als temples de l’ànima, és en CIÓ una sacralització de la conducta cívica, una manera de magnificar un acte social ple de generositat: l’entrega als demés; ser dador de la pròpia sang.

Els braços i cares són la presència directa dels donants com protagonistes del concepte de l'escultura, la substància generosa que deltil.la Ció. Millor dit; és la seva acció la que habita conceptualment l'obra, la que ocupa l’espai de protecció, per la qual cosa, és la que representa el fet regenerador del Fènix renascut, el malalt rehabilitat.

Ció, Donant, donantes, Granit, bronze i altres materials. 10 x3,20 m. Hospital de Reus, 2011

Semàntica i simbolisme del Nº 12

Tractant-se d’una obra dedicada als donats de sang, he cregut oportú utilitzar dotze unitats configurant un cercle, així faig al.lusions semàntiques i simbòliques directes a la càrrega significativa que s’ha fet servir... és adir...

Cal remarcar els continguts: especialment els dotze mesos del calendari lunar, amb petites variacions sobre la mesura del temps el solar. Els astrònoms primitius van establir els dotze signes de zodíac… També és una mida comú a la mediterrània comprar els productes per doctxenes i a la Grècia antiga eren 12 els deus principals de l’Olimp. 12 són els estels de la senyera de la Unió Europea inspirada en la tradició que afirma que el dotze és el número de la perfecció, la igualtat, l’ordre còsmic  i la plenitud.

Per als no creients, el 12 és una referencia temporal: com Fènix, el dia es divideix en 12 hores i 12 són les hores de la nit, és per això el número solar per excel.lencia. Pensem que els donants han d’estar disponibles els 12 mesos de l’any…

Per als creients serà un valor moral, històric i espiritual: són conegudes les dotze tribus d’Israel fundades pels dotze fills de Jacob, també les dotze estels que es representaven a la seva senyera. Son anomenades en l’antic testament les 12 portes de la Jerusalem celestial, també són 12 les creacions de l’esperit sant i el mateix número de fruits proporciona l’arbre de la vida. Es parla també dels estels daurats de la “puríssima ” retallats sobre el blau del cel…; i com no, dels apòstols i dels 12 diàcons, els homes justos de l’evangeli... (¿?)

Pep Borrell Garcíapons

Foto: Pep Borrell

Pep Borrell Garcíapons

Centre de Lectura de Reus
C/ Major 15 del 30 de novembre al 5 de gener de 2013

"Les quatre estacions"

La mirada seductora 

Pep Borrell presenta al Centre de Lectura un tema complex: la vida i el cicle natural del temps.  Ens diu que la història d’una planta és un misteri a la mirada, és part del repertori simbòlic de l’existència i queda expressat en l'ocultació i el simulacre dels dies. Les imatges, les idees, les metàfores i l’expressió del color; tot és presentat per les virtuts de la llum!

Pep no treballa cada una de les estacions amb la mateixa dedicació, fa especial èmfasi en la primavera i la tardor, les èpoques on la natura es mostra més extrema i quan afecta més als estats d’ànim. L’espai de la mostra no exhaureix les possibilitats obertes però queda una mirada esplèndida de com l’ull ensinistrat presenta l’acció de recollir el nèctar d’una flor, la potencia d’una tija, la llum reverberant d’una fulla i la fuga sinuosa d’una forma. El tema és massa ample per deixar un registre generós, per descriure les variables que entrega cada etapa de la vida; és un tast que espero continuï per poder-lo gaudir algun dia.

Els símbols

Les plantes estan unides a la realitat simbòlica dels humans; una llavor germina sota terra, és l’hivern i expirà com Demèter per tornar a la vida en primavera. Quan madura a l’estiu ja és una realitat nova, el seu nom ha canviat, ara és Persèfone i en el canvi d’estació serà la nova mare, la que enllaça la vida en un circuit interminable. A la tardor, la terra s’obre en un solc d’ombra i melangia; ella quedarà sepultada tot l’hivern y tornarà a ser la filla perduda en la tenebra. La vida dorm entre la llavor que espera les aigües tèbies, el calor del sol; llavors surt el brot tendre, la petita esperança que algun dia s’esdevindrà arbre ple de flors i propostes inaudites.

Aquesta realitat pressentida i verificada situa a l'home, al fotògraf, en l'abisme de la memòria, a l'espai on governa l'oblit. L’ull visionari ha de captar en el rostre envellit d’una fulla el món de la foscor i el fred de l’hivern. El fotògraf  queda situat entre realitats misterioses, les quals obren un univers opac, sense possible revelació. L’única cosa que es fa present i omple de significat la imatge, la trama de la representació, és que sabem que la llavor comporta l’espiga i d’ella naixerà una vida nova. Però la revelació simbòlica és possible gràcies a la contínua repetició; cada primavera tornarà a nosaltres la mateixa flor, o no...?

Sabem que no és així, que la imatge que s’ha fet d’un nenúfar mai rebrà la mateixa llum i la planta modifica el seu rostre cada dia. No obstant és una realitat encisadora, emocionada i sublim que demana ser observada. El present es manifesta als sentits de manera diàfana i al ser traspassat per les agulles del món ens deixa captius.  Llavors quedem fascinats i volem que allò sigui part de l’eternitat.

La vibració de la llum presenta una fulla que sura sobre aigües tèrboles, sobre la qual queden taques de color, curvatures abruptes, trencadisses cristal·lines; tot plegat ens explica la tardor. No tenim les eines mentals per a construir una epifania i lliurar-nos a la mort com ho farà la fulla, tenim una càmera, un llapis, una mica de pintura per fer un acte en primera persona. El captem amb l’atenció afinada, amb la respiració continguda, tot per continuar en l’esperança que necessitem continuar, esperar a les eternes primaveres! 

La mirada mecànica

Confesso certa preocupació pel que diré a continuació; el text que escriuré ara de ben segur em portarà algun disgust, especialment entre els professionals. Informo doncs que en la majoria de les exposicions que visito quedo decebut. Entre la confusió de les obres fotogràfiques tant sols puc trobar la presentació de la il·lusió en procés, es a dir, en promeses de futur. Quasi sempre trobo que és una mirada innocent, falta de coratge, nul·la reflexió i en molts casos resulta una mirada morta o desgastada. La realitat fotografiada i les emocions que provoquen han estat substituïdes per els circuits electrònics de la informació i sota l’excusa tècnica queda tot resolt; no hi ha rés més, ni tant sols coherència interna a les imatges presentades.

Des de sempre els homes han creat un univers al voltant de la seva sensibilitat i han cercat una actitud espiritual davant de la realitat per fer  l’obra. En ocasions, els fotògrafs han connectat amb el fons misteriós de la natura, amb l’enigma que desprèn i han desvetllat una realitat oculta i misteriosa. Són pocs però quan trobem algú sentim como la seva observació ens reconforta. Com dic, ara són pocs, poquíssims, en el millor dels casos aconsegueixen fer una bona il·lustració, un document exemplar. Llavors podem pensar que és tot un èxit, però s’ha de demanar més i no parar mai, Ara les càmeres fotogràfiques solucionen soles aquestes qüestions i el que cal és l’aportació de la mirada, el compromís personal amb l'època i la consistència ètica del que s'està mirant.

La fotografia té prou grandesa com per assumir alguna cosa més que una imatge mecànica ben resolta, una descripció formal i superficial del drama o la bellesa del món.

La realitat és processada, no al cap, a la memòria virtual de l'ordinador i en el procés tècnic sembla que queda aclarida la solució. La majoria de fotògrafs no examinen,  senten, escolten u oloren la fragància d’una flor; disparen i miren tot seguit el resultat formal a la pantalla. Sabem que la solució és instantània i poden fer múltiples variables al mateix preu. Amb promptitud queden presentades les alternatives a la  càmera i són prou suggeridores com per acomodar-les a la demanda. La decisió estètica ve donada per la coherència del llenguatge amprat, la relació dels elements expressius presentats; punt de vista, distància, enquadrament, focus, profunditat de camp, luminància, contrast, gama de colors, etc. De la resultant presentada per la càmera es decideix si la imatge és el que s’està cercant, o bé si l’objecte fotografiat és incomprensible en aquell moment. Llavors apareix el talent del creador, allí on alguns no troben res i ho deixen per una altra ocasió, ell busca entre les infinites alternatives, cerca incansable en la galeria d’imatges que presenta la realitat.

Essa imatge substitutòria del món, mirall d’incomptables dígits de llum, és ja la lectura de la nova situació, ja és pensament processat que ensinistra la ment. La comprensió de la icona es donada per els referents similars que aporten els mateixos mitjans i que desborden els ulls cada dia de forma obsessiva. D’aquesta manera es genera un circuït endogen, una “fotofagia” que elimina de cop la força universal de la creació. La mirada al·lusiva, homòloga, mai genuïna, és la que substitueix la realitat. La solució que surt per la pantalleta, la que es veu pel visor de la càmera, són espais de substitució on la contemplació mecànica, apaivaga allò que anima totes les creacions; la força directa de la llum del sol. Penso que la mirada indirecta és la millor manera, l’acció fotogràfica impresa sobre els sentits i l’activació de la imatge sobre un fons de saber.  Cal sentir com sona la matèria, el batec del cor d’una pedra, l’alè de la llum de l’alba, el mormol d’un rierol, el silenci de l’aigua estancada, la fredor de l’ombra, l’escalfor de la llum; cal sentir amb els porus de la pell, de manera sincrònica el moment de fer la captura. En la imatge sentida queda imprès el manifest de la comunicació, la relació profunda entre l'home i el seu entorn.

 Foto: Pep Borrell