dimecres, 29 de juliol del 2015

Fénix y la Comella

Columbario de Fénix. Piedra arenisca de Vinaixa, bronce y objetos. 450x300x130 cm. 

Aclaraciones conceptuales sobre Fénix y la Comella
Hoy el cielo ha sido transparente, claro y generoso. Entre susurros me he dicho…
–Todo lo que ves en el cielo está ahí porque es posible, lo difícil es saber como te acoplas ahí y que es lo que estás viendo…-
Entonces he hablado como ausente, con murmullos inconexos y gorjeos imprecisos. Quería preguntar con intención pero he dado un traspiés y me ha salido un eructo sonoro. Pasado un rato me ha dicho en voz alta y clara.
–Antes de continuar con tus “acciones”, has de trenzar un discurso, urdir una trama lógica y comprensible, tienes que aclarar que haces encaramado encima de una piedra, de lo contrario puedes crear mucha confusión dentro de las ya confundidas mentes humanas, y lo más grave; te pueden tomar por loco.–
Así me ha apretado los clavos y con la recomendación asumida voy ha intentar ordenar las ideas y dejar algunas cosas en su lugar. Quizá le quite misterio al trabajo pero mi intención es darle el valor que yo percibo y no ahuyentar los asombros que me acarician cada mañana. Si lo consigo será un servicio útil, si no es así, será un intento de hacerme más sólido, de iluminarme los ojos con las reflexiones que me acompañan.
El ritual que cada día le dedico a Fénix no tiene ninguna orientación religiosa establecida y si tiene alguna connotación es debido a que las religiones han tomado de la naturaleza lo mismo que yo para hacer escultura o expresarme en cualquier otro soporte. Yo actúo como un estudioso de los secretos del mundo, observo el lenguaje de la naturaleza y lo incorporo a mi patrimonio personal, actúo dentro del marco de “La nueva alianza”, la que presentó Ilya Prigogine y que yo asumí con la realización de L’anell de pedra.
Todo es sencillo dentro de la urna de las complejidades, basta ver el hilo de los cambios y aceptarlos como son. En ningún caso pretendo hacer uso de mis observaciones para beneficiarme ni hacer un nido de acólitos: eso si, quiero dar a conocer lo que hago.
Fénix o la ciudad del sol también forma parte de la alianza en La Comella: es un compromiso doloroso y costoso que conlleva un esfuerzo físico considerable. Mantenerla con dignidad requiere un consumo de energía que me deja agotado, pero deseo ayudar a que la vida se de aquí en condiciones favorables y unirme a sus procesos de manera consciente. No deseo otra cosa que la de encontrarme en los engranajes sutiles de su devenir y dejarme ir en su trayecto cuando toque. Deseo descubrir cada día los paisajes de los caminos trazados y al hacerlo dedicar mi vida a este menester. Soy un agente activo que administra la vida y la muerte con la responsabilidad que me es dada: cuando corto un árbol corto una parte de mí, cuando planto otro me injerto en él: ¡nada me es ajeno!
Mis pesquisas llevan más de treinta años en marcha y confieso que no siempre han estado en su lugar ni siempre han sido fructíferas: la naturaleza como tema ha sido una propuesta teórica durante mucho tiempo. En los últimos años, con la restauración de la Comella, el trabajo ha tomado un sesgo más preciso y la instalación del Anell de pedra ha dado cuerpo el concepto de alianza. La naturaleza y el universo que la soporta es la base de mi enfoque conceptual en todo lo que representa. La Comella es para mi la posibilidad de la reconstrucción del jardín esperado. La restauración del mito también ha encontrado aquí su lugar, era un espacio que tenía que renacer. La masía y los campos yermos esperaban días de lluvia y dedicación. Todo ha aparecido en una feliz contingencia que se ha unido para sentirse útil. Encima de Alcor el mundo es un envoltorio sorprendente que nos invita ha revelar su contenido: ¡no espero encontrar soluciones! Aquí, en el escenario de las preguntas, me encuentro atrapado y asombrado, soy consciente de esta circunstancia tan llena de perplejidad y me esfuerzo en comprender los siguientes apartados:
-       El misterio que desprende el mundo al revelarse ante los ojos.
-       La realidad que queda oculta en su eterna presencia y a su vez en sus rápidas transformaciones.
-       La seducción que causa su belleza y grandiosidad, también el desarrollo de sus pequeños detalles.
-       El asombro que origina el perfil del devenir en la antesala de los cambios.
-       Lo terrible que resultan sus efectos. De ahí, la conciencia del dolor, el miedo amenazante, especialmente los preámbulos de la muerte.

-       La incertidumbre en definir la función de la existencia.

Comella, Escultura, Natura (CEN)

La masía de: Comella, Escultura, Natura (CEN)
Què és La Comella
És una finca particular que s’ha esdevingut en un parc d’escultures dins d’un bosc mediterrani. Les obres tracten temes relacionats amb la natura i l’experiència de viure en harmonia amb ella. El seu ideari es el respecte al medi i la contribució al món de les idees per fer una unió pacífica en la convivència de totes les cultures i classes socials. La Comella és un espai on són possibles moltes activitats: des de la creació d’una escola Waldorf, (properament iniciarà la seva activitat), fins a visites d’escolars, universitaris, estudis de màsters, acollida d’artistes de tot arreu, trobades d’escultors i fins hi tot la celebració de festes, rituals de celebració i casaments si aquets tenen una relació amb l’obra de l’autor... Tot això és possible per que La Comella no es cap negoci, es la casa del muftí, l’escultor del pacte i autor de l’anell de pedra. És un espai de respecte a l’altre, per tant ningú fa ostentació de les seves idees polítiques, religioses, estètiques ni ètiques: totes tenen cabuda si totes son presents alhora.
La Comella és un espai de producció creativa i la seva afirmació està en l’acció, és per això que el treball s’ha centrat en la millora del terreny, en l’aportació de terres, recollida d’aigües, neteja del bosc, replantació d’espècies autòctones i realització d’obres que presentes aquest compromís. La documentació que resta de les accions ha de tenir sempre un caràcter creatiu, obert e integrador. Cap manifestació pot fer-se a la Comella si trenca aquestes normes, és la manera d’expressar de manera clara, sense equívocs, el seu compromís: el pacte amb la natura.
En la realització de propostes te cabuda tot allò que és transversal, transfronterer, transnacional, transgressor i transformador. El pacte amb la natura implica una gestió simbiòtica amb ella, res és excloent i tot dialoga amb els 68.000 m. del bosc mediterrani.
La Comella està situada al terme de Tarragona, a la carretera Pont d’Armentera, al quilòmetre tres direcció Els Pallaresos. Està ben comunicat, a prop de l’autopista, del TGV, del barri St. Pere i St. Pau i dins dels pinars de l’Ermita del Loreto.
La matèria, la idea
L’obra de l’escultor Rufino Mesa és el resultat d’una llarga trajectòria de treball amb peces de gran format construïdes amb materials sòlids i perdurables: bronze, marbre, granit, ferro etc. materials que suporten adequadament les condicions climàtiques de l’exterior. Entre els temes que tracta predominen aquells d’orientació humanística; l’abstracció, l’objecte presentat, el valor del concepte i el respecte a la matèria. La idea i la matèria opten per les formes sòlides, per els missatges encriptats i per respirar allò que ell anomena, - l’alè físic de la realitat estètica.
La Comella

Como en un macetero con las hiervas secas,
la tierra dormía plácidamente entre los dedos:
arrumaco yermo y cálido en el hueco de la mano.
Allí, en el limo espeso de las palabras, ya sin aliento,
quedó atrapado el discurso entre la lengua y el oído, allí
dejé caer las semillas como una cascada de lamentos.

Hoy, de tus ojos inocentes espero el riego de mañana,
para hacer una patria sin himno ni bandera y,
entre el polvo del tiempo hacerme un hogar.

Creo que por fin ha llegado hasta mi 
un destino bañado de azul.
Abrazo de esperanza que
me une para siempre.

Escrits a la Comella l’any 1.997

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Projecte per Tarragona.




Les restes perviuen la ciutat.
Quan el 1987 ETA va fer l’atemptat amb amonal al rac de Repsol a la refineria de Tarragona, les flamarades van crear el terror i per una hores el pànic va col·lapsar el pensament i la ciutat. Nosaltres ho vam poder veure des de casa a Castellvell i encara que les flamarades assenyalaven la magnitud del desastre, no vam haver de fugir i només ens va quedar l'estupor d'una situació que semblava que ens conduïa a la tragèdia ...
En aquells moments per a alguns allò era una venjança, un mitjà per aconseguir "la llibertat" Per altres ens va semblar una perversió de la ment humana, una desraó que només es pot entendre dins del pensament enverinat. Una monstruositat com tantes altres que no és capaç de mesurar les seves capacitats de matar o fer el mal per sistema.

Van ser dies de reflexió en silenci, per mi sempre ho són des que vaig decidir que el treball al taller era l'únic que em quedava, un racó on poder refugiar-me. Llavors vaig realitzar una sèrie de dibuixos, una intervenció escultòrica de grans proporcions, un projecte que s'enquadrava dins la idea de "La cultura de restes": una sèrie extensa d'aquella època. En els dibuixos la T de Tarragona (Tau), centrava el conjunt que feia referència al tema de la destrucció i assenyalava que les restes sempre perviuen. Que per més gran que sigui el desastre sempre queden els símbols disposats a començar de nou i perviure la ciutat...

divendres, 23 de maig del 2014

Curs d'estiu per families creatives


Curs d'estiu per families creatives

Ara he de marxar a Rusia, però al juliol farem a La comella una activitat engrescadora. És un curs d'estiu per families que vulguin treballar la creació amb els seus fills; tots junts.
Busqueu la informació en aquest link...

http://www.slideshare.net/albucha/triptic-essentcia

diumenge, 13 d’abril del 2014

oracle

Pedra de les respostes. Arenisca de Santander. 3,60x120x150 cm. 2014 La Comella
oracle
Oracle és l’última obra que he volgut mostrar el procés de realització, l'execució ha estat ràpida , gairebé l'hem vist créixer de manera sobtada. Sembla una idea isolada que habita en ella mateixa, però és la conseqüència lògica d'una sèrie de treballs precedents vinculats a les Ocultacions.
El 1990 vaig realitzar: Me habitué a vivir en la incertidumbre, ja llavors no confiava en les respostes dels subtils ventrílocs que ens omplen el cor i la ment de pastura inútil. Després, ( 2007 ) vaig fer Escucha atentamente, una obra realitzada per dipositar-hi la confiança, parlar i deixar-hi dins les rèmores del secret. Una mica més tard, però en la mateixa època, va arribar Escucha paciente, un homenatge al meu fill Andreu. Va ser un període confús, dolorós i de solitud, alhora va ser un moment molt productiu. Calia refugiar-se en el treball, alliberar la melangia en aquells esdeveniments que van determinar el contingut de les obres. En molts àmbits va ser una època de tristesa i les bifurcacions a les obres va ser una constant que no he arribat a recórrer plenament .
Present, però ja en el record: tot allò es fa avui realitat a " Oracle ", una obra amb ressonàncies silents , un camí que ha adoptat la forma d'arquitectura primordial. Entre aquells i aquests camins i dins del seu oblong espai, constato com s’esquerda la vida i el temps s'estén entre els Murmuris en un forat. Així constato com els ulls s'obren lentament a les respostes de la llum...


Construcció exterior...
El secret
Cada vegada em sorprèn la força que és derivada del secret; penso que el poder que segrega el buit del misteri és sorprenent. Els seus significats es presenten inesperadament i es fan realitat cada dia; segons sembla és un estat mental que fermenta quan estem necessitats de saber. És llavors quan el misteri es revela davant nostre, quan pren forma entre torbacions inesperades, inquietuds intel·lectuals i emocions estètiques...
Penso que el portador del secret també és portador de poder i alhora és esclau de si mateix ja que queda subjugat , tiranitzat per la necessitat d'explicar-lo...
Alguns treballs de la sèrie "ocultacions" estan orientats a reflexionar sobre la necessitat de "confessió", millor dit, de com airejar el secret en un lloc íntim però obert als ulls de la matèria, dispers en aquest temps mineral que ho absorbeix tot...


La incertesa
El futur condiciona el present, s'anticipa amb exploracions i desitjos . Res és precís en les nostres previsions i hem d'admetre que el demà és realment desconegut per a tots. Quina energia és la que ens precipita a la recerca dels somnis i de vegades ens deixa desemparats entre les mans del destí?
La incertesa acompanya la nostra vida .
Res és segur i precís , exposa una pedra que presenta frontalment vint incògnites alhora i ens diu ...
¡Es viu entre suposicions !
Davant elles les nostres sendes es revelen lentament i alhora es lliguen relacions doloroses. Els ulls es fragmenten davant els miralls i el món sencer es redueix en una experiència existencial. Viure o morir és tot el que podem esbrinar i això és el que tenyeix la resta del pensament. Un somni entre dos extrems, és el que som; d'aquesta manera es formula i s'aïlla en la ment el laberint del temps .


La qüestió
Pregunto a una roca amb vint enigmes latents; és la caixa que guarda els secrets en el “temple de les preguntes”.
Qui és el que m’habita, què sóc?
No és un acte estrany, jo necessito conèixer-me. Qui no ha deixat murmuris anhelats a la vora del riu, en el tronc d'un arbre o en el buit d'una pedra? Sembla ser que en el revers de la realitat, allà on s'amaga el misteri, tenim l'esperança de trobar les respostes que ens són denegades...
Oracle és el temple de les preguntes i presenta l'espai on resideix la interpel·lació. Allà tot és reconegut i res queda fora de la seva comprensió, alhora mai contesta. És  el remor dels motors de l’autopista, els que cauen en cascada, el que aporta les respostes. L'obra està ubicada en aquest lloc per aquest motiu, pel murmuri mecànic del nostre temps. Està feta de pedra i preguntes, d'indagacions, demandes i expectatives. En el cas proposat cal buscar amb les mans laborioses i trobar llum en els ulls per trobar respostes. El treball és el gran camí transitat per la bogeria humana, és l'impuls d’un somni, la necessitat d’un futur que pren la paraula entre les rodes.  La pregunta es formula, neix entre esperances i s'impulsa per necessitat. Goig dels petits èxits, de  evidències i certeses que ens fan ser entre el dubte.
Què ens empeny a pensar que som posseïdors de certeses i quines garanties tenim perquè compareguin com tal... ?



Interior amb les intervencions.
La resposta
La veu del cel ha emmudit, els oracles han callat, la pítia, la sacerdotessa amb veu de pedra ja no diu res, mai diu res i menys que sigui sensat. Arrabassats mirem en el fons dels miralls i ens veiem, llavors ens adonem que el silenci és el creador de les respostes; ¡En ell hem de confiar sempre! Les solucions ens arriben des del silenci i entre dubtes veiem com es solapen en el temps les respostes. A poc a poc constatem com es dilueixen les preguntes i tot queda en un lloc renovat.
Al final, la certesa s’eleva com "foscúria explicativa ... "

... Entre vacil·lacions i estratagemes apareixen les respostes ; ¡ Potser arriben quan ja és massa tard ... !

diumenge, 8 de setembre del 2013

El bosc

Com estava el bosc a la Comella en 1990.

El bosc
Escrivia a finals de 1998.

“El verd omple els ulls però sota la seva pell fresca, les branques seques esperen i amenacen; el bosc s’ha fet una jungla impossible! A l’estiu és un encenall que crema en un instant. D’aquestes cendres va néixer “Cremada” una obra feta pensant-hi en l’incendi de La riba. Ara la Comella és bruta de plàstics i de runes furtives. És una agressió a la natura i una lacra social continuada que cal solucionar. Hem fet del bosc un espai abandonat, sols espera l’atenció d’una sensibilitat nova. A l’hivern és un plaer mirar com la lluita de les plantes cobreixen tot el camp visual, però continua sent-hi un perill, els humans estem massa a prop i ens falta sensibilitat per sentir en seu clamor.”

Al catàleg de l’exposició Comella Escultura Natura, va quedar escrit:

“L’aliança amb la natura, la que presenta L’anell de pedra, no té la pretensió de crear moviment social ni de reivindicar una actitud protectora de la natura salvatge, res més lluny que contribuir a l’estètica eco… És una acció que tracta un problema ètic i fica les mans al femer per apaivagar l’anorèxia de l’hort. No és una idea terminal en l’acció estètica, és un compromís assumible per cadascú de nosaltres. No és una postura estètica, és mitigar el sofriment de la natura, proporcionar-li condicions possibles per fer d’una roca un jardí de futures esperances. No és viure en la melangia, és aportar esforç i treball per alimentar una alzina; és, al cap i a la fi, millorar les condicions de la vida que ens acompanya.”


Com estava el bosc a la Comella en 1990.

En altre moment vaig escriure aquets versos.

En esta tierra desolada fundaré mi hogar,
con esta roca enjuta haré un jardín esperanzado.
Con estos muros derruidos levantaré un fortín
y en el tránsito de los días dulces,
cantaré junto a los árboles.


Com estava el bosc a la Comella en 1990.

La realitat estètica
Quan observem els arbres, el clam de la natura i la vida que canta; llavors l’art és possible, Això és per mi la veu de la realitat estètica i es manifesta arreu per transcendir-se, per convertir-se en la pura substància de l’esperit. Amb quin objecte si no ho havia de fer? Cada paraula ha de ser pronunciada amb el referent que ella ens obliga; així la memòria implicada s’obre entre sensacions com s’obren els nenúfars sobra l’aigua.
Davant la frondositat del bosc no cal fer res d’especial, només mirar en allò que és i rebre la seva onada de llum, la seva frescor emocionant. També l’alè que exhala i regenera pensament, llavors veiem com es converteix en una urna de plaer. Les ressonàncies entre sistemes vibren quan s’esdevenen entre ells determinades simpaties, quan les connexions més insignificants magnifiquen les interaccions mútues. De la mateixa manera que una nota vibrarà mal amb la presència d’una corda de violí mal afinada, si l’afinem, coincidirà en la freqüència de ressonància, amb simpatia. Així, l’ànima humana vibra davant les ressonàncies de la natura, ja que som part d’un sistema holístic i hi estem units per lligams profunds i ocults.
L’esperit humà vol tocar la frescor de la terra anunciada i s’endinsa en els espais prometeics, allí on la raó perd tota referència, on la mirada queda sense llum perquè mira amb els ulls de l’ànima. És l’espai on l’alè es congela en el temps i un segon de la seva existència és suficient per entendre l’eternitat. La realitat estètica talla el silenci amb la presència d’alguna cosa o, més ben dit, amb  l’absència de missatge, un so apagat, una forma difusa entre les branques, una paraula que vibra a l’interior del laberint i queda la veu oculta entre ressonàncies no desxifrables.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Realitat estètica

Glíptica. Autoretrat, camí i trànsit cap a la tornada. Pedra de Tarragona, granit de l’ex-URSS, ferro, cera, fang i altres materials. 2004-2007. 20 x 20 x 8 m. La Comella.

Realitat estètica
Una de les qüestions que es plantegen davant del problema de l'art i les seves motivacions, és sobre la realitat que desplega a la ment, el desdoblament de les observacions a l’obra i la senyal a les intencions de la mirada. Sobre aquest punt faré una valoració dels motius que m'han portat a resoldre de manera simple el problema de les formes escultòriques i també, l'actitud que he pres respecte a la valoració de la matèria. Aquest apartat quedarà unit conceptualment a un rerefons general en tot el text dedicat a la natura, a la l’observació i relació amb ella tenint certa vocació experimental com un sistema per aprendre. Per exposar algunes idees que facin referència a la natura faré servir treballs d'inicis del setantes, un d'ells, la trobada amb un pagès de Rubí que va motivar algunes de les reflexions més obertes que vaig fer en aquella època. Una exposició conceptual sobre la  relació de l'home i l'entorn, el qual em va crear un vincle especial amb la natura i va provocar tot un ample ventall de possibilitats expressives. Les accions amb les mans, el valor antropològic dels gestos, la cova, el forat, l'anell, treballs que van ser realitzats com parts d'un ritual totalment amagat, o marginat de l'obra acabada i que ara desitjo mostrar-los units per una preocupació permanent, el pacte amb la natura i la reivindicació d'una estètica de la realitat. En ocasions, aquest concepte queda interferit amb la pedagogia ja que les accions dintre de les urnes són jerarquies conceptuals, idees que s’exposen en secret i que il·lustren vivències concretes.

Les capses, les urnes, els amagatalls, són  maneres de preservar les idees, formes de afrontar el fet de mostrar allò que s’està fent i que en la majoria dels casos son de naturalesa quimèrica, indissoluble i eterna. El nus del treball centra la seva mirada en allò que es ocult, en la capacitat de sorpresa que habita en nosaltres, en el misteri que desplega el món i en la terrible experiència que ens imprimeix al rostre el pas de la vida.