Les
restes perviuen la ciutat.
Quan el 1987 ETA va fer l’atemptat amb amonal
al rac de Repsol a la refineria de Tarragona, les flamarades van crear el
terror i per una hores el pànic va col·lapsar el pensament i la ciutat.
Nosaltres ho vam poder veure des de casa a Castellvell i encara que les
flamarades assenyalaven la magnitud del desastre, no vam haver de fugir i només
ens va quedar l'estupor d'una situació que semblava que ens conduïa a la
tragèdia ...
En aquells moments per a alguns allò era una
venjança, un mitjà per aconseguir "la llibertat" Per altres ens va
semblar una perversió de la ment humana, una desraó que només es pot entendre
dins del pensament enverinat. Una monstruositat com tantes altres que no és
capaç de mesurar les seves capacitats de matar o fer el mal per sistema.
Van ser dies de reflexió en silenci, per mi
sempre ho són des que vaig decidir que el treball al taller era l'únic que em
quedava, un racó on poder refugiar-me. Llavors vaig realitzar una sèrie de
dibuixos, una intervenció escultòrica de grans proporcions, un projecte que
s'enquadrava dins la idea de "La cultura de restes": una sèrie
extensa d'aquella època. En els dibuixos la T de Tarragona (Tau), centrava el
conjunt que feia referència al tema de la destrucció i assenyalava que les
restes sempre perviuen. Que per més gran que sigui el desastre sempre queden
els símbols disposats a començar de nou i perviure la ciutat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada