Desde el fondo de la cueva... Castellvell 1990
La cova de Castellvell.
La seducció del
buit ha estat una de les atraccions que amb més insistència he treballat: les
pedreres, les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, etc han estat una motivació permenent. Les
idees sobre el buit han sobreviscut fins a la sèrie ocultaciones,
treball que vaig iniciar a finals de 1987 i que encara l'estic treballant; l'ultima obra ha estat 359º sense llum al 2011.
En
un principi foradava el ventre de les pedres per deixar la evidència del no
res, més tard, aquests buits els vaig tapar, convertint-los en caixes i posant
quelcom de la vida quotidiana al seu interior. Les formes m'eren indiferents, el que si m'interessava
era la idea instal.lada al ventre de les capxes, la cara oculta de la forma i el rostre estable de la materia.
D'aquella acció
vaig fer altres treballs sobre el mateix concepte, el més important a nivell experimental, la cova que
vaig obrir en un roca al jardí de casa. D'aquella experiència varen sortir moltes idees, també reflexions que anotava pels racons del taller, escrits com el que vaig publicar en el llibre: Las marcas del laberinto. 1995
-Desde el
fondo de la cueva contemplo a cada instante el inicio de un camino nuevo.-
La reflexió té
com a rerefons les paraules de Plató sobre la cova i la metàfora del pensador
que és capaç de fer un gir al cap i veure la causa que produeix les ombres al
fons. Jo des del fons de la cova no podia donar l'abast de la quantitat de
camins que sortien a cada mil·lilitre que avançava. La cova era un territori
immens que es bifurcava a cada instant, cada pedra, cada arrel o canvi de color en la terra era una nova
aventura. Milions d'anys m'estaven esperant, fòssils d'animals variats em van
sortir entre les pedres i a cada cop que
donava emergia d'elles un gemec especial, un lament que havia estat silenciós i
que ara, a cops arrencava de l'eternitat. Vaig replegar dues senalles de
fòssils, les quals vaig portar als meus amics com a recordatoris de viatge.
Eren els tresors de l'aventura, el trofeu d'una creuada pel desert, de la
visita a una terra mai explorada per la mirada de l'home i com Ulisses les
sirenes, d'escoltar el cant de les pedres.
Actes testimonials, petits i sense
intencionalitat estètica, tan sols la d'aprendre de les experiències pròpies,
la d'obrir els ulls a tot allò que per primera vegada, és rebut com a
extraordinari. La valoració en el treball de la cova era moral i no estètica,
una parada al camí per fer una observació detinguda a l'entorn, una presa de contacte amb els
silencis del paisatge.
Va ser per a mi
una experiència agradable introduir-me als forats, a les escletxes o mandorles, a
les coves i poous. Els pensaments que emergien en aquestes circumstàncies sempre eren
de retrobament amb un mateix. El contacte amb la pedra, l'olor i la humitat, la
fredor de la terra, etc. sempre ens situa en una cruïlla inquietant del
pensament. La terra en els seus silencis ens té posseïts, sabent
inconscientment o conscient que som part d'ella, que l'existència
és lligada amb un arrel invisible que
ens uneix. El buit i el silenci d'aquests espais sempre són plens d'absències que han deixat els rastres
gravats en l'aire i les presències són captades, pressentides pels porus de la
pell. Les absències també són formes, enregistrades en els idearis, són
formes en negatiu que evidencien en la memòria la presència de la seva
negació.
De l'experiència
de la cova en vaig treure conclusions
importants i baixar al nivell de la pedra, de la terra, submergir-me en ella era una forma diferent
d'agafar energia nova. Era la manera de poder mirar el sol cara a cara amb els
ulls plens de desig i no cremar-me les celles. Un dels textos escrits a la sèrie
de pensamientos de perro" deia:
-"Habré
de sumergirme para tomar aliento".-
El text va ser
pensat mentre feia la cova al jardí de casa a Castellvell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada