dissabte, 17 de març del 2012



Ravi Shankar Concert in London. Barbican 2011

Així canten les pedres i el tendrum del fang.

Una pedra escolta el vent com passa, immutable desperta cada segon amb la mateixa expressió. La pedra sembla que no està feta per a escoltar amb les orelles; ho fa amb el  ritme de la matèria, amb un bategar incansable que crea la música de l’univers. Les pedres a la paret creen un ritme, es comuniquen entre elles, amb els plens i els buits, entre les proporcions i les distàncies. A més a més, la pedra connecta amb ella mateixa, com les cèl·lules del cor, crea una simfonia on totes les partícules i els àtoms actuen de forma sincrònica. En el cas de les cèl·lules cardíaques totes elles es posen a navegar juntes, a palpejar al mateix ritme com un tambor percudit per una sola mà: separant-les, però, ho farien de manera diferent, sense sincronia.
La pedra és una unitat constructiva que comporta un llenguatge. Si és ella que configura l’arquitectura, si és ella que suporta les càrregues i presenta la pell al sol i al vent, si és així, el seu valor és dissolt a l’espai que configura i la percepció d’aquest valor és evident. En el cas de les escultures, l’espai
és experimental i l’ús, espiritual. La matèria, però, ha d’expressar-se en plenitud. Així ho
vaig entendre en els treballs de l’estatuària antiga, en l’acció sobre les pedreres, a les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, els marges i les casetes de pedra
seca del camp de Tarragona.
Totes aquestes pedres, tots els seus buits, han estat l’escenari d’observacions sobre el fet de construir i sobre la importància expressiva del material en l’obra. La pedra com material, com a relíquia i com a fetitxe, es presenta pletòrica de significacions...
Són innombrables els casos que podríem citar; Molloy portava sempre setze pedres a la butxaca i es limitava a girar-les de tant en tant.
-És allò que he de fer...-
Deia...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada