dissabte, 6 de juliol del 2013

La matèria impresa

Posible intervenció a la pedrera de Vespella de Gaià 2013

La matèria impresa

Ara m’agradaria parlar de La memòria de l’aigua, de l’acció que vaig realitzar a L’espai Guinovart; aquell dia vaig escriure sobre la seva superfície les emocions del moment... Però aquesta és la història d’un altre relat. En comptes d’això parlaré de la qualitat material de l’aigua. L’espai misteriós que presenta la seva estructura interna, el buit dels seus silencis, l’ambigüitat de la seva naturalesa... Són qualitats eminentment plàstiques que obren estrades d’acció amb grans possibilitats creatives.

Aquest escenari és el lloc ideal per a la presentació del treball sobre les ocultacions, és la fulla daurada del poeta, el tel sensible de la gebrada. Descriure aquest espai és proporcionar un escenari virtual per a situar l’acció de Palabra oscura: així doncs presento el paper per a dibuixar o escriure el contingut de la proposta sobre les ocultacions.

L’aigua té un arc d’oscil·lació tèrmica molt reduït: a zero graus centígrads es glaça i a noranta  s’evapora. Diuen els físics que l’organització de la matèria, els seus estats d’agregació, és estadística dirigida per les lleis de la termodinàmica. L’exemple de l’aigua és revelador. Els àtoms d’hidrogen d’oxigen podrien estar eternament dispersos en l’aire, però si la proximitat, la temperatura i la pressió són constants i apropiades, l’estructura d’una molècula d’aigua es formarà; amb certa libido no reprimida, establiran vincles moleculars dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. Si aquestes molècules són molt pròximes (diuen que el desig d’una molècula és d’unir-se amb una altra) i la temperatura baixa, en saturar-se, les molècules s’agregaran i formaran una gota petita d’aigua. L’espai saturat d’humitat formen milers de milions de gotes d’aigua que, tot precipitant-se les unes en les altres produiran la pluja... ¿?

L’aigua és plàstica i te el recorregut traçat, el seu destí dibuixat i els efectes que provoca en la vida son meravellosos, vitals e impressionants, però aquest tampoc és el tema d’avui, ara toca parlar de les seves qualitats materials. Si la temperatura baixa per sota dels zero graus, les gotes es glaçaran, les molècules s’hauran estructurat en forma de cristalls i quedaran unides les unes amb les altres de forma rígida, d’aquesta manera formaran boles o plaques de gel dures i compactes. Aquest procés simple constitueix una exposició dels canvis de la matèria, concretament de dos tipus d’àtoms, el d’hidrogen i el d’oxigen. Del sòlid al líquid, del líquid al gasós, canvis d’estat que mostren la versatilitat de la matèria i que també ens donen una radiografia de la seva estructura, com també de la constitució de les múltiples formes que l’aigua pot assolir en l’art i la natura.

Per a l’escultura, que prima el valor conceptual sobre la forma, aquesta és una qüestió molt important, ja que presenta un espai d’actuació on és possible una comunió amb la matèria prescindint de les seves manifestacions externes: el gran espectacle sensual de la vida entre el sol i els éssers vius. També perquè, definitivament, situa la creació en el lloc exacte, allí on es formulen els canvis, dintre de l’univers físic i ens obliga a renunciar a l’espectacle de les configuracions més o menys sorprenents del nostre entorn. Veiem doncs, que l’espectacle més gran, la sorpresa més inesperada, habita en la buidor dels canvis, en les performances del no res, en la renúncia al llenguatge en favor del misteri que s’amaga darrere de l’aparença. Pensem per un moment que és possible escriure sobre el gel o formar amb ell un rostre estimat (ara s’ha posat de moda fer grans escultures amb aquest material), que hi podem dipositar les idees més fèrtils i que un canvi de temperatura pot portar la visió de les evidències a l’altre costat de la realitat. Aleshores, tota l’estructura mental tremola i cau a la reserva latent de les coses i, en ocasions, a l’ocultació definitiva. Aquesta experiència també s’observa cada vegada que fonem bronze: les formes apareixen del gresol i moren en ell, el metall sempre és el mateix, però la memòria de les coses viu entre nosaltres com imatges sense cos; les idees viuen en una realitat mental que poden ser físiques. Nosaltres fem les formes, son figuracions, impulsos de la ment que cerquen la manera de fer-se present.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada