Forats per a queixes i pregàries. Marbre d'Uldecona. 2002
Pregàries
Es dedueix que el món és una paradoxa inexplicable, com ho és el fet de
l'existència humana ja que el nostre cos també és format per la mateixa
substància i l'ànima és com el lament de les pedres; la queixa permanent
que dorm a la memòria retinguda en la matèria.
L'esperit humà és la suma de les substàncies paradoxals, potser és el contingut d'un document escrit en una superfície sense límits, un testament que suporta la imatge del món que veiem com les caixes suporten les meves quimeres.
L'esperit humà és la suma de les substàncies paradoxals, potser és el contingut d'un document escrit en una superfície sense límits, un testament que suporta la imatge del món que veiem com les caixes suporten les meves quimeres.
Ara faré un parèntesi per dipositar entre tenebres la queixa dels ulls i
les pregàries que veuen en la foscor; ulls, ja cecs, que deixen una lletania
dintre de forats fets en una roca. El sol les il·lumina per dins i així estaran, apuntant
al mig del cel com canons que disparen sense descans. Sis han estat les pregàries i norantados les queixes; totes han quedat perdudes com el vent entre les fulles
dels arbres. L'obra s'ha acabat com isea i el pit s'ha alliberat d'una carrega com
aquell que es desempallega de la prova que l'inculpa.
No obstant el fet extraordinari d'haver acurat les idees amb bona voluntat, l'obra és una taca en la memòria, un fet carregat de perversió. Les contradiccions que desplega poden ofegar i em faig totalment responsable de tot allò que pugi esdevenir-se com a conseqüència de l'acció.
Un raig de sol en captivitat, una mirada al cel blau de la mediterrània, el perfum de l'alzina, un grapat de queixes i el bordar d’Argos, un gos més negre que l'ombra més negra, han quedat atrapats en el territori de l'oblit i jo soc el culpable. Els forats miraven el sol i han quedat pletòrics, el suport era poderós i el temps és inqüestionable, en ells s'han dipositat les queixes, les pregaries i la soledat; ara tant sols resta tapar les entrades. És el mes d'abril del 2002, fa més de cinquanta dies que els recipients s'estan omplint i encara no se fins a quant han d'estar.
Així és aquesta feina tant plena d'incertesa i melangia...
No obstant el fet extraordinari d'haver acurat les idees amb bona voluntat, l'obra és una taca en la memòria, un fet carregat de perversió. Les contradiccions que desplega poden ofegar i em faig totalment responsable de tot allò que pugi esdevenir-se com a conseqüència de l'acció.
Un raig de sol en captivitat, una mirada al cel blau de la mediterrània, el perfum de l'alzina, un grapat de queixes i el bordar d’Argos, un gos més negre que l'ombra més negra, han quedat atrapats en el territori de l'oblit i jo soc el culpable. Els forats miraven el sol i han quedat pletòrics, el suport era poderós i el temps és inqüestionable, en ells s'han dipositat les queixes, les pregaries i la soledat; ara tant sols resta tapar les entrades. És el mes d'abril del 2002, fa més de cinquanta dies que els recipients s'estan omplint i encara no se fins a quant han d'estar.
Així és aquesta feina tant plena d'incertesa i melangia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada