dimarts, 11 de desembre de 2012

La fi de la il·lusió


La fi de la il.lusió. Bronze, vidre i palla. 120x90x80 cm. Castellvell 1990

La fi de la il·lusió
Un homenatge a A. Tàpies passa inevitablement per fer un l’elogi a la matèria, aquesta ha estat la seva aportació més significativa i el punt on m’he trobat amb ell.
Per a mi Tapies no ha estat un referent directe però si ha sigut una ment exemplar que m’ha servit per contemplar l’època amb mirada crítica i encuriosida.
Com escultor he treballat de manera lliure i he dedicat una atenció especial a sentir-me entre l’alè de la natura. Sens dubte ha estat ella la que m’ha proporcionat exemples inigualables i la que ha definit part important del pensament i l’obra.
El respecte pel material ha estat una constant i en poques ocasions he alterat la seva substància com he fet en La fi de la il·lusió.
Una paca de palla ordena l’espai, l’omple de sentit, reposa afable, és bella i destil.la jovialitat. És emocionant observar com orienta la mirada, com reposa serena i confirma el seu testimoni sobre la superfície àuria de l’estiu; llavors penso que la seva presencia és la meva veu. Ella viurà una estada efímera i s’ha presentat de manera sobtada. El seu discurs sordmut, m’ha presentat sempre les capses del misteri i també m’ha regalat els esgarips més terribles. A l’agost el camps de blat són panys daurats i s’omplen d’arquitectures increïbles, les paques de palla s’acumulen, s’apilen i omplen el paisatge de significat estranys. Penso que és així com la vibració de la matèria comunica i anuncia allò que som.
Fa molts anys que segueixo l’evolució d’aquestes formes, des de que era petit m’han captivat. Any rere any han formulat en mi una experiència amable i dura, plena d’incertesa i fatiga però alhora és una visió reeixida que proporciona sentit a les meves hipòtesis. Amb aquestes i altres vivències he cultivat el compromís d’establir una aliança amb la natura i també treballar el principi de la realitat estètica.  
Davant d’algunes obres matèriques brollen qüestions remarcables, la més feixuga és sobre la realitat que presenta la matèria i aquella que representen les intencions de l’autor.
Aquí la palla s’ha esdevingut en bronze i ens diu:  

-És l’art el doble de la forma filada, conformada per la matèria? És la intenció la còpula inspirada que la transmuta?-

En nosaltres la  matèria és el suport de l’emoció; no pot ser d’altra manera! Aquest és una tema que sentim permanentment i no podem eludir-ho. Som matèria animada; una capsa de memòries en vigília permanent!  
En l’obra, la matèria i el seu desplegament simbòlic són fusionats per les intencions i habilitats de l’autor, és ell el que inocula el concepte i modela les idees, però no és el que guia la mirada de l’espectador. Aquí s’obre una gran llacuna de solitud, d’incomprensió, de selecció inclement i terrible. És una qüestió estratègica la que teixeix la història, la que subratlla el fet singular i imposa el final de la il·lusió. La realitat de l'art és la més refinada de les paradoxes, és la que aposta per presentar allò que vibra a l’interior de la matèria, la que intenta revelar la veritat existent entre el món material i la emoció que provoca, però el seu reflex a la pantalla de la ment és un joc de simulacions.
El dubte habita en l'ànima humana i és l'estat més arrelat a les persones que tenen veu pròpia. En la vessant material de les formes, en el misteri del seu mecanisme intern, el component conceptual i espiritual ha estat una constant que he volgut cultivar, el resultat sempre ha estat un mirall d’incertesa...
Tot plegat necessito descansar i  miro el paisatge, veig una realitat adormida i escolto com una paca de palla em diu:

 -La realitat és una il·lusió transformant-se permanentment, ahir era rostoll, ara soc coàguls secs tancats en un armari -

Ara al museu d'Art Modern en homenatge a A Tàpies.