dimarts, 20 de març de 2012

Misteri


Saieen Zahoor. Okhay Panday. (Cantant sufí) Musica pupular del Punjab, Pakistà. Instrument el Tumbi o Toombi

Misteri
M’ha costat molt sentir el remor de la natura, ara que ja estava avesat al seu xiuxiueig, un soroll permanent en fereix constantment i ratlla l’harmonia que veuen els ulls; l’anomenen acúfens...  Tinc un soroll permanent al cap, ¡és com un escap d’aire! Sigui con sigui, selecciono allò que m’arriba i formulo la reconstrucció en un mapa nou; és una feina de formiga apassionada; ¡no queda altre remei!
La vida escataina la mort, però aquesta no és real, és un estat de transició permanent, podríem pensar i valorar que no existeix... El problema rau en l’existència: l’esser pren consciència del material del qual és format, de les subtils rajoles que veuen els seus ulls, les fibres que tensen els seus braços i constata que són comuns a aquelles que mouen la resta de la natura. Observa que tot és un engranatge misteriós mogut per la indestructible força de l’energia universal, llavors es sent trasbalsat per la seva nimietat i la confon amb les figures del seu desig. Naturalment no queda conforme amb el repartiment, ell és el centre del món; cada persona, cada poble pensa el mateix...
¡És una il·lusió!


 El que podem observar és que el cos és fang immortal que configura una singularitat en nosaltres; ¡és un instant! just el moment per pensar-nos i alliberar una idea que formula el rostre de l’anima; ¡versicle de la creació que salmeja i explora l’eternitat! 


I Pensament sobre la realitat estètica. (Sufisme, misticisme)


L’essència dels estats germinals és permanent, d’igual manera, l’alè de l’agonia és implícit en la seva transformació. El batec del primer moment és present arreu, la memòria de la creació i posterior evolució s’expressa en cada una de les formes que configuren el paisatge. Les etapes successives en el seu progrés ha quedat implicat en la seva mecànica interna; cada unitat, cada llavor, cada estat  germinal és l’expressió de la totalitat.  Aquesta memòria implicada ha fet de la natura un misteri que es manifesta davant els ulls cada dia; misteri ocult i present sota la pell de les aparences. Realitat implicada a la terra, sota l’escorça de l’arbre, entre la flor d’un ametller, darrera el blau del cel i entre les esquerdes de les paraules...


II Pensament sobre la realitat estètica. (Estètica de l’experiència)


La realitat física, la textura de la llum sobre els ull,  és molt més misteriosa que la que vam imaginar sota el dogma de la fe; alhora, al pensar-la, al sentir-la, és més senzilla, comprensible i bella que la que vam construir en el passat.
Si el nivell de consciència augmenta, si les capacitats sensibles desenvolupen tot el seu potencial, potser la humanitat haurà arribat a un nou estadi espiritual, a una visió més natural i transparent de la realitat. Segurament, si l’home conquereix aquesta nova etapa, l’art serà prescindible, ja que l’esperit humà trobarà el goig estètic arreu, en les fonts feréstegues de la natura i en la vivència i comprensió d’allò absolut que emergeix de les coses.
La realitat estètica serà un fet espiritual que no necessitarà cap substitució ni cap representació simbòlica. En certa manera i des d’una perspectiva laica, serà possible una comunió real amb el sagrat, és a dir, una l’aliança espiritual amb la natura i una renuncia al saber i al poder.  Aleshores es podrà prescindir del propòsit teòric de L’anell de pedra i de les formes que configuren el ritual, es a dir: totes les obres d’art...


III Pensament sobre la realitat estètica. (Propedèutica per una mirada nova)

Nota final: és molt probable que els humans, tal com som avui, no arribarem mai a aquesta fase d’evolució...

dissabte, 17 de març de 2012



Ravi Shankar Concert in London. Barbican 2011

Així canten les pedres i el tendrum del fang.

Una pedra escolta el vent com passa, immutable desperta cada segon amb la mateixa expressió. La pedra sembla que no està feta per a escoltar amb les orelles; ho fa amb el  ritme de la matèria, amb un bategar incansable que crea la música de l’univers. Les pedres a la paret creen un ritme, es comuniquen entre elles, amb els plens i els buits, entre les proporcions i les distàncies. A més a més, la pedra connecta amb ella mateixa, com les cèl·lules del cor, crea una simfonia on totes les partícules i els àtoms actuen de forma sincrònica. En el cas de les cèl·lules cardíaques totes elles es posen a navegar juntes, a palpejar al mateix ritme com un tambor percudit per una sola mà: separant-les, però, ho farien de manera diferent, sense sincronia.
La pedra és una unitat constructiva que comporta un llenguatge. Si és ella que configura l’arquitectura, si és ella que suporta les càrregues i presenta la pell al sol i al vent, si és així, el seu valor és dissolt a l’espai que configura i la percepció d’aquest valor és evident. En el cas de les escultures, l’espai
és experimental i l’ús, espiritual. La matèria, però, ha d’expressar-se en plenitud. Així ho
vaig entendre en els treballs de l’estatuària antiga, en l’acció sobre les pedreres, a les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, els marges i les casetes de pedra
seca del camp de Tarragona.
Totes aquestes pedres, tots els seus buits, han estat l’escenari d’observacions sobre el fet de construir i sobre la importància expressiva del material en l’obra. La pedra com material, com a relíquia i com a fetitxe, es presenta pletòrica de significacions...
Són innombrables els casos que podríem citar; Molloy portava sempre setze pedres a la butxaca i es limitava a girar-les de tant en tant.
-És allò que he de fer...-
Deia...

dimarts, 13 de març de 2012

La cova de Castellvell.


Desde el fondo de la cueva... Castellvell 1990
La cova de Castellvell. 
La seducció del buit ha estat una de les atraccions que amb més insistència he treballat: les pedreres, les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, etc han estat una motivació permenent. Les idees sobre el buit han sobreviscut fins a la sèrie ocultaciones, treball que vaig iniciar a finals de 1987 i que encara l'estic treballant; l'ultima obra ha estat 359º sense llum al 2011.
En un principi foradava el ventre de les pedres per deixar la evidència del no res, més tard, aquests buits els vaig tapar, convertint-los en caixes i posant quelcom de la vida quotidiana al seu interior. Les formes m'eren indiferents, el que si m'interessava era la idea instal.lada al ventre de les capxes, la cara oculta de la forma i el rostre estable de la materia.
D'aquella acció vaig fer altres treballs sobre el mateix concepte, el més important a nivell experimental, la cova que vaig obrir en un roca al jardí de casa. D'aquella experiència varen sortir moltes idees, també reflexions que anotava pels racons del taller, escrits com el que vaig publicar en el llibre: Las marcas del laberinto. 1995
-Desde el fondo de la cueva contemplo a cada instante el inicio de un camino nuevo.-

La reflexió té com a rerefons les paraules de Plató sobre la cova i la metàfora del pensador que és capaç de fer un gir al cap i veure la causa que produeix les ombres al fons. Jo des del fons de la cova no podia donar l'abast de la quantitat de camins que sortien a cada mil·lilitre que avançava. La cova era un territori immens que es bifurcava a cada instant, cada pedra, cada arrel  o canvi de color en la terra era una nova aventura. Milions d'anys m'estaven esperant, fòssils d'animals variats em van sortir entre les pedres i  a cada cop que donava emergia d'elles un gemec especial, un lament que havia estat silenciós i que ara, a cops arrencava de l'eternitat. Vaig replegar dues senalles de fòssils, les quals vaig portar als meus amics com a recordatoris de viatge. Eren els tresors de l'aventura, el trofeu d'una creuada pel desert, de la visita a una terra mai explorada per la mirada de l'home i com Ulisses les sirenes, d'escoltar el cant de les pedres.
 Actes testimonials, petits i sense intencionalitat estètica, tan sols la d'aprendre de les experiències pròpies, la d'obrir els ulls a tot allò que per primera vegada, és rebut com a extraordinari. La valoració en el treball de la cova era moral i no estètica, una parada al camí per fer una observació detinguda a  l'entorn, una presa de contacte amb els silencis del paisatge.
Va ser per a mi  una experiència agradable introduir-me als forats, a les escletxes o mandorles, a les coves i poous. Els pensaments que emergien en aquestes circumstàncies sempre eren de retrobament amb un mateix. El contacte amb la pedra, l'olor i la humitat, la fredor de la terra, etc. sempre ens situa en una cruïlla inquietant del pensament. La terra en els seus silencis ens té posseïts, sabent inconscientment o conscient que som part d'ella, que l'existència és  lligada amb un arrel invisible que ens uneix. El buit i el silenci d'aquests espais sempre són  plens d'absències que han deixat els rastres gravats en l'aire i les presències són captades, pressentides pels porus de la pell. Les absències també són formes, enregistrades en els idearis, són formes en negatiu que evidencien en la memòria la presència de la seva negació.
De l'experiència de la  cova en vaig treure conclusions importants i baixar al nivell de la pedra, de la terra,  submergir-me en ella era una forma diferent d'agafar energia nova. Era la manera de poder mirar el sol cara a cara amb els ulls plens de desig i no cremar-me les celles. Un dels textos escrits a la sèrie de pensamientos de perro" deia:

-"Habré de sumergirme para tomar aliento".-

El text va ser pensat mentre feia la cova al jardí de casa a Castellvell.

dilluns, 12 de març de 2012

L’origen

El Big Bang: una hipòtesis raonable...

L’origen, parlar per parlar
Les teories modernes sobre la creació ens parlen que l’origen del univers parteix d’una singularitat, un instant decisiu. Diuen que en els primers moments del naixement del món tot era una llum infinita, a una temperatura dislocada dintre d’una “llavor totalment fosca”. Afirmen que tot era tan comprimit o més que un gra de pol·len i que en l’instant singular del naixement del món no existia res. Diuen que encara no existia la memòria de la matèria ni els conceptes d’espai i temps tampoc. Es a dir: l’univers era dintre d’una flor inexistent com ho és una cirerer dintre d’una flor i aquesta és en el potencial d’un arbre que encara és una molècula, etc, etc... No obstant la debilitat i fortalesa de tot plegat, en aquella singularitat ja  eren presents les pedres de l’anell de la Comella, tot era fermentant-se, potencialment gestant-se i macerant-se en el buit de la seva no existència. En aquell moment, tot era implicat en el caos d’aquella energia vital, acció luxuriosa de l'orgia creadora. Tot era implicat però res era explicat, encara no podien manifestar-se ni les partícules més elementals, ni les distàncies entre les coses, ni l’expressió del temps i menys encara la forma de l’anell de pedra.

Paradoxalment, el Big Bang, no va ser tant gran ni tan explosiu com diuen ja que encara no hi havia espai per expandir-se, ni àtoms per explotar. Va ser al refredar-se, 10-35  segundos  tiempo de Planck  quant aquell forn d’energia a temperatura desmesurada, però menor que en el moment singular, que va crear les primeres formacions materials; els àtoms de deuteri i d’heli. Va ser llavors que el electrons van dibuixar del no res una simetria perfecta dos electrons envoltant el nucli en el cas d’un àtom d’Heli. Va ser en aquell moment que va crear-se la forma de l'anell, l'equilibri del cercle i com a conseqüència en una reflexió posterior... dintre d'una construcció mental i enfebrat pel desig de certesa, vaig fer l'anell del pacte, la forma de l'aliança...

El buit originari era una substància potencialment plena de matèria, però en el moment de néixer no tenia ni l’alè del primer plor; va ser una època de "plenitud perduda" dins de la consciencia universal. Èxtasi de la solitud absoluta y alhora de la companyia total; res  era escindit de la massa informe del embrió gestant. Millios d’anys en silenci fins que una singularitat va crear una dinàmica inflacionària; la matèria va aparèixer de manera tremolosa, el temps va néixer en la successió i els canvis, l’espai es va formar i es va poder formular el moviment explosiu, expandint-se l’univers tal com lo pensem avui... La força inflacionària del Big Bang és la creadora de totes les coses que observem, inclosa la vida a la terra, i també, aquesta petita reflexió perduda entre paraules...