dimecres, 26 de juny de 2013

Pregàries

Forats per a queixes i pregàries. Marbre d'Uldecona. 2002 

Pregàries
Es dedueix que el món és una paradoxa inexplicable, com ho és el fet de l'existència humana ja que el nostre cos també és format per la mateixa substància i l'ànima és com el lament de les pedres; la queixa permanent que dorm a la memòria retinguda en la matèria.
L'esperit humà és la suma de les substàncies paradoxals, potser és el contingut d'un document escrit en una superfície sense límits, un testament que suporta la imatge del món que veiem com les caixes suporten les meves quimeres.

Ara faré un parèntesi per dipositar entre tenebres la queixa dels ulls i les pregàries que veuen en la foscor; ulls, ja cecs, que deixen una lletania dintre de forats fets en una roca. El sol les il·lumina per dins i així estaran, apuntant al mig del cel com canons que disparen sense descans. Sis han estat les pregàries  i norantados les queixes; totes han quedat perdudes com el vent entre les fulles dels arbres. L'obra s'ha acabat com isea i el pit s'ha alliberat d'una carrega com aquell que es desempallega de la prova que l'inculpa.
No obstant el fet extraordinari d'haver acurat les idees amb bona voluntat, l'obra és una taca en la memòria, un fet carregat de perversió. Les contradiccions que desplega poden ofegar i em faig totalment responsable de tot allò que pugi esdevenir-se com a conseqüència de l'acció.
Un raig de sol en captivitat, una mirada al cel blau de la mediterrània, el perfum de l'alzina, un grapat de queixes i el bordar d’Argos, un gos més negre que l'ombra més negra, han quedat atrapats en el territori de l'oblit i jo soc el culpable. Els forats miraven el sol i han quedat pletòrics, el suport era poderós i el temps és inqüestionable, en ells s'han dipositat les queixes, les pregaries i la soledat; ara tant sols resta tapar les entrades. És el mes d'abril del 2002, fa més de cinquanta dies que els recipients s'estan omplint i encara no se fins a quant han d'estar.
Així és aquesta feina tant plena d'incertesa i melangia...

diumenge, 23 de juny de 2013

La forma

Siete cajas minerales.  2013 Clara, una idea replicada...

Impulsos a la natura

Possiblement el llenguatge secret de les formes respira en els impulsos de la natura, són batecs inaudibles que ens venen donats des d'un estadi pre-humà, doncs aquestes, la màgia de les formes, no poden sostraure's a la percepció sensible, inconscient, i per tant a la seva “lectura”. Observo el que fan els animals i en ocasions em sorprenent la reacció que te el “Maco” (el meu gos) quan entra a la Capilla turkana, acotxa el cap i queda rendit, fins hi tot jo diria aterrit; s’està amb mi una estona curta i seguidament marxa amb la cua baixada. 

Les formes i especialment aquelles que són plenes de significacions humanes, aquelles que han estat pensades o elaborades des d'una actitud estètica, sensible, ens posen en comunió amb un nivell profund de la realitat, allò que ens envolta parla amb l’entitat del “Creador”. Com ja explicaré algun dia que em vingui de gust, el món i la seva memòria activa en nosaltres el contingut que s'amaga al seu interior i en totes les cultures s'ajusta a l'estructura bàsica del pensament humà. També les formes a la natura són contenidors de valors, d’impulsos comunicatius de difícil traducció; la memòria del temps ha quedat enregistrada en elles i en determinades circumstàncies es fan perceptibles. Aquestes emissions comunicatives són de baixa intensitat i he pensat que podria anomenar-les forces dèbils, contraposant-les al concepte i poder que ha exercit sobre l'art, les influències fortes. Les forces dèbils vibren com immanències invisibles a la mirada conscient, però en realitat són ocultes a la raó no als sensibles detectors del nostre inconscient.

Les forces fortes són incontrolables però són captades concientment. Són aquelles que es desprenen dels elements i sobre les quals la humanitat sempre ha quedat seduïda i atemorida. Atrapat en la seva terrible bellesa, en la presó del seu drama, en l’important repercussió de les dimensions catastròfiques, l'home s'ha vist "sacsejat per la fatalitat i per tant cautivat pels Déus"; era un terreny que no podia controlar i havia de crear un univers sostenible, apaivagador i creatiu.

La subtil influència dels astres, la mesura del temps, la pluja tempestuosa, els huracans, els terratrèmols, les malalties i la mort no tenien una explicació raonable, per la qual cosa calia una resposta intuïtiva, espiritual i conformadora. Darrere d’aquest terrible rostre de mil cares sempre apareixia una ma "Creadora", un impuls que “animava les formes”. Aquestes han estat les forces que han despertat els gestos més heroics de la història, la que va justificar la presencia del "Creador" i la que ha guiat el destí de la humanitat...

L’atracció humana per les vibracions dèbils de la natura ha estat una constant; encara ara es busca en el bosón de Higgs l’ultima frontera i la causa inicial de totes les formes...

És molt comú entre cultures recollir determinades pedres u objectes que desperten interès per alguna cosa en particular. Al marge de les aparences, de la forma capritxosa o estètica, aquestes percepcions són causades per l'acció que la matèria té envers nosaltres, per un ordre interior que revela i desperta la idea d'absolut. Sempre sentim certa fascinació per allò que oculta i ens motiva la idea d’obrir la pedra per indagar que amaga al seu interior. És el poder d’allò pressentit que es revela; ¡hierofania del món...! “Relligament del jo amb la matèria”, unió d'allò etern que compartim, i sobretot, de la memòria que ha deixat oculta l’acte de la creació. És l’impuls “hacedor” que actua des de l'origen del temps. Memòria implicada que configura el motiu constructor, el que exhorta a la matèria a ser fèrtil i més tard suposa la gran aventura de la vida. Paraula invisible que emana de la natura i s’expressa permanentment arreu; ¡el seu alè es absolut i el seu poder inquietant! És una "substància vital, inmaterial" però que ens identifica amb el sostrat material i produeix un sentiment de pertinença universal...


Distancia i negació
Els mecanismes de la societat, els tripijocs de la cultura, són tant aclaparadors que l'home, manifestament feble, tendeix a desaparèixer entre les seves estratègies, entre la seducció i l'encreuament del seus missatges. Però l'home també és biologia que viu de manera simbiòtica, també és natura i a ella deu una part vital de la seva existència.
Ara mirem amb els ulls del clatell i ens sembla que la humanitat té una nova esperança; les ciències i les tecnologies modernes ens estan presentant una imatge nova, ara podem sentir el xiuxiuejar d’una partícula al voltant del nucli i tenir la sensació de que el Creador ja és capturat dins l’ampolla. En certa manera el món de Sinàpia pren forma en un accelerador atòmic, la utopia esperada ja ha arribat i el retorn al paradís és avui més a prop que mai, això si, un paradís fabricat a escala humana, el paradís tecnològic i els homes proveta. Ara tot queda confiat a la paraula de la ciència i als esquemes de la raó i en ells ha de prendre força els secrets mecanismes de la nostra biologia.
El paradís s'estableix en la il·lusió de “saber”. Tot està disponible, a l’abast i a cada instant. La informació ens satura, bassa les vores de l’enteniment i som sabedors de tot. Però penso que s’ha perdut alguna cosa del que és important, l’oïda, el tacte, el miracle dels sentits que captaven els orígens del misteri. Tenim por a les paraules, als impulsos naturals, a la calmada voluntat de la natura, a escoltar el mormol d’una pedra, al silenci de l’eternitat. Tenim por a que pensin que hem perdut l’enteniment i a tenir veu pròpia.... En canvi tenim plena confiança en les “democràcies” sabent-hi que són pervertides, en les garanties dels drets humans coneixent la violació continuada, en la medicina que allarga la vida fins al patiment insuportable i en la llibertat que ens regala un segon de gloria; ara tothom ha de tenir la possibilitat de ser-hi una estrella.

En aquest paradís ningú té realment res d'extraordinari per a ser significat, la negació del jo ens ve per saturació de l'espectacle, per sobreabundància de signes, llavors l'home cau com una pluja morta en la seva pròpia desgana, en l'obesitat del cos i l'anorèxia de l'ànima.


Hem de recordar les paraules d'Ortega y Gasset:

El poeta empieza donde el hombre acaba...
El poeta aumenta el mundo, añadiendo a lo real, que ya está ahí por sí mismo, un irreal continente.