Capilla Turkana

Capilla turkana. La Comella, 2003. L’home deambula al seu voltant i ella mira per la finestra. Granit negre, pedra de S. Pere i S. Pau, ferro, morter i formigó. 5 x 5 x 5 m. de diàmetre.

Capilla Turkana

Capilla turkana és un espai circular amb volta irregular i de formes compactades; és petita per fora i de dimensions inabastables per dins. L’espai és polisèmic, amb poca il·luminació interior, fortament comprimit i construït per a guardar una pedra en l’interior. És una escultura habitada per una massa de matèria que satura l’espai fins deixar-lo sense alè, és com una ànima absent que té una presencia aclaparadora en un espai totalment comprimit per la seva presència. Sobre la peça i el seu valor expressiu tan sols he de dir que m’ha deixat les mans destrossades i l’ànim carregat d’entusiasme, així doncs, el discurs quedarà encarat a la soledat de les pedres, a la necessitat de recolliment de l’ànima humana i a certa brutalitat sublim que emana de la matèria, tot plegat amb la intenció de presentar un exemple fiable d’allò que anomeno realitat estètica.

Capilla turkana no és un temple per als déus, no trobarem el rostre de cap esperit al seu interior, ni tampoc la negacióde cap sentiment religiós. És un espai per trobar-se en soledat amb una realitat que és present en el nostre cos, matèria sagrada que mira per la finestra; els ulls que observen el món.

El meu compromís en l’acció com a escultor ha quedat recollit en L’anell de pedra i ara en la Capilla turkana, dues obres íntimament relacionades en el propòsit de l’aliança. Tant una obra com l’altra no tenen cap pretensió simbòlica, la seva orientació no respon a cap ordre específic del cosmos, ja que en qualsevol direcció que es miri, el mur és equidistant del seu centre, també cada racó de l’univers és un centre en ell mateix. Així, mirant en totes les direccions i alhora enfocant qualsevol estrella de l’univers, ens adonem que tot és carregat de valor i sobre totes les coses fem caure una allau de significacions. L’aliança no té la pretensió de crear cap moviment social ni de reivindicar cap religió protectora de la natura, és una acció personal aïllada, terminal en l’acció estètica, és a dir, en l’obra i les seves lectures. No obstant això, he d’agrair a tots els que m’han precedit i que amb les seves contribucions ideològiques han fet  possible que una pedra pugui ser el centre d’una idea que troba el final significatiu en ella mateixa i projecta un senyal cap al futur ple de lectures variades.

La idea de fer la capella amb una pedra a dins és d’inicis dels setanta, es remunta al viatge que vaig fer a Afganistan amb l’Assumpta i José Manuel Carballés. A la ciutat de Herat vam trobar un molí de gra dins d’un espai petit construït de terra i palla; un camell de gran corpulència girava, en aquell espai i amb els ulls tapats, estirava d’una palanca que accionava el mecanisme del molí. Tot era tan ajustat en aquella penombra que els grinyols del molí quedaven confosos amb els que feia el camell en fregar la paret. L’animal caminava lentament i un lleu moviment de cap creava un ritual especial amb la música de fons. Des de llavors que he tingut al cap de fer una obra que recordés aquella experiència. L'any 2003 va ser possible fer-la gràcies a l’espai que m’ofereix la Comella.

Com el tema responia a una de les preocupacions bàsiques que aplico a l’escultura, molts dels textos que vaig escriure sobre les pedres, sobre la realitat estètica i la idea del pacte em serveixen per presentar algunes idees que acompanyen a la Capilla. Alguns fragments d’aquells textos els incloc, adaptats, aquí. Sentir-se integrats amb el substrat general que ordena l’univers ha estat l’objectiu de totes les religions i la Capilla turkana ho vol fer també des de la perspectiva de valorar la matèria com l’espai on habiten les creacions de la ment humana, la il·lusió que genera l’espectacle del món. 
La humanitat s’ha fet en la pregunta permanent i en les seves pròpies respostes, tot plegat ha format un conjunt de rituals de reconciliació amb el món i ha desplegat una sèrie de recursos expressius que han quedat com obra. Però el programa de l’home sempre ha estat subjugar la natura. La necessitat de saber l’ha portat a observar-la com una mostra permanent d’allò diví que batega en ell, a transcendir-s’hi i a arribar a comunicar-se amb el fons misteriós a través d’una pedra. Excusa que permet mirar el rostre de Déu sense el propòsit de fer-ho directament.

La realitat estètica presenta la imatge del sagrat en cada nova circumstància. L’impuls misteriós que obliga a fer una lectura renovada de tot allò que ha estat pensat en el passat presenta un rostre deferent i esquiva les mirades conformades, d’aquí el seu rerefons fonedís i les variables significatives que presenta.

Els motius apuntats són els que m’animen a proposar una obra més en el context del treball sobre les ocultacions. L’obra té el propòsit conceptual de plantejar una nova aliança amb la natura en la qual les coses han de quedar com estan. Aliança secreta per les  seves característiques d’ocultació, però present arreu, ja que es tracta de la possible creació d’una nova forma d’enfocar i observar les coses i d’implicar-s’hi, un crit permanent en la direcció que ens insinua el pacte. Aliança profunda amb la creació del temps i la seva presència en la natura, aliança agnóstica que diposita la confiança en la força de cada persona, en el compromís ètic i estètic que hem d’assolir en el marc de les arts.

Una pedra escolta el vent com passa i cada segon, immutable, es desperta i sempre amb la mateixa expressió, rep la petjada del temps. La pedra sembla que no està feta per a escoltar amb les orelles, ho fa amb el ritme de la matèria, connecta amb ella com dues cèl·lules del cor ho fan de forma sincrònica.

Capilla turkana. La Comella, 2003. L’home deambula al seu voltant i ella mira per la finestra. Granit negre de l'ex U.R.S.

La realitat estètica

En certa manera, aquesta obra és la continuació de L’anell de pedra; de fet, és concretament una resposta visible al tema plantejat a Palabra oscura i a Escultura sin nombre. En aquest cas, la pedra continua tancada i així quedarà en l’interior d’aquesta petita arquitectura, bosc de ressonàncies que transmet les melodies ocultes que amaga la silenciósa inquilína.

El valor espiritual que s’ha trobat en algunes pedres i les presències dèbils de la natura les he interpretades des d’una perspectiva experimental i formativa i han estat el motiu d’aquestes dissertacions sobrel’estètica de la realitat oculta. De manera breu resumeixo en tres apartats els propòsits que ara m’amoïnen de manera especial i que enfoquen el tema de la Capilla turkana.

      1. El resultat artístic que obté un escultor sempre és mediatitzada pels imponderables de l’espai, la forma i el joc amb la llum, la matèria que utilitza i l’equilibri de les proporcions. També i especialment, per la mirada que projecta i per les connexions que té amb el paradigma de l’època.

      2. La resposta també es mediatitzada per la visió més o menys poetitzada que tingui l’autor del món que l’envolta i, naturalment, per la capacitat de trencar, subvertiri reordenar els factors i els elements descrits en el primer apartat.

      3. Com també per l’acollida del públic i la importància que pugui assolir el seu treball en la història. S’ha de tenir present que l’autor és una peça que ha d’encaixar en el teixit social. L’autor és una aportació més de les circumstàncies en què fluctua la societat i el seu pensament és fruit d’un pensament compartit que no té una titularitat clara.
 
L’autor és un servidor d’un poder difós i dispers que lluita per aconseguir cotes de mercat i ser legitimitat i, alhora, l’artista es legitima a ell mateix en crear realitat mental i servir els interessos dels grups de poder.

Per tal que això sigui possible, cal que l’art contamini els grans recursos de comunicació actual i es faci omnipresent, com si es tractés d’un poder que emergeix de la pròpia societat. En el joc de relacions complexes que s’estableix avui al voltant de l’obra d’art, a les mans del creador tan sols hi resta una petita part de responsabilitat, l’obra conceptualment ajustada i tècnicament ben feta, però això no es cap garantia del seu reconeixement. El contacte amb la realitat cultural i el pacte que hagi establert amb la naturalesa humana definiran una part important de la seva profunditat de pensament. Hem de pensar que això no és un valor fàcil de comunicar en un món on les estratègies de l’aparença son tan eficaces, on tot és l’escenari de la representació, i de les frontisses de la realitat ja no en queda ni el seu grinyol.

Amb tot, semblaria que no quedés més remei que renunciar a les consideracions socials i tancar les portes del taller a totes les esperances. Però personalment no ho faré, no renunciaré mai als propòsits iniciats fa uns anys, en els quals la recerca artística era un instrument personal per aprendre, per apropar-me al coneixement d’una realitat que intuïa i s’expressava fèrtil entre les fissuresde la matèria, allí neix una realitat estètica que eclipsa tot allò que pot fer la mà humana.
 
És aquell sentiment que emanen les formes senzilles i ens comunica la natura, un sentiment que té referents directes en la història de l’esperit humà i que pren la seva energia de les presències del sagrat, de les hierofanies; el misteri d'estar vius.