Espai Mínim. 1978. Maspujols. Tarragona
L’acció
de tornada
Les reflexions paral·leles al treball com
escultor han estat una de les activitats més enriquidores de la meva professió.
Objecte per viure l’espai, és per a mi, una de les obres més significatives de
totes les que he fet i Espai mínim va ser determinant. En un altre moment
parlaré de les motivacions que van provocar els diferents treballs que vaig
fer sobre el tema.
El forat, la mandorla.
En la vivència de l’espai ha estat una
constant des de la trobada amb la cova del Garraf. després van seguir les
recerques sobre les coves i les mandorles, espais associats a la feminitat i
que permetien un joc ample de reflexions i experiències. Una de les accions
previstes era la de fer una regressió a la vida uterina. Per a presentar el
tema havia de fer un llarg trajecte a través de la mare de totes les mares, la
terra, y arribar fins a la primera, la mare negra de Turkana. Aquest trajecte va
ser llarg i complex i ara no entraré en detalls de com vaig avançar en aquella selva mental. Però aquest laberint no era el final; era l’inici de tot plegat i amb aquestes feines vaig iniciar una trajectòria que m'ha fer créixer. També calia arribar al primer senyal de vida, a la
primera expressió d’un vegetal i a les organitzacions primàries de la matèria; tot era un repte! El motiu original era depurar la idea fins arribar a allò imposible per la qual cosa calia fer un salt enrere per trobar-me dissolt
entre les partícules elementals. Mentalment desitjava conviure en el virulent caos del primer moment
i allí esperar una comunió sorprenent. Volia observar com els elements en conflicte preparen la marmita primigènia de la
qual emergeix la vida... va ser un intent, tant sols això, un intent!
Espai mínim, 1978.79
El retorn a l’origen, a la vida uterina, ha estat uns dels rituals més comuns a tots els pobles per a representar el naixement del món. Sobre aquesta idea vaig fer Espai mínim l'any 1978-79. En l’acció per a realitzar l’obra necessitava un tall a la terra que presentés, ben definides, les diferents capes geològiques. Allí, entre els estrats, les matèries que determinaven els cicles temporals, vaig fer una cavitat on havia d’entrar el cos d’una persona.
El lloc més adequat el vaig trobar a la riera de Maspujols; les terres eren ocres i vermelloses amb els perfils ben definits i amb una textura compactada. Vaig traçar una línia que configurava una finestra sobre l’estrat més evident de tota la secció de la paret tallada en la terra. A continuació, vaig fer les dues línies que l’acompanyen. Aquestes signes eren la continuació de les que van quedar marcades en la sorra de la platja de Castelldefels. Allí les vaig fer com a conseqüència de l’acció sobre el temps i l’espai, ara era sobre la idea de néixer i morir. Aquí les dues línies representaven el mateix, però la dualitat de les coses unificades en una acció de tornada obria suggeriments molt valuosos, relacionats directament amb les simetries del món i les dependències mútues dels contraris.
Amb un pic i una pala, les eines més idònies per fer el treball, vaig fer un forat en forma de finestra petita, centrada en el grafiti que havia traçat prèviament. Al final, vaig ficar-m’hi dins en posició fetal.
Uns mesos més tard, vaig fer una altra acció en la qual l’espai era traçat de manera horitzontal, La terra sepulcre. Necessitava igualment una secció en la terra i una definició en l’estratificació que donés la informació d’una temporalitat diferent.
Necessitava que el temps quedés expressat en el valor dels materials que les aigües
havien arrossegat fins allí. Vaig fer el forat allargat, com una tomba oberta a la paret i a l’interior de la cova, vaig traçar-hi també les dues marques. Al final vaig ficar-m’hi dins en posició horitzontal, acompanyat de les eines que havia fet servir per a construir la meva tomba. Fer la casa pòstuma és contemplar l’eternitat amb l’ànim reconciliat i no tenir la sensació que tot s’ha acabat. En realitat penso que tot continua igual, només s’ha apagat la consciència i prou.
Espai póstum. Riera de Maspujols. Tarragona. 1978-79. Fotografia Assumta Rosés
Les dues accions es vinculaven amb la necessitat de retorn a la terra, la matriu que recrea l’origen, el naixement i, al final del trajecte, el lloc de la mort.
La matriu és una espiral concèntrica infinita, una espiral que es doblega sobre ella mateixa i fa possible trobar la singularitat de l’inici de les espècies vives. Sens dubte, és el camí sinuós que ens uneix al territori on neixen els primers escenaris biològics, els que cerquen la consciència en la recerca de l’origen i es despleguen en el procès evolutiu.
La primera peça vol ser l’espai del ventre, camí que ens transporta en un viatge de retorn des de fora del temps. El lligam d’unió amb el passat té el seu centre al melic on queda simbòlicament unit a la mare, i ella a la seva i així fins a la primera. La mare de totes les mares que va néixer entre les substàncies químiques de l’evolució prebiòtica i les memòries dels primers protozous.
Wittgenstein deia que per a tractar els
moviments del pensament, per fer filosofia, havia de situar-se en el bell mig
del caos i allí, en la terra iniciàtica de l’origen, sentir-se com a casa. Aquesta és una bona disposició. Són
molts els pensadors, científics i artistes que pensen o exhalen una flaire de
tornada a l’origen, a la vivència d’una mística nova, una post-mística, avui
orientada a avançar en la reconstrucció d’un l’home que ha perdut, o ha
llançat, la crossa de Déu.
La creació que emergeix del caos va ser la
gran aportació de Poincaré, ell va comprovar que les petites pertorbacions eren
acumulatives i es podrien revelar en un moment determinat; el caos podia
generar canvis estructurals en tot un sistema i esdevenia, per tant, una font
de creació. Tot el sistema solar podia quedar afectat per les insignificants
pertorbacions d’un asteroide. La màquina estable de l’univers estava a
l’arbitri dels efectes dèbils, de les forces que es retro alimenten i poden
crear canvis significatius. Aquestes accions tenen el seu origen en les forces
caòtiques, en els vòrtex que generen moviments invisibles. En els sistemes holístics, però, aquests moviments poden
crear ressonàncies creatives, modificadores i transformadores de la totalitat.
El caos és el territori del possible, on les forces dèbils poden esdevenir-se
en realitats aclaparadores.
Doncs bé: allí desitjo trobar-me, al bell mig del
desordre i sense arribar a perdre de vista la dimensió còsmica que ens uneix a
la resta de les coses, fer del viatge de tornada un acte de reflexió. Penso que allí l’home s’iguala a una pedra, respira
lentament pensa, canta com el brunzir d’un borinot al seu voltant...
Les
causes
La incertesa i el sentiment d’ànima
desarrelada és la part més dolorosa de la vida. La necessitat del paradís perdut
apaivaga el dolor i la idea del retorn és sempre una hipòtesis que descansa en
el somni i la vetlla. L’enyorança i el sentiment de culpa és el malaguanyat
fruit d’haver traït l’antic sortilegi i no haver deixat a l’empara del fons del
riu el fil daurat del pacte. (L’or amagat en el ventre de la terra). Aquesta
incertesa i confusió, aquest desig de trobar una resposta reeixida entre les
reverberacions de la natura, és també el motiu que m’ha animat a forjar una
aliança amb ella. Ara, ja sense esperança possible en trobar la pau perduda, l’obra
esdevé en l’anell de la reconciliació, el compromís i l’acció directa sota les
umbracles del sol. Aquesta vegada és de
pedra, sense cap valor material que pugui enlluernar l’esperit humà i
estimular la seva vanitat. Prescindir doncs del poder i els luxes i construir-lo
sobre l’escorça de la terra. Al cap i a la fi és ella qui ens suporta i qui pot restituir la pàtria
perduda.
De l’obra es desprenen el següents apartats:
-La realització conceptual: s’amaga
dins les caixes, les urnes o els espais tancats, per exemple: (Palabra oscura. 2003. Biblioteca de
Xavier Amorós Reus).
· - La idea fuig de l’evidència per
tal d’evitar que la mirada que cerca un referent misteriós, un estany calmat on
perdre’s en la contemplació, trobi el receptacle per deixar-hi dins la queixa i la pregària.
· -Tornar al valor simbòlic del
pacte: canviar el suport y la visibilitat del testament i ocultar-lo
intencionadament.
· - Prescindir del valor material: el fil
daurat amagat al fons del riu que encara és la causa de les quimeres humanes.
· -Realitzar-lo en el material més
comú, la pedra: material-escorça, pell d’un planeta blau, suport i causa de la
terra fèrtil, anell al voltant d’una ànima calenta i plena d’energia que, com
una nau espacial, ens porta per un creuer estel·lar.
-Per a un escultor, tornar al joc del nen, al
caos iniciàtic de l’origen és un exercici del
qual no ha de prescindir mai, especialment si
la seva voluntat és la de construir alguna cosa que respiri l’alè de
l’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada