El rostre de deu

El rostre de deu.

Déu va ser indiferent a la seva soledat i a la seva malformació. No va fer res en tota la setmana, ni tampoc en els primers milions d’anys. Va esperar que les coses s’anessin fent-se totes soles. Déu ni tan sols va ser capaç de fer-se una cadira per a contemplar l’espectacle de la creació, ¡i crec mereixia la pena! El món va fer-se tot sol perquè aquesta era la seva condició primària d’existència; el ser sura sobre el ferment del no ser... Refredant-se lentament anava construint petits camps de matèria en forma d’àtoms, així s’escampava i es feia gran com les pomes creixen del nucli invisible d’una flor.  L’univers s’estenia com un núvol en totes les direccions i es transformava en aquesta meravella que avui contempla la mirada humana. Ell és la paraula de la seva creació, igual que cada persona és el qui elabora el seu pensament. Nosaltres, però, sí que hem fet la cadira per a contemplar la creació del món; cada persona té a la seva ment una de les múltiples lectures i això és el que anomeno la realitat estètica.

La ciència ens presenta un univers més fantàstic que el que descrivien les antigues religions. Les complexitats i els models de la nova realitat sobrepassen totes les imaginacions possibles.

Des de la física podem contemplar una visió paral·lela a algunes de les reflexions estètiques que intento endreçar en aquest text.  La realitat estètica és conseqüència del que D. Bohm anomena ordre implicat i ordre desplegat, és un concepte similar al que invoco, de vegades, amb les nocions d’immanències ocultes (R.  Shendrake) o, en d’altres, forces dèbils (R.  Penrose). En ocasions, afirmo que l’esperit del temps és imprès a la matèria (I. Prigogine) quan deixo que la successió natural sigui la responsable de l’acabat de les obres, un fet força usual a les ocultacions. També espero que les obres tinguin una resposta vinculada a les hierofanies (M. Eliade), una connexió misteriosa que participi a la reconciliació espiritual de l’home.

Memòria de la matèria
Aquesta darrera noció és ben afortunada, però en el meu cas no espero una sensació determinada del fet, no és una epifania la que ha de revelar-se a la intuïció; és, senzillament, deixar que la memòria implicada en la matèria sigui copartícip de la realització de l’obra. Les coses que han quedat doblegades a l’interior de la matèria també queden a l’interior de l’escultura i amb això ja en tinc prou. Aquest punt de vista m’ha confirmat recentment algunes de les idees que havia estat treballant als finals dels setanta sobre les immanències ocultes, o la memòria absent de les coses.

En el cas d’algunes de les obres que he realitzat, l’ordre implicat és la part conceptual de l’obra que queda amagada: no podia ser d’altra manera, ja que es tractava d’escriure, dibuixar o anotar sobre l’aigua, el fang, la terra, la pols, o l’aire, de deixar entre la matèria un missatge implicat de difícil o impossible lectura. En el fons de la qüestió, tot és un joc carregat d’ironia, un gest simbòlic que queda amagat en un món que ha perdut la capacitat de les lectures transcendents. Ara mateix, l’art no és el més important per a mi. Sí crec, però, que és important viure amb la sensació que el pacte amb la natura és una manera especial de viure, de quedar implicat en la reverberació misteriosa que emana d'ella. Sento i penso que en la conducta de l’aliança viu ja un ésser nou, aquesta és la millor manera de sentir la realitat estètica, el compromis com l’alè dels dies i les hores.

A la vida humana, sembla que hi ha dues realitats contrastades: l’entusiasme que opera des de la intuïció i tendeix cap al retorn i la reconciliació amb el món creatiu que emergèix del caos, i l’acció secularitzada que es mou des dels paràmetres de la raó. Acció que cerca l’ordre i la claredat del pensament. Personalment, crec en una tercera via, la que cerca el fonament de les coses en l’equilibri, la que no perd els referents de la realitat humana, la que es manifesta en el dubte o entre una i altra forma de saber. Amb la convicció ajustada a la seva expressió, sé que hi ha molts artistes que treballen en aquesta direcció i m’animo a encoratjar-los a trobar raons universals per fer de l’obra i la seva direcció l’expressió d’un equilibri estable. Tinc el convenciment que les circumstàncies actuals d’apatia no són altra cosa que la visió enrarida que es veu des de la perspectiva del present: un dia o altre serem arrossegats altre cop pel corrent de la cultura, per les directrius clares d’un nou paradigma, i el sentit del pacte ens tornarà la reconciliació amb el món, amb ell farem una simbiosis permanent.

Misteri

L’essència del primer moment, la creació i la memòria de les etapes successives en la seva evolució, han fet de la natura un misteri, un misteri ocult sota la pell de la terra, sota l’escorça de l’arbre, darrera el blau del cel. Si el nivell de consciència augmenta, si les capacitats sensibles desenvolupen tot el seu potencial, potser la humanitat haurà arribat a un nou estadi espiritual, a una visió més senzilla i transparent de la realitat. Segurament, si l’home conquereix aquesta nova etapa, l’art serà prescindible, ja que l’esperit humà trobarà el goig estètic arreu, en les fonts feréstegues de la natura i en la vivència i comprensió d’allò absolut que emergeix de les coses.

La realitat estètica serà un fet espiritual que no necessitarà cap substitució ni cap representació simbòlica. En certa manera i des d’una perspectiva laica, serà possible una comunió real amb el sagrat, és a dir, una l’aliança espiritual amb la natura.  Aleshores es podrà prescindir del propòsit teòric de L’anell de pedra i de les formes que configuren el ritual; les obres d’art...