dijous, 11 de juliol de 2013

Obra i recors del passat

Cova a la Riera de Sorreigs. 6-7-2013

Obra i recors del passat.
Dissabte passat vam anar a la masia de Marc Coromines a Gorb, Riera de Sorreigs, molt a prop de Vic. Va ser un dia agradable amb excursió per la bora del riu on vaig trobar aquesta petita cova, el buit de la qual presidia aquella vall fèrtil.
Sobre l'espai buit ja n'he parlat varies vagades i ha estat el motiu d'alguns treballs que he realitzant, especialment a les obres que feia a la sorra com a expressions efímeres i momentànies. L'espai temps, l'ou, les fites, etc. Però sobre tot en les primeres obres on l'espai era el referent; a les coves com la abans descrita, amb l'eliminació de l'objecte i la recerca i presentació de l'absència. Llavors feia servir la foto document, el registre de les accions o reflexions sobre la matèria. Les obres morien a l'instant de fer-les com les ones del mar a la platja i las imatges formaven l'únic testimoni de la idea. Una de les fotografies més remarcables d'aquella època va ser la que enregistrava la meva ombra dibuixada al terra, la presència de res, del buit, d'allò immaterial i real. Una ombra com a presència personal al desert d'Afganistan. L'ombra allargada de la matinada, espai definit per la interferència de la llum del sol, document efímer dibuixat per l'absència de la llum. Aquesta imatge ens presenta allò subtil que forma el negatiu de les coses.  Ací, a la imatge, les interferències de les ones electromagnètiques sobre el terra també són realitat i són suficientment importants com per mostrar de forma clara la lectura d'una presencia personal intencionada.
La seducció del buit ha estat una de les atraccions que amb més insistència he treballat. Les pedreres, les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, etc. Les idees sobre el buit han sobreviscut fins a la sèrie ocultaciones, treball que vaig iniciar a finals de 1987 i que encara l'estic treballant. En un principi foradava el ventre de les pedres per deixar la evidència del no res, més tard, aquests buits els vaig tapar, convertint-los en caixes i posant quelcom al seu interior. Les formes m'eren indiferents, el que si m'interessava era el ventre de les obres, la cara oculta de la forma.
D'aquella acció vaig fer altres treballs sobre el mateix concepte, el més important la cova que vaig obrir en un roca al jardí de casa. També alguns dels pensaments que desprès han esta publicats sota el nom de Las marcas del laberinto, el que fa referència al text que ara estic elaborant sobre el buit i un altre que deia:
Desde el fondo de la cueva contemplo a cada instante el inicio de un camino nuevo.
La reflexió té com a rerefons les paraules de Plató sobre la cova i la metàfora del pensador que és capaç de fer un gir al cap i veure la causa que produeix les ombres al fons. Jo des del fons de la cova no podia donar l'abast de la quantitat de camins que sortien a cada mil·lilitre que avançava. La cova era un territori immens que es bifurcava a cada instant, cada pedra, cada arrel  o canvi de color en la terra era una nova aventura. Milions d'anys m'estaven esperant, fòssils d'animals variats em van sortir entre les pedres i  a cada cop que donava emergia d'elles un gemec especial, un lament que havia estat silenciós i que ara, a cops arrencava de l'eternitat. Vaig replegar dues senalles de fòssils, les quals vaig portar als meus amics com a recordatoris de viatge. Eren els tresors de l'aventura, el trofeu d'una creuada pel desert, de la visita a una terra mai explorada per la mirada de l'home i com Ulises les sirenes, d'escoltar el cant de les pedres.
 Actes testimonials, petits i sense intencionalitat estètica, tan sols la d'aprendre de les experiències pròpies, la d'obrir els ulls a tot allò que per primera vegada, és rebut com a extraordinari. La valoració en el treball de la cova era moral i no estètica, una parada al camí per fer una observació detinguda a  l'entorn, una presa de contacte amb els silencis del paisatge. La fita de pedra que acumula la pell ennegrida del temps va ser un dels testimonis que vaig trobar amb més força. Va ser per a mi  una experiència agradable introduir-me als forats, a les escletxes, a les coves. Els pensaments que emergien en aquestes circumstàncies sempre eren de retrobament amb un mateix. El contacte amb la pedra, l'olor i la humitat, la fredor de la terra, etc. sempre ens situa en una cruïlla inquietant del pensament. La terra en els seus silencis ens té posseïts, sabent inconscientment o conscient que som part d'ella, que la nostra existència és  lligada amb un arrel invisible que ens uneix. El buit i el silenci d'aquests espais sempre són  plens d'absències que han deixat els rastres gravats en l'aire i les presències són captades, pressentides pels porus de la pell. Les absències també són formes, enregistrades en els nostres idearis, són formes en negatiu que evidencien en la nostra memòria la presència de la seva negació.

De l'experiència de la  cova en vaig treure conclusions importants i baixar al nivell de la pedra, de la terra,  submergir-me en ella era una forma diferent d'agafar energia nova. Era la manera de poder mirar el sol cara a cara amb els ulls plens de desig i no cremar-me les celles. Un dels textos escrits a la sèrie de pensamientos de perro" deia: "Habré de sumergirme para tomar aliento". El text va ser pensat mentre feia la cova al jardí de casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada