La Cova de Valls

La cova de Valls 1974


La pedra i la cova.

Al 1974, en un dels viatges que vaig realitzar a Reus, a casa de la meva dona, vaig trobar una petita cova a la vora de la carretera del Vendrell direcció a Valls. La cova estava construïda en un conglomerat a mig fer, una pedra tosca, com si es tractes de formigó tocat d'aluminosi. La utilitat era poc clara, devia servir com a refugi d'una persona en cas d'urgència, o per tenir el menjar i l'aigua a la fresca. El temps i la pols havien deixat una coberta de terra ferruginosa i ocre com una estora deixada pel temps. Al mig del lloc hi havia una pedra de petites proporcions que feia de centre i de seient provisional per alguna persona. Vaig estar una estona llarga mirant aquell espai ocupat per la pedra, la qual li donava una significació indefinida i aparentment, no semblava tenir-ne cap. Com deia, vaig estar una estona contemplant aquell espai i finalment li vaig fer una fotografia. La imatge enregistra una pedra instal·lada al mig del forat tot ocupant-lo. L'espai restava tibant per la presència de la pedra instal·lada al seu escenari i el poder del centre es manifestava amb tota la força, projectava una  energia que induïa a la reflexió de temes inquietants. L'espai que el temps havia obert a la roca era ocupat per un senyal insignificant, la pedra, senyal  que l'omplia i semblava presentar un buit format  des de la distància del temps. En aquell moment, la pedra va creà en el meu ànim una imatge plena de suggeriments i de  misteri.

La cova de Valls 1974

Seguidament, tot traient la pedra de dintre, vaig fer una segona fotografia a aquell escenari misteriós. Ja sense excusa, l'espai de la cova restava totalment buit i es mostrava com una presència neguitosa, la qual semblava esperar algun esdeveniment extraordinari, alguna acció que prengués consciència d'aquella imatge. A la meva memòria restava un bri de pols, era present algun senyal de la pedra que abans habitava la cavitat. Ara la seva absència deixava a l'aire una estela que es podia observar amb un sentit desconegut i ocult. Potser era una il·lusió de la ment, però la pedra encara era posseïdora de tot el protagonisme d'aquella escena. Vist d'altra manera, podia tractar-se dels rastres d'una força latent, una estela que les pedres deixen, com el calor que irradia el cos d'una persona i grava imperceptiblement l'espai per on passa. Ara la cova era aparentment buida, l'espai mostrava la seva qualitat enigmàtica presentant allò que a la mirada no li és possible captar, però era perceptible a la intuïció en una dimensió diferent, si es vol mística, creadora, o poètica. En aquella ocasió, segurament la memòria actuava de manera especial i trobava la presència del buit com l'evidència de la desocupació de l'objecte, l'absència del qual era protagonista d'aquella tensió. Es formava una paradoxa a tres bandes entre el que els ulls estaven veien, els aspectes que el pensament recordava i allò que la intuïció rebia en tota la seva dimensió.

Crec que en ocasions els ulls queden cecs, la raó no es capaç d'articular un judici satisfactori i les idees brollen de manera desordenada, cerquen relacions entre el món on són les coses i aquell on la absència de forma ho governa tot. Ací les intuïcions ens porten a situacions creadores, a lectures de registres que normalment són aliens a la comprensió humana.