diumenge, 29 de gener de 2012

La cova del Garraf


La cova del Garraf. 1975. Racó de pressentiments ii realitats estètiques. Encara viu a la memòria l’emoció d’aquell instant. Encara és en vigor el valor estètic de les coses quotidianes i la necessitat de reconciliar-se amb la natura.


La cova del Garraf

Mesos més tard de l’acció de retirar una pedra petita en una cova de Valls i de les observacions sobre el forat buit i ple, vaig tenir un encontre sorprenent. Mentre seguia les reflexions sobre les cavitats i els espais naturals, sobre l’absència i la presència de les coses, vaig trobar-me en una cruïlla insòlita. Anava per les muntanyes del Garraf i vaig trobar una cavitat molt a prop del lloc on feien l’extracció de la pedra per a la fabricació del ciment, pedreres de les quals més endavant us escriuré algunes paraules. Semblava evident que era un refugi, però el terra era net i no hi havia presència humana enlloc. Crec que es feia servir per aixoplugar-se de les pedres que queien del cel, les que volaven amb la força de les explosions per extreure el material de la muntanya. Milers de tones es desprenien en un instant i quedaven implicades en la història del lloc com una nafra incurable.

Era un espai petit, obert de forma natural que recordava un mitreu, un petit temple o el refugi d’un animal salvatge. Al fons, la roca havia deixat unes plaques amb formes circulars i senyals molt suggeridors. Tot l’espai estava posseït per una màgia especial, una llum vagabunda reverberava per tot arreu i creava un relleu suau i gris; el sostre era format per una llosa de pedra consistent i neta. Era una petita part de la veta que navegava horitzontalment per tota la muntanya, també un senyal de la memòria que s’explicava entre les pedres. El terra el formava el fang acumulat i trepitjat pel temps i proporcionava una sensació neta, orgànica i tova. Als costats hi havia algunes pedres planes i de mitjanes proporcions, arrenglerades i paral·leles a les parets. El silenci de la muntanya es deixava caure amb una densitat especial, com si l’aire parlés entre els arbres o fes un brunzit especial, un cant repetitiu que quedava materialitzat, convertint-se també en roca.

Com he dit, el fons de la cova formava un relleu suau que es podia llegir perfectament, com si el codi que havia imprès a la roca es pogués traduir de forma directa i instantània.

Cadascun dels petits accidents de la textura de la paret prenia un valor diferent i encara que el significat no quedava clar a la raó, tot era misteriosament comprensible, tot era al seu lloc amb unes proporcions ajustades, tot tenia un sentit acurat i formava una unitat que quedava lligada per motius que no eren evidents a la meva comprensió. Aquella impressió que proporcionava el lloc vaig anomenar-la més tard “realitat estètica”: va ser una lliçó que encara recordo amb especial fruïció. M’agradaria que l’experiència fos entesa com l’explicació d’un fet físic amb repercussions espirituals, però sense cap referència religiosa, cap lectura extrasensorial; tot és senzill i comprensible si les intencions que ens mouen són les d’aprendre.

En els primers instants en aquell espai, la respiració era humida i la pell va quedar irisada, feia de membrana que enregistra les presències de les partícules que suren a l’aire, com una superfície sensible que també sap mirar. Em sentia confós, d’una banda era aliè a aquella circumstància misteriosa que tenia el poder de desvetllar sentiments, idees i fantasmes al pensament; de l’altra, m’agradava sentir aquella pau plena de signes que m’invitava a continuar, que em mantenia entre la sorpresa i la tranquil·litat d’una situació relaxada.

En ocasions, mirava aquell lloc des de fora, com si fos un objecte que es pogués contemplar, l’observava atentament en totes les direccions. En d’altres, el mirava des de dins, jo era contingut en ell, vivia l’espai amb fruïció, sentia una presència que s’explicava amb tot allò que ocultava. En aquell espai hi havia alguna cosa que transformava els sentits, que els feia més perceptius, el silenci es podia escoltar, les olors de l’aire es podien classificar: fòsfor, aigua, ferro, herbes...

El gust havia desaparegut, la punta de la llengua havia quedat paralitzada, enganxada al paladar, i els ulls captaven la llum difusa com un bany d’eternitat. Tot l’espai era paralitzat, com l’escenari d’un teatre que espera eternament que s’iniciï la funció. El temps no existia, si no és per les pedres, acuradament arrenglerades, hagués pensat que jo era la primera persona que hi havia entrat, que jo era en un espai que retenia i presentava els misteris de la creació. Semblava com si, des de l’origen, els signes del temps s’haguessin acumulat en aquell indret fins a saturar-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada