Arquitectura i oblit. Vaig fer un columbari, havia de ser la meva llar pòstuma; ara guarda les cendres del meu fill Andreu. Pedra d’Ulldecona, cendra, bronze i altres materials. 1990-2006, 300 x 110 x 110 cm. La Comella.
Preàmbul
Per tal de tractar el tema del valor permanent de l’art, em veig forçat a presentar alguns conceptes relliscosos i il·luminar aquí les seves contradiccions. Ho faré de forma poc acadèmica, sí de manera desenfadada i lliure; ¡son opinions i prou! No obstant, ho faré amb la convicció de que estem necessitats d’una orientació, d’unes bases estables per recuperar el sentit profund de l’expressió artística.
Visió global
Als ulls humans, una galàxia llunyana es presenta com la més compacta de les estrelles i a l'intel·lecte, la imatge del mar mai serà substituïda pels bilions de molècules de H2o que el configuren. Llavors hem de pensar que en alguns casos som competents per observar les coses en la seva totalitat, entenem la globalitat de les coses i les sentim com tal. Quan mirem el cel no veiem una munió de gasos que formen l’atmosfera, veiem un blau intens que ens forma la ment i lentament crea els ulls. Aquest “color” condiciona la mirada i crea una imatge poètica. El blau el convertim en símbol, la profunditat en valor espiritual, la transparència en metàfora... D’aquesta manera produïm les situacions i projectem les emocions. El blau no és pas la realitat, és la percepció d'una qualitat específica de la llum i l’hem transformat en valor, significat i experiència.
Parlar de la vacuïtat, el llençol blanc on es manifesta el blau, és intentar definir-la i degut a que no hi ha res d’avant dels ulls, s’ha de pensar detingudament i formar la mirada amb sensacions i experiències. Hem d’aprendre de les reverberacions dels sentits per detectar i discórrer sobre alguna cosa valuosa per l’intel·lecte, però hem d’anar amb molta cura, els sentits ens enganyen.
Podem pensar i considerar que el blau és quelcom d’extraordinari que es formula en el buit, si més no, el no res és la base on queda sustentat el color i les altres coses; totes les expressions de la matèria gaudeixen del mateix estatut. Llançar la idea així és un atreviment massa gran, però no tinc més espai per desenvolupar-la. No obstant evitar fer-ho constituiria una covardia, seria com considerar que és millor callar per sempre i fer la viu viu en totes les situacions complicades de la vida.
L'obra
No és possible parlar del fons de les coses i menys encara d’una escultura. No és possible sense fer-ho d’allò que defineix la seva realitat; la matèria amb la que és feta, el tractament que l’han donat, el silenci que destil.la, el que presenta i allò que oculta, el blanc resplendent de la llum, la foscor de la penombra, la negació del que pot ser, l’afirmació del que no és, la remissió a l’origen de les emocions, la presencia de la seva finitud, l’absolut en una textura i la veu efímera d’un matís. També quedem corpresos en alguna cosa que és fora d’ella; la puresa del concepte, la gravetat de la idea, la presencia de l’autor i la seva absència, la voluntat en tot el procés creatiu, el testimoni que ens deixa, la projecció humana, moral, ètica i estètica, la voluntat de permanència, etc.
Al meu entendre, en el cas de l’escultura la matèria és la base concreta de l’obra; la substància fonamental que suporta la idea. El concepte és allò que hi posem i contemplem amb més o menys complicitat, allò que és afegit i presenta i protegeix una amplitud evident o inexplicable de valors.
La matèria és silent, en canvi transpira amb una vibració invisible i extraordinària. Aquesta ressonància s’activa quan el model de realitat mental es deixa en llibertat i la sensibilitat olística del cos, el govern íntegre del sistema neuronal, rep i percep una onada d’estímuls difícilment classificables.
Aquesta és la causa de l’emoció que sentia entre els megàlits arrenglerats de Carnac, entre els bras de Guisando o a les pedreres de Ulldemolins.
A escales i freqüències diferents, aquestes comunicacions amb la matèria són sempre presents, però es fan evidents quan allò misteriós (la ressonància de la matèria) es presenta a la mirada de manera evident i amb contundència. La matèria parla el seu llenguatge i es comunica amb nosaltres per que també som matèria. És una comunió silent, la raó no pot fer gaires coses en aquesta situació, pot verbalitzar allò que s’ha sentit però no pot reproduir la sensació.
La matèria és la base de la realitat i aquesta no sabem que és. Som fills de les pedres, de la llacor del riu. Així, les petites partícules entrelligades, teixides com una malla d’acer, canten el misteri de la vida i ens presenten allò meravellós i terrible del seu mecanisme. La seva xarxa de relacions és tan complexa i forta que no es poden destriar ni separar. Com en el mar, el blau del cel o la galàxia, tot és present com una unitat sense fissures i alguna cosa ens diu que l’atracció forta de la seva estructura és interior; ¡al nostres ulls invisible!
La idea és un afegitó, una contingència humana que té sentit si és observada per nosaltres con una revelació. La matèria, el món complet, és indiferent a les nostres observacions. Som massa insignificants per tenir alguna cosa a dir en aquestes dimensions. En certa manera, en l’obra de l’Anell de pedra, com en la majoria de les obres que he realitzat, es produeix una paradoxa, segons la qual, aquelles impressions que no són revelables queden en silenci, llavors, nosaltres intenten entendre quelcom al marge de la matèria que les suporta; la representació. Llavors quedem atrapats en la part externa de la idea i el que veiem és el teatre del món, no la seva substància.
Sabem que sobre allò que paga la pena sentir no es pot parlar, que el valor transmissor de l’experiència estètica és una realitat enclaustrada entre els registres mentals. També que la transmissió espiritual de l’art és una qualitat que no es pot anomenar, sempre queda fora de la matèria que la suporta i de les paraules que la defineixen. Les transmissions dels valors són presents a l’aire, com un holograma immaterial que rep exclusivament aquella persona; ànima sensible que estableix cert nivell de complicitat amb aquella experiència estètica, ésser que rep el llenguatge de la natura com la veu estable de la veritat.
Aquest és l’atreviment d’avui, pot ser una veu ignorant que pot caure en la gratuïtat; ja em perdonareu si la impressió és aquesta.
La veu de la matèria
A escales i freqüències diferents, aquestes comunicacions amb la matèria són sempre presents, però es fan evidents quan allò misteriós (la ressonància de la matèria) es presenta a la mirada de manera evident i amb contundència. La matèria parla el seu llenguatge i es comunica amb nosaltres per que també som matèria. És una comunió silent, la raó no pot fer gaires coses en aquesta situació, pot verbalitzar allò que s’ha sentit però no pot reproduir la sensació.
La matèria és la base de la realitat i aquesta no sabem que és. Som fills de les pedres, de la llacor del riu. Així, les petites partícules entrelligades, teixides com una malla d’acer, canten el misteri de la vida i ens presenten allò meravellós i terrible del seu mecanisme. La seva xarxa de relacions és tan complexa i forta que no es poden destriar ni separar. Com en el mar, el blau del cel o la galàxia, tot és present com una unitat sense fissures i alguna cosa ens diu que l’atracció forta de la seva estructura és interior; ¡al nostres ulls invisible!
La idea és un afegitó, una contingència humana que té sentit si és observada per nosaltres con una revelació. La matèria, el món complet, és indiferent a les nostres observacions. Som massa insignificants per tenir alguna cosa a dir en aquestes dimensions. En certa manera, en l’obra de l’Anell de pedra, com en la majoria de les obres que he realitzat, es produeix una paradoxa, segons la qual, aquelles impressions que no són revelables queden en silenci, llavors, nosaltres intenten entendre quelcom al marge de la matèria que les suporta; la representació. Llavors quedem atrapats en la part externa de la idea i el que veiem és el teatre del món, no la seva substància.
Sabem que sobre allò que paga la pena sentir no es pot parlar, que el valor transmissor de l’experiència estètica és una realitat enclaustrada entre els registres mentals. També que la transmissió espiritual de l’art és una qualitat que no es pot anomenar, sempre queda fora de la matèria que la suporta i de les paraules que la defineixen. Les transmissions dels valors són presents a l’aire, com un holograma immaterial que rep exclusivament aquella persona; ànima sensible que estableix cert nivell de complicitat amb aquella experiència estètica, ésser que rep el llenguatge de la natura com la veu estable de la veritat.
Aquest és l’atreviment d’avui, pot ser una veu ignorant que pot caure en la gratuïtat; ja em perdonareu si la impressió és aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada