dimarts, 28 de febrer del 2012

Realitat estètica


Susurros en un agujero. Mónica Fernández. 2010

Realitat estètica
El concepte neix de la constatació conscient d’allò incomprensible que emana de l’univers de les sensacions. És el sentit i el valor de la mirada reconstruïda, la veu que exhalen les formes que generen la natura i interpreta la cultura.
Disciplina transitada entre ombres i territoris erms, quimera personal per fer obres i valoracions ètiques i estètiques que reconciliïn l’home amb ell mateix i amb el medi on habita...

Anell de pedra, La Comella, Tarragona 2001. Granit de la es U.R.S.S. 17 m. de diàmetre per 2,70 d’alçada max. 


Anell de pedra
Els blocs que formen L’anell de pedra i la Capilla turkana han viscut un llarg recorregut; van ser
importades des de l’antiga Unió Soviètica per formalitzar el ritual d’un pacte, per configurar un cercle físic d’uns disset metres de diàmetre i per ocupar un espai reduït en una arquitectura mínima. El text documental de l’aliança no està a l’escultura. L’escultura només recorda el contingut del pacte, és la imatge testimonial d’un acte de voluntat. Allò important és el compromís que s’estableix en l’acord pròpiament dit, que romandrà en silenci en les sis capses de Palabra oscura. Com ja s’ha dit al llarg de Las piedras rusas, la intervenció conceptual només es pot realitzar en la buidor, en el desert que s’amaga darrere la forma. Encara que els referents anomenats en el  text han estat importants, l’obra també parteix de les realitats invisibles, del territori de la incertesa i la probabilitat; escenari teòric que avui presenta la nova física.

La capilla TurkanaLa Comella. Tarragona. Humanització d’una pedra. L’home deambula al seu voltant; la pedra mira per la finestra. Granit negre, pedra de Sant Pere i Sant Pau, ferro, morter i formigó. 2003. 5 x 5 x 5 m. de diàmetre.


Capilla turkana, 2003
L’espai genera ontologia i la mirada interpreta realitats diferents; aquesta és la lectura que esperen totes les obres. La pedra s’esdevé significat en el seu centre, ella sola es revela en la seva presència silenciosa, brilla en la foscor a l’espai de la Capilla turkana.
La pedra és una entitat a valorar i amb ella queda formalitzada l’aliança en la forma de l’anell. Una pedra no és indiferent a la mirada. Les forces dèbils són el testimoni d’aquesta reverberació, la inquietud que desprèn és causada per la interferència que provoca la falta de significació a la postmodernitat.
L’aliança és possible sense que Déu faci d’intermediari, és un acte de trobada i reconciliació amb aquestes forces,  avui, en l'era de l'electrònica, ja no tant invisibles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada