dimecres, 29 de febrer del 2012

Propòsits i recerqes

Instal.lació de l'enell de pedra. 1974-2001, La Comella. Tarragona. Spain.

Propòsits i recerques


Per a realitzar el pacte simbòlic amb la natura vaig fer una escultura de grans dimensions, L'anell de pedra: alhora, vaig fer una indagació experimental sobre la qualitat sensible que segrega la natura. No ha estat una recerca teòrica sobre el tema de l’aliança, ni sobre el camí que hem de recórrer per aconseguir la reconciliació amb el món, ha estat un trajecte en solitari recolzat en el treball personal. Encara que també m’han ajudat les aportacions d’altres artistes i pensadors, el procediment s’ha esdevingut tot sol segons els dictats de la meva voluntat i especialment, aquells que eren previs a la realització de l’obra.

Les conseqüències teòriques s’han presentat sempre de manera espontània, són el fruit del treball escultòric i també de les qüestions que segrega pensar amb les mans. Les accions que he realitzat i que presento aquí, han estat sempre una manera de construir i crear realitat a partir d’idees embrionàries, idees que calia experimentar per sentir el batec de la matèria, l'alè de la natura, o el que segrega la realitat estètica. En realitat és la meva quimera, el valor que jo he cercat darrera de les màscares de la realitat.

Benedetto Croce cercaba coses semblants i les va anomenar "esperit estètic", i deia:


Lo que no es producto del espíritu estético
y nos lleva a él no es ni feo ni bello. El
proceso estético surge de las conexiones
ideales en que se colocan los objetos
naturales.


Les recerques han estat una activitat que s’ha prolongat des dels anys setanta; sempre buscant una qualitat que intueixo en l’art, com un senyal misteriós que revela la natura i que s’escapoleix al mateix instant de ser pressentit. És una veritat intuïda que no es
pot traduir en paraules, sinó que és atrapada entre les formes; un perfum que destil·la de
manera dèbil i sinuosa els lligams que uneixen la dimensió espiritual humana i la
matèria que la forma. Aquesta és una qualitat que m’interessa trobar en l’activitat artística i lluito amb totes les eines per tal d’incorporar-la posteriorment a l’obra; aquesta ha estat la meva quimera i la intentaré inscriure en aquest blog al llarg de la seva producció.


Aquest és l’objectiu principal de la recerca: proporcionar algunes idees sobre l’art com intermediari entre l’home fruit de la cultura i allò que és, natura comunicant-se amb ella mateixa. La resta; l’èxit, els mitjans de comunicació, els museus, etc., per bé que importants, són aleatoris en el projecte simbòlic del creador. Segons l’entenc, l’art ha de cercar els valors més universals i perdurables, allò que és essencial i proporciona sentit transcendent a la humanitat.

D’aquesta manera veig les coses ara. L’argument que presento pren una significació i un compromís personal en aquesta línia, però queda satisfet en mi, ja que desconfio que d’aquest art en pugui arribar res a la societat instituïda. Això no obstant, penso que cal cercar, en l’arrel dels símbols que proporciona la natura, aquells de concrets que formen la seva energia vital i creen el fonament de la ciutat dels homes. L'aliança com l’urna sagrada a la terra. Cal treballar, parlar i escriure sobre l’espai estètic, cal experimentar el flux dels dies, interpretar l’art com una forma d’agnosi i deixar la petjada del temps impresa a les obres, prendre consciència de la dimensió efímera i transcendent de la humanitat.

Amb certa distància, l’art estableix aquí una relació interna amb els mecanismes de la natura, artífex de la sensibilitat creativa en el mirall de la bellesa estètica que oculta.

D’aquesta manera, l’art es converteix en un fons documental que ens ajuda a observar i a viure en harmonia, a aprendre de les pròpies quimeres i a constatar que la veritat és una experiència personal que s’extreu de les fonts de la natura i es perden als abismes de l’oblit.

El valor estètic de la natura no rau en allò que presenta, en la força forta, sinó en allò que oculta, la força dèbil, que ens arriba en forma de ressonància, en un alè perfumat que exhala el silenci dels dies i, en ocasions, dorm a l’interior d’una pedra.

L’anell de pedra no és una obra que vulgui postular, tan sols és una proposta oberta a suggeriments poètics. Si en alguna ocasió sembla que té una flaire de doctrina, és degut a l’èmfasi que em traeix en l’ús de les paraules. En cap cas, són aquestes les meves intencions. Allò que intento explicar en el marc d’aquesta proposta són alguns temes que m’han interessat com escultor, conceptes que m’han servit de rerefons per treballar, motius per a fer obres d’interès col·lectiu que reflexionaven sobre la natura.

El fruit de tot plegat ha quedat entre paraules, fotografies i dibuixos de la sèrie d’escultures de bronze, Palabra oscura, i al testimoni del pacte, L’anell de pedra. Aquesta feina l’he realitzat en els últims vint-i-cinc anys i comporta obres susceptibles de ser valorades per altres veus al marge d’aquests mots. Aspectes comuns a totes les persones en les quals la idea de pacte propicia sentiments que adquireixen un valor humà, tan bon punt el pensament s’hi atura.

Així, la natura i el seu component creatiu formen un relleu a la mirada que serà imprès a la memòria com un patrimoni valuós. Tant si és positiu com si no, L’anell de pedra no es pot sostreure d’aquestes paraules; elles són part implicada en les idees que ha de projectar. En la vostra comprensió deixo la possibilitat que pugui ser algun dia una idea col·lectiva.


Pedrera romana: El Medol. Tarragona



En el manifest realista que van redactar Naum Gabo i Antoine Pevsner ja s’anunciava la necessitat de fer un art que contemplés les forces de la vida, l’energia espiritual que desprèn la natura. En aquell moment, però, la revolució social va fer impossible que allò pogués reeixir d’una manera fèrtil i allunyada de la política i, més encara, descarregada de tot dogmatisme. És ara que podem parlar d’ecologia, és ara que podem destruir la terra, és ara que necessitem reconciliar-nos amb ella i recollir els sentits de les paraules del seu ideari creatiu.

Todo es ficción, sólo la vida y sus
leyes son autenticas, y en la vida sólo lo
que es activo es maravilloso y capaz,
fuerte y justo, porque la vida no conoce
belleza en cuanto medida estética. La
mas grande belleza es una existencia
efectiva... Espacio y tiempo son las
únicas formas sobre las cuales la vida se
construye, y sobre ellos, por tanto, se
debe edificar el Arte.

L’anell de pedra com a títol, com a símbol de l’acció del pacte amb la natura, s’inspira en fonts diverses. La primera és una imatge real que es realitza a l’escorça de la terra, a la forma dels astres, a les ones expansives i a les pedres foradades. És la imatge de l’anell natural que es troba fortuïtament i ens serveix per a guaitar amb curiositat l’altre costat del món. La realitat estètica s’associa a l’emoció que desprèn la imatge circular de la terra, a l’equilibri de forces on habitem, a l’aliança amb el context natural que l’home haurà de trobar (si no és que el seu camí és el de la seva pròpia destrucció) i a la reconciliació que cal a una vida espiritual equilibrada. També formen part de la visió de l’anell els cercles  virtuals de les teories i els que ens presenten els circuits de comunicació ràpida, que transformen la realitat humana a cada instant. Naturalment, en la visió de l’anell també hi és implícit el concepte de temps circular, la seducció que projecta la mirada sobre un món que es redefineix contínuament, sempre en el trànsit de l’eterna repetició.
És un “pacte de pedra” amb la matèria, una aliança que ens recorda que hem de fer possible la supervivència de la vida a la Terra. Ens ha de fer pensar en la necessitat d’un temps en equilibri amb la natura. És també un conviure amb l’altra realitat, que és fora de les percepcions convencionals i és aliena a les idees i hipòtesis concretes, però que es pressent en les revelacions de les obres d’art i en allò que ens ha aportat l’absència de Déu. Retrobament i encaix de les dues parts del symbolon, la que s’esmicola a l’escenari real de l’origen, entre les partícules entotsolades de la matèria, i forma la imatge del món que veiem, la imatge del món que pensem. Trencadissa d’un món que flueix del caos a l’ordre i, des d’aquest punt, inicia el viatge de retorn amb melangia cap a un origen perdut que reverbera en cada una de les pedres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada