Final de trajecte. La pedra i la cova. Glíptica (Autorretrat) 2006.
Pensament
i matèria
La conquesta del “signe-valor”, la del saber
discernir, ha estat una de les lluites més aferrissades de la humanitat. Pensem que som nosaltres els que
reflexionem sobre la qualitat intel·ligent que emana de la matèria i sobre la
consciència que il·lumina, la nostra ment. És l’home qui observa des de l’interior
l’activitat del pensament. Ell és sensible als signes i a les lectures que li
són presentades. Des de la percepció i la praxis extrau hipòtesis raonables i des
de les claus de l’inconscient actua amb la intel·ligència intuïtiva i extrau
conclusions inspirades.
És l’home qui estructura i analitza els
detalls del seu projector d’imatges internes; activitat que emergeix del caos que
brolla com un vent suau de la seva memòria. I és el joc del món físic, el seu misteri i les seves probabilitats, les
que presenten en ell un model que també és implícit en els senyals que emet la
matèria. D'aquesta munió creativa es desprèn la realitat estètica...
Al final de tot, un seguit de processos creatius
es manifesten de manera clara i alhora aleatòria, ell i el món que l’envolta és
part de la mateixa cosa. L’obra que surt de les mans, el signe que transmet, la
intel·ligència que genera, és una rèplica induïda per les mateixes forces de la
natura; el creador és un vehicle conduït de manera subtil per les dinàmiques i
forces universals.
Des d’una actitud més o menys conscient, és la
raó la que pren la decisió final en l’acabat d’una obra, és ella la que crea
mecanismes per a plasmar i interpretar els impulsos de l’inconscient, és la que
ordena i presenta el valor del signe i el seu significat. Aquestes operacions
les fa segons la formació, les intuïcions, els pressentiments, la inspiració i
també, o especialment, amb tot allò que emana de la matèria en forma de ressonància
intel·ligent...
El cervell és el creador de partícules diminutes,
els neurotransmissors, encarregades de recuperar del seu fons immaterial la
memòria del passat, la textura, la percepció olfactiva, el so, el color i el
sabor de les coses. Com la resta de matèria, la que forma les neurones del
cervell també és buida; tot és lluminós en aquest munió de replecs saturat de
probabilitats que apareixen i es dissipen al instant. Llavors hem de pensar que
l’espai vuit és també la biblioteca oculta que configura les
marques d’allò provable, és el llibre material que conté les vivències i records
que es fan presents al ser invocats. Això vol dir que la matèria energia és
plena, farcida de la memòria original i també de l’impuls
de l’existència.
És per això que no és
gratuït pensar que la matèria que conforma
i construeix el cervell, també conté part de la memòria comuna amb la resta de
la matèria, conserva l’alè de les circumstàncies
del primer instant, el primer gemec que va fer trontollar el silenci universal.
Podríem pensar que es tracta de la revelació intel·ligent,
el brumir del borinot en el moment de néixer, vibració que encara
roman en l’activitat mental en forma de aparicions furtives. Podem observar també,
com en la seva evolució, en les seves
performances, la creació arriba a un dels seus
múltiples destins, la formació de l’ésser i la consciència
humana.
La història de la matèria també s’oculta a
l’interiorde l’home i, també, a les infinites
distàncies entre partícules on, al cap i a la
fi, s’expressa per sempre la realitat
estètica.
Pensem per un instant... L’eterna llum, la transformació
potencial de la energia és possiblement tota l'acció de la creació, en ella descansa la realitat estètica i ¡el rostre auri de Deu!
Tornem a la cova
D’aquella manifestació dèbil i de les presències que allí eren implicades s’ha desglossat aquesta reflexió i també l’apartat anterior sobre la realitat estètica.
Com un tall en diagonal a un discurs no científic, crec que hem constatat com estem interferits per una xarxa de relacions ocultes que ens travessen constantment, ens trauquen com ens traspassen els neutrins sense que ens n’adonem.
El valor de les intuïcions té una base material i podem creure en elles amb la mateixa convicció que allò que ens presenta la ciència com una llei comprovable.
A l’experiència de la cova veiem com el principi d’evolució de la matèria també és present en la dinàmica de la producció d’idees. Finalment, hem fet un assaig senzill sobre les diferents maneres de crear hipòtesis i la forma més directa de generar consciència.
Tot això ha servit per adonar-nos que som una de les produccions més complexes de la creació, que en nosaltres descansa el model de realitat que volem observar en la natura i que d’ella hem d’aprendre els patrons de conducta, tant per aplicar-los a les produccions d’art com a les manifestacions de la vida quotidiana.
La intel·ligència universal es manifesta arreu, tant en la plena adaptació d’una planta com en el pensament abstracte de l’home. Sembla que també creix en augmentar la complexitat de qualsevol sistema on actua.
La saviesa es formula en la seva pròpia experiència, pren forma en els actes de creació espontània, en l’evolució posterior i, cosa encara més sorprenent, es fa visible a la llum de la intel·ligència humana. En el joc d’interaccions i contingències, en les representacions que executa el món de manera oberta i imprevisible, l’home és un espectador privilegiat ja que té la capacitat de sorpresa i l’ànim per cercar incansablement en el misteri.
Podríem dir que el món i la saviesa que l’anima són un producte que s’acaba de fer, termina la seva fermentació en la consciència humana, en les seves creacions i en l’experiència assolida al llarg de la història. Fora de la consciència humana, de la llum dels seus ulls, la intel·ligència universal tan sols és una figura retòrica i buida, un mecanisme dintre de la comunicació de la matèria. Per alguns, pot ser és la figura del sagrat, ara consagrat a no fer res per demostrar-se’n.
De la comprensió d’aquest pensament es desprèn la importància que té l’art en el procés de creació de la consciència humana, ja que qualsevol activitat creadora és llum que reverteix sobre el saber. És en la creació artística on s’evidencien les forces comunicatives a nivells profunds, on les aures primigènies de la natura queden visibles a la intuïció i on l’home de disciplina i saber es posa en contacte amb realitats eternes. És allí on descobreix un vincle subtil i misteriós, l’emoció sobtada i terrible que l’anuncia la seva condició material i espiritual. Presencia de la realitat estètica que és projectada a la pell encara que sigui el fruit d’un instant.
L’home transcendeix la natura i converteix la part mecànica del món en un flux espiritual de significació existencial. El símbol transmuta la matèria als ulls dels humans, aquesta és una qualitat superior del pensament, un altre salt quàntic que canvia i transforma la realitat, un altre pont d’enllaç que fa possible que una gota d’aigua sigui una llàgrima de Déu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada